COMENTARIS I RESULTAT REPTE CLÀSSIC DCCCVI

COMENTARIS I RESULTAT REPTE CLÀSSIC DCCCVI

Veure per primera vegada el mar.




El mar, la mar.
Joan Colom | 10/06/2025 a les 20:46
Nascuts en un poblet del Segrià, ell i ella no contemplaren la mar, amb els peus plantats a la sorra humida, fins passada l'adolescència. La vivència no tingué el caire epifànic que devia tenir per als vailets burgalesos de la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar" (Patrícia Font, 2023), basada en el llibre de Francesc Escribano: a diferència d'aquells nens de 1936, ell i ella coneixien el mar d'haver-lo vist manta vegada en el cine i a la tele, tot i admetre que no era ben bé el mateix que la percepció de l'original; però tampoc era el mateix contemplar-lo a la platja que en alta mar, embarcat en un vaixell, ni fer-ho des de la coberta que enfilat a la cofa més elevada.

Aficionats a la música tant ell com ella, les evocacions marítimes de l'obertura de "L'holandès errant", de Wagner, del primer moviment de "Xekherazada", de Rimsky-Korsakov i del poema simfònic "El mar", de Debussy, els havia transportat emocionalment a la immensitat de l'oceà, abans de tenir-ne l'experiència directa.

Ella, que sempre deia "el mar", i ell, que sempre deia "la mar", argumentant que així diferenciava millor "el cel blau" de "la mar blava", quedaren marcats però de manera ben diversa: a la majoria d'edat, ella s'embarcà en una expedició oceanogràfica a l'Antàrtida i ell es matriculà al Conservatori per estudiar violoncel; no el van atraure, com era molt freqüent, les sis esplèndides suites de Bach per a aquest instrument, rescatades de l'oblit per Pau Casals, sinó el singular paper que hi jugava a l'esmentat primer moviment de "Xekherazada", titulat "El mar i el vaixell de Simbad", donant suport monòtonament a la melodia interpretada pels violins, que a ell li evocava el grinyol de les quadernes del vaixell, amb la proa cabotejant mentre solcava les ones.

Tots dos, oriünds de terra ferma, acabaren al mar o a la mar, com vulgueu: ell, amb vint-i-quatre anys, va morir en un accident de descompressió, fent submarinisme recreatiu; ella és voluntària en el vaixell d'una ONG que patrulla entre Tunísia i Sicília per socórrer immigrants embarcats cap a Europa.

Comentari: L’autor ha trenat el relat de la relació de dos germans amb el mar i la música clàssica. En una narració tan breu ha estat capaç de relacionar obres musicals amb escenes marítimes. Els coneixements musicals son un font de recursos literaris. El final d’ell, un músic, és sorprenent, perquè mor al fons del mar. Ella, una dona amb compromís, fa el que li marca la consciència.

La classe
kefas | 11/06/2025 a les 08:35
A dos-cents metres d'altitud sobre el nivell del mar, a ple juliol, la classe era un forn. El sol es clavava en les teules amb total impunitat. El canvi climàtic havia aprimat l'atmosfera i havia deixat sense aigua ni protecció contra les radiacions aquell antigament pròsper país.

El mestre es va aixecar de l'única cadira de la sala, va mirar als alumnes de la primera fila, asseguts a terra, i va llençar la pregunta, "Feliu, et fa il·lusió anar a veure el mar?" Un dels nens va deixar de jugar amb els forats del pantaló, va aixecar el cap i va contestar amb veu clara i segura, "No, senyor Enric" El mestre va arrugar el front, la resposta no li havia agradat. "Feliu, que no has escoltat quan us he parlat del mar?" Es va acostar on era el nen mentre continuava parlant, "Que no m'has sentit quan he parlat de la bellesa del mar, del blau de la seva incansable immensitat, del cel que s'hi marida en l'horitzó." "Senyor Enric, el meu germà s'hi va ofegar!" L'enèrgica interrupció del nen, amb un to de veu cridaner i enutjat va aturar l'explicació del mestre. La classe es va omplir d'un silenci cridaner. El nen, després d'una estona, va continuar" El meu germà va voler anar a l'Àfrica a buscar una oportunitat per poder treballar i millorar la nostra vida i va morir ofegat en aquest mar". Pel to de la veu, esquerdada, el mestre va pensar que plorava.

Li va clavar la mirada. La lluïssor dels seus ulls no era per la humitat de les llàgrimes, era de ràbia. El mestre va aixecar el cap i mentre fitava els alumnes de la darrera fila, asseguts sobre uns rajols, va llençar una altra pregunta, "Qui em pot dir com es diu el nostre mar?" Un nen rosset va aixecar la mà. "Digues, Eric". Sense dubtar, el nen va contestar "Mar Mort".

Comentari: Una idea excel·lent. El relat denota l’experiència narrativa de l’autor. Les dures circumstàncies vitals fan que el nen hagi perdut la il·lusió per al mar: “ni la seva incansable immensitat, del cel que s’hi marida en l’horitzó” li fan gràcia. La causa és que el mar va acabar amb la vida d’un germà que lluitava per una vida millor. El narrador ens transmet un missatge futurista i una lliçó: en el temps els papers de les comunitats humanes s’alternen.



Atlantis | 12/06/2025 a les 07:46
Llençol de mar

Coneixia el mar per un espectacle infantil on feien moure un llençol blau, simulant les ones. Va veure l’espectacle quan tenia quatre anys, però malgrat que en els successius anys de la seva vida va anar moltes vegades a la platja, va viatjar en vaixell resseguint la costa de Menorca, va fer submarinisme, surf, vela, un creuer per la Mediterrània i moltes coses més damunt o sota l’aigua, sempre li va quedar gravada aquella imatge de quan el seu pare, ballarí de professió, feia moure el mar damunt de l’escenari i la seva mare li estrenyia ben fort la mà.

Per això avui no ha llençat les seves cendres al mar, sinó que les ha embolcallat en un llençol i les ha enterrat al costat de la carpa de circ, on havia treballat tota la seva vida.

Ha alçat els ulls al cel i ha donat gràcies per la immensa fantasia i amor que havia rebut del seu pare.
Comentari: la imaginació i la tendresa dominen aquest petit relat. L’amor filial fa que un llençol blau sigui capaç de competir amb, com diu Kefas, la incansable immensitat del mar real. El teatre i el circ són unes antigues i bones temàtiques per cosir històries humanes. Això no obstant, no son res sense una bona imaginació. Atlantis té una gran imaginació i no necessita gaires paraules per arrencar una reacció de sorpresa i de tendresa al lector.

Prou bé | 18/06/2025 a les 09:12

• Anhel de mar

Mira el cel de la finestra estant i el veu d’un blau esmorteït, gairebé grisós pensa.
Creu, està segur, que el color del cel a mar és diferent. Per força ha de ser ben blau si es reflecteix damunt d’aquell immens llençol d’aigua que li fa de mirall, pensa.
El nen que somieja tot mirant per la finestra té vuit anys i mai ha vist el mar. Mai ha sentit les petites onades llepant-li els peus.
I, sempre ho ha desitjat. De fet, el desig va néixer quan un company de classe li va explicar que havia anat d’excursió amb el cau a la platja i n’havia tornat ple d’entusiasme que va compartir amb el seu amic.
En Robert, que així es diu el nen que mira per la finestra, va començar a niuar un desig, cada vegada més intens, de veure el mar. I va buscar fotografies, i mirar a les enciclopèdies i explorar mapes de costes properes i llunyanes.
Van passar els mesos de l'hivern i a mitjan primavera un dia els pares li van dir que li havien d'explicar una cosa. Com que mig somreien va pensar que no l’havien de renyar per res i que seria cosa bona.
• — Escolta fill, els avis ens han dit que enguany volen passar l’estiu amb els nets, que encara se senten amb prou ànims i que la teva cosina Roseta que ja té catorze anys pot donar un cop de mà.

— Ah! Quina il·lusió! Fa anys que no estem els quatre cosins junts. I on anirem al poble dels avis, a ca seva?

— No, Robert, els avis volen fer-la grossa i han llogat una casa de pescadors, ran de platja, a un poble de la Costa.

En Robert es queda de pedra, els ulls esbatanats i s’aixeca saltant i cridant veuré el mar, veuré el mar.

— Escolta fill, que no hem acabat. Marxareu tots junts i hi estareu dos mesos i encara que, la casa no és molt gran ens hi podrem enquibir tots, quan els tiets i nosaltres puguem fer uns dies de vacances, quan les feines del camp ho permetin, quan…

El Robert ja no escolta ni sent què més li expliquen, només pensa a dir-ho al seu amic.

Bé, arriba l’estiu i el somni s’acompleix i davant del mar el Robert es promet que quan sigui gran deixarà el poble i viurà davant per davant d’aquella meravella.

Des de la finestra en Robert mira el cel i pensa que si el estigués damunt del mar seria diferent. Veure el mar és el que li fa més il·lusió. Gràcies als avis aconsegueix veure el mar. Li agrada tant que decideix viure al seu costat. Una història, molt ben explicada, que podria ser real.


Montserrat Agulló Batlle | 21/06/2025 a les 15:16

l dia que el mar em va atrapar per sempre

A l’enunciat del repte no m’ha sorprès llegir que, les impressions que van tenir X.Valeri i coneguts seus de terra endins a qui ell va acompanyar per primer cop a veure el mar, eren pràcticament calcades a les que jo també vaig tenir quan, per primera vegada, vaig pujar als Picos d’Europa amb telefèric. Malgrat la diferència abismal entre un fet i l’altre, a mesura que ens acostàvem al cim, la magnificència d’aquells pics em va sobrepassar. La seva imponent bellesa, l’aire que s’hi respirava, la quietud d’aquell entorn. Vaig tenir una sensació de vertigen, com si aquelles muntanyes travessades aquell dia per núvols amenaçadors, m’haguessin d’engolir.

La natura sempre tant espectacular i insondable. La immensitat dels deserts, las selves impracticables dels tròpics, el fons del mar, l’estelada en dies de lluna nova, escenaris que, tot i fascinar-nos, sovint ens atemoreixen fent-nos sentir la nostra petitesa.

Quan el cotxe no era tant habitual com ara, podies trobar persones com jo mateixa, que visquent no massa lluny del mar no l’haguessin vist mai. Vivia a Girona i els estius els passava amb els avis a un petit poble de l’Empordà. En dies clars, des de la miranda de casa es veia a l’horitzó una franja que amb diferents tonalitats de blaus es confonia amb el cel. És el mar em deien. Com deuria ser veure’l d’a prop?

Un estiu, jo devia tenir deu anys, els pares van llogar una caseta a Port de la Selva. Estava realment exultant, com seria realment el mar? Al sortir d’un revolt de la carretera que des de Llançà t’hi porta, el vaig veure. Un vent atramuntanat feia créixer crestes blanques sobre una superfície de color blau intens. A mesura que ens anàvem acostant a la badia del Port, aquell mar, emmarcat amb un fons de casetes blanques on hi sobresurt l’església, em va atrapar per sempre.

Tinc la costum copiada d’uns bons amics xinesos, què cada vegada que vaig a una platja que no he estat mai, em descalço i entrant a l’aigua em mullo els peus, en un acte de salutació i respecte. Desprès m’assec una estona a la sorra per escoltar el vaivé més o menys suau de les onades.

Montserrat Agulló ha sondat en la memòria els efectes que en diferents moments de la vida li van provocar visions de la natura. Als ulls dels humans, el món és bell, potser perquè ens aferrem a la vida. Em quedo amb el record dels dies clars quan des de la miranda de ca seva veia una franja a l’horitzó que amb diferents tonalitats de blau es confonia amb el cel.

He decidit que el relat que més bé es relaciona amb el que havia demanat és “Anhel de mar” de Prou bé. És un relat que explica les ganes que té en Robert de veure el mar. El vol veure i prou i ni això pot, fins que li fan saber que els avis han llogat una casa ran de mar, perquè ell i els seus cosins puguin passar una temporada davant del mar. Quan el veu, decideix viure en una localitat marítima. Els altres també son molt bons. M'ha costat decidir-me.