...

T'asseguro, Joan, que la senyora Mandra -com l'anomeno en un conte que tinc per casa que vaig escriure fa anys pels meus fills grans- té molta força, té molt poder. Carregada de ZZZZZZZZZZZ de son total, sinònim, si realment no s'està cansat, de 'dormo per no fer, dormo per no pensar, dormo per quasi no ser'.
La mandra és perillosa perquè creix i s'extén, et domina, pot ser com una depressió gandula. Jo la sento així.
T'hi acostumes, a la seva presència. La demanes, perquè l'has creada tu. Ara em desvio un xic i dic també que qui veu i beu mandra i de la mandra al seu voltant, encara costa més treure-se-la del damunt. El pes de la influència!
Costa l'esforç i la disciplina i més si no ens agrada. Hem 'après' a poder creure que quelcom no ens agrada. I ,per tant, la mandra és un tipus d'evasió més per la no-acció. Perquè l'acció ja avorreix, fins i tot cansa, potser, i aleshores no agrada (una feina poc motivadora, la monotonia casolana i familiar, l'haver de fer exercici per mantenir fort el cos...).
Confesso que la madra mexicana amb el barret que et tapa el cap i el ponxo de llana de coloraines i la becaineta contra un mur assolellat -això si no es té una hamaca ben maca- imanten, atrauen d'allò més.
Ai, la senyora Mandra!

Però tastar el suculent àpat que has preparat, Joan, no em fa cap mandra!

Mena

Hi ha etapes de la vida que no et pots permetre el luxe de tenir mandra.
I ara et parlaré per la meva experiència malgrat no estic segura que sigui encertada. Sempre he estat una dona molt activa però ara els anys comencen a pesar . No sé si és mandra o que ( el més segur ) no en sé prou. M'agrada escriure però la majoria de les vegades que ho intento, em fallen les musses. Malgrat tot procuro
vencer aquestes dones antipàtiques i a poc a poquet , vaig fent.
Deliciosa la teva esqueixada ! Molt bon dissabte, Joan !

Quan era petita,recordo l'àvia dient-me una frase que jo he repetit als meus fills . Si em feia mandra fer alguna cosa, ella deia:"contra la mandra un bon bastó!, i jo m'imaginava la mandra com si fos un ser maligne que volia aturar la meva voluntat per fer les coses, que m'oprimia amb el seu pes, i.. de sobte, apareixia el bastó de l'àvia amb el que podia colpejar-la fins que me la treia de sobre.
Encara ara m'imagino així la mandra.
L'altre, la de deixar-se anar, la de fer una estoneta el mandra, no li cal ser tractada a bastonades. És parenta directa del relax i penso que si sabem dosificar-la és bona.
I ara Joan, m'has fet venir ganes de menjar esqueixada ben amanida!
bon dia sense mandra..només alguna estoneta de fer el mandra.

Em feia mandra participar, però aquí estic :). La mandra és bona escriptora i bona artista, l'avorriment és el començament de la creativitat, i la mandra porta a l'avorriment. Penso que depèn tot plegat del tipus de mandra. Si un dia el tens tot ocupat i arribes a casa tard i cansat no has estat mandrós, però és difícil que tinguis ganes d'escriure res, per altra banda, després de no saber que fer durant unes hores en que veus passar el temps agafes l'ordinador i t'engresques en escriure unes línies. Cal ser selectiu amb la mandra, mandra per allò que no interessa i energia pel que sí.

Abraçades
Daniel

per tenir tan mala fama? És evident que no fer res no comporta cap risc i la humanitat ha patit molt més per homes actius que per homes mandrosos.
És possible que tot plegat sigui culpa d'aquesta moral judeo-cristiana que arrosseguem ( ora et labora) on està molt sobrevalorat el fer. Al mateix temps que alcem a categoria de sants a ganduls que es dediquen a la vida contemplativa, rere els murs de qualsevol tipus de convent.
Potser creure que els nostres fets transcendiran el nostre cos, igual que la nostra ànima ( cosa que caldria demostrar) empenyi a no parar.
Si una majoria de la humanitat s'haguessin dedicat a fer el dropo, segurament no seríem on som, però ningú pot assegurar que aquest camí en el que estem sigui el correcte.
Jo hi trobo un gran paler en veure créixer l'herba