molt divertit.

Canteu, canteu prínceps meus, que la música de cristalls de la nit ens faci créixer els cabells, és un instant preciós el que respirem, i els bojos es deixen portar… deixem-nos portar perquè en aquest instant tot és possible. Veieu la línia horitzontal? És allí, tan buscada. I les dues faldilles, una per cada cama. Que grossa que era la lluna ahir, relaxada a l'aigua amb sal i convertida en dues. I parlo de vosaltres, les meus prínceps. I d'aquesta melodia que sona, i que es deixa fotografiar, una mica. És tan volàtil... Un dia vaig somniar que volava. Era tan fàcil... Com nedar per l'aire, movent el cos a batzegades suaus, que fan avançar cap a la direcció que es vulgui. Que es vulgui... tampoc es pot triar on es va tan fàcilment, pels vents, sabeu? Però sempre és un plaer. Tenim un armari on ens hi fabriquem calaixos. Calaixos que cobegen les nostres coses, les apreses. I què passa? Que a vegades ens guardem en un dels nostres calaixos, i ningú l'obra intentant trobar la partida de naixement o res d'això. M'agradeu, sortim a ballar.

m'ha agradat molt.

un dia vaig recordar que a vegades acostumo a voler explicar qui sóc, enlloc de ser jo, perquè no vull que els altres pensin que sóc algú que jo no crec ser. però mira, saps? rodones i triangles de colors.

i ara aqui m'has entervolit molt els ulls.

encantada d'olorar-te, petita amelie amb caracter de rodones de colors.