L'ombra de la cabra boja

Vull fer ganyotes juganeres, arrufar el nas, inflar les galtes com una granota en zel, encara que em surtin més arrugues al voltant dels ulls, assajant tantes bestieses.

Sense emmirallar-me en lloc, imaginar el rostre acolorit de tendra bogeria, d'aquella reflectida en els nadons quan descobreixen la màgia dels seus ditets rodanxons que semblen anar per lliure.

Ballar mentre cuino patates fregides, al ritme dels cruixits de l'oli i de la música barroca, una estranya barreja de culinari misticisme.

Cantar per dins mentre camino pel carrer, acaronant de tant en tant l'escorça d'algun arbre, mentre el vent agosarat i tossut, em despentina les fulles que dansen al seu ritme.

Sentir que el somriure neix de molt endins, veus que em conten acudits abstractes, pessigolles de plomes invisibles.

Saludar amb la mirada als que em creuo pel camí i als gossos que flairen el meu desig de jugar a tirar branquetes seques i pilotes petites.

I no intento esbrinar les causes i els motius d'aquesta alegria infantil, no fos cas que se l'endugués l'esperit de la boira i la fes imperceptible.

Escric a la pell del meu cor, les emocions destil·lades que s'escampen festives en llargues cintes de serpentines.

I quan els meus ulls perceben les coses de tots colors, retalls de calidoscopi, impregnant en un collage improvisat imatges en les retines.

M'agradaria saber que també mig somric en somnis, quan la lluna em fa l'ullet entremig de les cortines.

Voldria fer tombarelles a la gespa, creuar el passadís fent salts de ballarina, gronxar-me molt i molt alt, banyar-me en les llums dels espais imperceptibles.

Omplir-me a vessar d'il·lusions, fins que les gotes regalimin. Regalar-ne sense excuses, ni festes assenyalades als que les demanin o les necessitin.

Pentinar amb el moviment de les pestanyes, moixaines i carícies en els rostres enamorats i en els que ja no somien.

Abraçar l'oportunitat que m'ha ofert la vida, de tenir gent al costat que m'estimo i que m'estimen. Dibuixar-les hi borbolls de sentiments quan els nostres ulls es busquin, es trobin i es mirin.

Mullar-me per dins, escoltant antigues i noves melodies, perdre'm i retrobar-me en els versos coneguts i en els que em queda per viure. Aprendre de cada instant sense marcar exclusions ni límits.

Noto que se'm desboca el cavall, que el cor em fa salts de trapezista, que sóc una cabra boja que baixa muntanya avall, flairant les herbes humides.

No seria tan dur fer-me gran, si fos capaç de sobreviure al seny més submís i al posat un xic seriós que el temps dibuixa impassible.

Voldria inventar contes fins al final, engolir-me la màgia de les nits i els dies, obrir les finestres per que entri el sol, estovar la pell amb pluges molt fines.
Amb arrugues aspres i óssos porucs, mantenir la flama encesa d'un tebi somriure.

Saltar a l'infinit fent tirabuixons, mentre caic lleugera i escampo llavors de somnis invisibles.

Córrer camp enllà, fins a l'horitzó, amb l'ombra de la cabra boja llepant-me per dintre...