trosset de pensament al meu ocell.

Un relat de: uLa

Ara que el meu temps està arribant on era el teu, sense que el teu s'hagi parat quan has tancat els ulls, decideixo que no puc decidir no escriure, no puc decidir tampoc no penjar, no puc decidir que continuem entenent-nos, ni que ens entenguem ara. Decideixo que no puc decidir decidir coses, perquè està clar que decisions fredes atrapen ments, i si decideixo decidir decisions el vent del nord ve gelat i ho esberla tot, el que quedava per decidir i les decisions firmades, diria. Bé que el vent en un present és tan sols vent, ni nords ni ests que valguin aquí, i ja és bo tenir els cabells llargs per sentir les pessigolles al coll d'aquest vent de present, sempre i quan et diverteixi veure els grumolls de línees de davant de la teva realitat de grisos de ciutat. Em preguntava si era un cinc amb números romans, després dels altres quinze... si ho era ho entenc tant com si no ho era. I probablement les tovalles d'aquell bar,el del piano permès de tecles grogues ressonants i resistents a uns dits que no acariciïn amb fermesa i fe, haurien estat de quadrets vermells i blancs. Com els de les cases de pagès amb els ous de les gallines i els pas rodons i els gats de tots colors i els crits de bon dematí i l'olor de fems i els tomàquets que surten i les patates que s'arrenquen i al entrar que encara hi ha camí de sorra que empolsina el nas del gos i aquest probablement podria tocar tan bé el piano com els àngels, però mai ho sabrem perquè pobre, no hi ha pianos per gossos. Però tu tens sort, de ser una mica àngel.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: