esperant la nostra imaginació, amb ulls d'infant.

Un relat de: uLa

aquest mati buscava el silenci. volia no escoltar res, que res em distragués, ni les corbes ni les segones derivades ni el noi encostipat del meu costat ni la persona sàvia d'ulls inquiets. no volia deixar que el meu somni fes un salt, el perdés de vista i em punxés amb una rialla histèrica i llunyana. volia seguir caminant per aquest passeig d'olor de vaixells, amb casetes blanques, viscudes, a la meva esquerre. casetes amb els porticons verd gastat que em recorden tan a la porta que m'ha dut fins aquí. Passar per davant d'aquella casa on mesos enrere hi vaig passar tantes hores, aquella casa buida de persones però plena d'històries, amb un esglaó que em regala vistes de sorra mar i cel. i records de la persona amb qui he somniat tant, i que ara ja he oblidat. ella també hi va seure, al meu esglaó, mai ha sabut com és d'important per a mi, i ja he perdut les ganes d'explicar-li-ho, després de tants mesos t'has convertit en una nina que poso a sota el coixí quan me'n vaig a dormir. avui no m'assec al meu esglaó que un dia et presentaré, avui passo de llarg, i no em sap greu. avui la mirada la tinc perduda, avui ho canviaria tot per una sola cosa que no puc ni imaginar, i si que puc imaginar, i no. segueixo caminant i em ve l'olor d'aquell petit restaurant amb el cambrer sud-americà que sempre somriu, olor bonica, tanco els ulls, l'olor d'arròs de tantes vegades m'envaeix un altre cop, el deixo fer un segons, quan no en tinc prou i vull més penso que no deixaré que em convidi avui, li dic hola-adeu amb els ulls, m'entén. encara no vull mirar a la meva dreta, vull fer-ho però decideixo que no. a vegades és bonic esperar. la tranquil·litat reposa sobre meu, el cel és blau i la simplicitat del meu escenari em fa feliç. ja et veig, no se quanta estona fa que ets aquí, però et veig només quan et deixes veure, m'agrada veure't. estàs a davant meu, et miro les mans, les ungles retallades i netes, m'agrada que tinguis les ungles netes i que no t'agradi esgarrapar, els dits llargs i prims, amb caràcter. m'agafes la mà, la tens freda, no necessito res mes. ara és el moment, els teus ulls i a la dreta el mar. m'agrada confondre'm en qui sóc jo i qui ets tu, encara que ho tingui tan clar. la teva mà m'agafa la meva, sense apretar-me però amb seguretat, i m'estira per ensenyar-me un munt de coses que no vaig ser capaç de saber. seus i m'asseus a la sorra, i obres la motxilla. una ampolla de vidre verdós transparent, a dins no hi veig res. a dins hi ha la imaginació, em dius, el món que construïm amb les paraules que ens regalem es a dins d'aquesta ampolla. és l'ampolla més bonica que mai he conegut. ara ens fa companyia, mentre jugo a agafar sorra i deixar que caigui lentament a sobre del teu braç, i el que veiem es tot blau, d'un blau cel perfecte. encara no m'has deixat anar la mà, ni quan treies l'ampolla i me l'ensenyaves amb mirada d'infant. ni quan et desarmava responent-te d'igual manera. ni ara, que em llegeixes els pensaments. uns pensaments que mai han estat pensats. el rellotge encara no ha avançat gens, ens incorporem i ara ja no es blau cel, ara es blau mar, i les onades ens llepen, i deixem l'ampolla que balli amb els peixos i els dos somniem que allà on els peixos parlen d'una altra manera hi siguem tu i jo, una altra vegada, pacients, esperant la nostra imaginació, amb ulls d'infant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: