antiameop

Un relat de: uLa

La banyera s'està omplint.
M'agradaria escriure poesia.
No vull pensar en l'ultima síl·laba.
Em posa trista tractar amb somriures numerals.
Em posa trista no poder escriure poesia.
Em posen trista moltes coses, després tot canvia.
Aquestes ulleres que sempre em dibuixo
i.. oh! Que bé que les conec.
I que brutes i envellides... no es deixen tocar.
Em fa por tocar-les, ho intento, però abans d'aconseguir-ho..
Ho oblido.
Ànima volàtil en un cos de pell de plàtan.
Qui em va dir que hi havia molt més que això?
Qui em fa creure tant en tu?
Perquè vaig pensar que era possible fer un petó a un estel?
Ho havia llegit feia temps...
I m'ho havia explicat.
I m'ho havia cregut.
Sense aprendre mai a creure en res.
I jo sóc aigua i tu foc.
Sense ser ardent.
I et vull abraçar sense apagar-te.
Imaginar l'abraçada incansablement.
Tot irrepetible.
Vapors.
Fusions.
Cançons.
Una vegada, abans de morir.
Matar-te a tu per morir jo.
No vull ser aigua, ni que siguis foc.
Però
a mi
m'agrades.


Comentaris

  • AnNna | 20-10-2005 | Valoració: 9

    m'agrada molt! de veritat! és una mica estranyot tot, però hi ha frases tan ben clavades... l'abraçada del foc amb l'aigua... el petó a l'estel...

    molt guapo! segueix escrivint i no et rendeixis!

    petons!

    AnNna

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: