volavola

Un relat de: uLa

No m'han agradat mai els avions. Entrar en aquest lloc hermètic amb les parets blanc falsificat, seure al costat de la finestra i respirar profundament, ara ja no hi ha marxa enrere. Distreure't amb el riure de la noia cabell oxigenat, i esperar que la velocitat remogui entranyes. Ja hi som, aquell mateix pressentiment que és té quan el clímax està a punt d'aparèixer, però molt menys agradable. Tombar el cap a la dreta, tot en diagonal, tot es fa petit petit i el cap juga amb el cos i el cos fa cas al cap i.. que segur que un se sent amb els peus en terra...! O que segur que un se sent quan vola amb les seves ales construïdes. No n'estic tan segura, que vulgui estar a tantes milles de casa meva, però ara ja hi sóc, ara oblido el que no m'agrada per recordar-ho després, quan em torni a sentir segura per pensar altra vegada. Ara jugaré a cartes, i travessaré amèrica per abraçar la fastigosa rutina (a vegades hi trobo Lacasitos de menta, hidrats de carboni...)

Comentaris

  • amèrica![Ofensiu]
    laia | 02-11-2005

    tornes o marxes de viatge?

    suposo que la rutina és a la tornada... disfruta doncs dels lacasitos, i les petites porcions d'hidrats de carboni que et dóna de tant en tant la vida per no estavallar com un avió.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: