rellegir aquest relat teu.

L'havia llegit altres vegades, i no sé el perquè de no haver-te comentat el relat, quina vergonya, si parlava de mi!

Parlava dels meus cabells llargs, ara torno a tenir serrell, no sé si massa infantil, o no.

Parlava de les hores a la piscina, massa entretingudes. Erem unes autèntiques xafarderes, només ens faltava posar-nos assegudes al banc del cimen, un gorro de "gilipolles" i la samarreta dels "joputes" per estar a l'alçada de les iaies tafaneres.

Parlaes també de Coaner, dels gossos de Cal Trist, i de Sant Salvador. Sense voler has parlat també de Callús i del teu pare amb el seu: "què feu aquí?"

Deies que tenia una cara petita, i no m'ha crescut. Però ja ho sé, perquè tots els barrets, gorres, ulleres, i complements del cap em van grans...

I sense solta ni volta m'ha vingut la cançó del cogombre de l'hort del meu avi, aquell que creixia tan i tan ràpid.

Hem canviat, ens hem allunyat, ens hem fet grans i ja no fem coses juntes, però moltíssimes vegades se m'escapen somriures tímids pensant en qualsevol de tants moments que hem compartit i que em vénen a la ment.

M'ha agradat rellegir aquest relat.

Jo tampoc t'ho havia dit mai, però em fa il·lusió ser la protagonista d'un dels teus relats.

SALUT!
Gubi.

d'allò que mai hem tingut...

De vegades és inevitable pensar en el típic "i si...".

De vegades podem pensar que hagués valgut la pena, però "i si..." és millor tenir nostàlgia d'allò que mai hem tingut?

Conec aquest sentiment.


Enhorabona pel relat.
Gubi.

Diuen que només els gallecs saben ben bé el significat de la paraula morrinya, que només tenen morrinya aquells gallecs que, visquent lluny de la seva terra, senten les seves arrels més que mai, i enyoren tot el que "el teu món" pot significar.

Jo, catalana de naixement, i estudant a Euskal Herria, puc dir que entenc el significat de la paraula morrinya, i pel relat que tu has escrit, penso que tu també l'has trobat.

Quan jo torno a casa i estic amb els meu, també desitjo que el temps s'aturi, i veig el Bages el tros de terra més preciós del món sencer.

Gràcies i enhorabona pel relat.

no t'ho nego pas, que ho siguem. Enhorabona pels relats, Melcior. No t'aturis, que 100 no és més que una centena, i pels bagencs, cent no significa prou.

SALUT!
Gubi.

no sé ben bé què dir... però m'ha encantat.
malgrat el pas dels anys, no podem oblidar el passat, aquells camins que van obrir, aquells viatges que van forçar... inferns creats per males bèsties, i del tot reals...
Tota persona que digui que l'infern no existeix, no sap el que diu, dons l'infern va existir, i encara existeix.
Et felicito per aquest relat, de debó que m'ha encantat.

Continua així ;p
molta sort

un bon dia em vas dir que amb voluntats com la meva ja era de dia... però tu... vols dir que no duus el l'albada dins teu?
m'agrada molt aquesta cançó, continua cantant arribaràs lluny, o si més no, arribaràs als cors de la gent propera ^^ és tot un llarg viatge

alcem les nostres veus per aconseguir allò que volem, cridem al vent perquè ens vingui a ajudar. per la nostra Terra hem de lluitar!

arreveure!

Que l'aire que respirem, pur i net, com si fós una estelada de seda, ens acarici els nostres rostres i ens ompli els nostres pulmons de sentiments que ens arribin als nostres cors!
no hi ha res més maco que sentir-te pertànyer a un país, amb una bandera, una cultura i una llengua pròpia.
coses que t'han estat atorgades i que ningú te les pot prendre :p
m'ha agradat molt el teu relat, enhorabona

Visca la Terra!

enhorabona! m'ha agradat molt. He llegit uns kuans relats teus, i com em pasa amb aquest, m'hi sento un xic identidifaca... aquestes preguntes sns resposta ens ronden a molts/es pel cap... i mai en sabrem la resposta, no se si per bé o per mal ;p
M'agrada molt la teva manera d'escriure, i m'agradaria sentir algun dia una d'aquestes cançons ^^. De moment, només me les llegeixo, i intento imagnar com sonen d'oida, però l'unic que aconsegueixo és que ressonin dins del meu cor ;p

molta sort!