Bruna (I)

La Bruna se n'ha adonat. L'estimava. I ara no sap què fer. N'està completament segura, ara ja és massa tard, però recorda aquella cançó que diu que per tornar a començar mai no és massa tard i una mena de nostàlgia s'apodera d'ella i sembla menjar-se-li l'estómac.

És un reguitzell desordenat de sensacions molt diferents. No vol que el seu caràcter es vegi afectat pel seu nom. De vegades voldria dir-se Clara, per no complicar-se i veure-ho tot més clar. Pensa, que és cert allò que diuen de les persones, que realment tenen un destí, un camí per a seguir encara no traçat, però que regeix involuntàriament les lleis del seu present. Ella ara es Bruna. Bruna també significa ferro roent, carbó encès. Ara se sent així. Una vegada li van dir que Bruna també era cuirassa. Realment van encertar posant-li així, sembla amagar-se i estar sempre protegida per una mena de cuirassa, quan es tracta de prendre desicions i d'afrontar els problemes. Clara és millor, més viu, més brillant i no tan opac.

Però és Bruna, i no hi pot fer res. Hi pensa. Ell l'estimava, és un noi impulsiu que es va deixar endur per un dels tants impulsos que venien i marxaven. En Ferran és de poques paraules. Aquell dia es va llevar animat, tenia la sensació de no tenir son i va descobrir que estava sol. La Bruna ja no hi era. Segurament l'havia avisat en el moment de marxar, però ell no l'havia sentit. Es va vestir i va sortir. Li agradava passejar sense rumb concret, i descobrir nous indrets perdent-se per la ciutat. Aquell dia li venia de gust, i sense pensar-s'ho dues vegades va trencar a l'esquerra i va enfilar carrer amunt reinventant la seva ciutat, pensant que ell era una persona liberal, i que Ferran no li esqueia. No s'aferrava a res que no fossin els seus impulsos. Llibert li agradava, i va pensar que li hagués anat com l'anell al dit. Va ser un impuls.

Bruna volia Ferran, ara és Clara com la lluna. Ho veu molt clar: Ferran l'estimava Bruna.