A cau de lluna

Aquella follia li omplia d'ell la nit. Era màgic, tot plegat. L'habitació fosca s'omplia d'ombres, i, malgrat la foscor, era capaç de dibuixar el seu rostre gràcies al fil de llum que entrava pels foradets de la persiana, que no acabava de tancar bé.

Recorda ara aquella sensació. Fer d'ella els seus batecs, i olorar-lo.

Els seus peus freds, buscant abric entre els d'ell, com les seves mans, que agafava fort i amb les seves, escalfava.

Aquells petons, alguns mal donats, ressonaven per l'habitació, plens de bogeria. I les rialles que li robava quan, amb els dits, li acariciava l'esquena, i ella, sense poder-ho evitar, s'aferrava a ell tot intentant que no l'ataqués amb carícies plenes de pessigolles.

Ell li xiuxiuejava cançons boniques a cau d'orella enmig d'un silenci punyent. La seva respiració omplia de somnis l'estona, enmig d'un silenci dels que només s'aconsegueix una nit d'estiu, que fa que puguis tancar els ulls i viatjar. Viatjar molt lluny, fins arribar a la lluna, per a poder-la queixalar, i endur-te'n un tros a la butxaca.

Va arribar a tocar les estrelles, i a besar la lluna.

Era un secret, que només ella i ell coneixen, ara. Ell ja dormia, ella el sentia respirar profundament, i el seu pit, s'enfonsava al mateix temps que el seu alè li arribava i feia que ella es notés la punta del nas més freda que mai.

El silenci va acabar per omplir tots els racons de l'estança, i ella va tancar els ulls i va viatjar, molt lluny. Va arribar a la lluna, que era plena, la va queixalar i se'n guardà un trosset a la butxaca. Va somiar.

L'endemà ell li va preparar l'esmorzar.


- No he trobat res més -va dir ell -.
- Tant se val - contestà ella mentre es palpava, dissimuladament, la butxaca del pijama -.
- T'agrada? És pastís de formatge.
- Si, és molt bo - digué després de tastar-lo i veure que tenia la butxaca completament buida -.



L'endemà, quan la lluna va sortir, tenia una petita queixalada.