La conxorxa del temps i l'oblit

Quantes vegades ens hem trobat amb antics companys, i ens hem promès mutuament un cafè?
Quants cops hem dit la frase: "Ei, doncs fem això: et faig un truc un dia, i quedem".

I quantes vegades hem complert la nostra promesa?


El temps t'allunya de les coses. Te'n separa...

El temps és l'amic íntim de l'oblit. El dia que es van conèixer van fer una conxorxa i des d'aleshores ençà que no han parat de fer maleses:

Junts, esgrogueeixen antigues fotografies, fins a fer irreconeixibles els rostres dels que hi apareixen; esgrogueeixen també les pàgines dels nostres llibres preferits, aquells que van arribar a les nostres mans fa temps, i que desem en un prestatge, al lloc més visible, com si fos un convidat VIP, per tenir-lo sempre a mà, i fullejar-lo o rellegir-lo sovint.

El temps, també s'encarrega de canviar mínimament el nostre rostre, sense que ens n'adonem, i deixa que l'oblit acabi la feina començada.


Un exemple d'això és que si ens manessin pintar un retrat de la persona amb qui més temps passem, però sense tenir-la al nostre davant. Provablement, per molt que coneguéssim aquesta persona, i per molt vista que la tinguéssim, el seu rostre es difuminaria i seríem incapaços de dibuixar-la exactament tal i com fos.

No seria pas un problema de memòria visual. Seria una malifeta més d'aquests dos trapelles: el temps i l'oblit.




Perquè el temps és molt ràpid, i l'oblit molt astut.
I la vida, una composició músical escrita amb un tempo allegro i en escala d'oblit menor.