instants perduts

Ell era allà, intentant mostrar una actitut autoritària, i escopint al terre, fent gests bruscs... qui sap si per demostrar-se a ell mateix que no tenia por.
La por, el sentiment de culpabilitat es reflexava en els seus ulls, ara, plens d'un odi imposat. Per la seva tremolor a les cames, que intentava dissimular caminant en posat xulet, es podia dir que no n'estava pas, de tranquil.
Aquell moment, s'aniria repetint en la seva memòria, cada dia, cada hora, cada segon.
Potser fins i tot, d'amagat, ploraria en solitud. N'era conscient i en aquells breus segons de silenci, per a ell, interminables, havia sentit més coses que durant tota la seva vida. "El silenci parla, el silenci fa mal", es deia dins seu, però ara ell es mirava amb ràbia aquell home que jeia al terre, brut i ple de sang.
L'havien torturat hores abans, tan sols pel fet de pensar diferent. Aviat no el torturarien més, a aquell home ple de sentiments. Per ell, el silenci, era el crit més fort de llibertat, podia sentir bells cants i tornades de canços prohibides només tancant els ulls, i sentir el dolor dels sentiments, també prohibits i torturats sobre la seva pell.
Agenollat al terre amb la mirada orgullosa i el pensament present restava aquell home. Sincer i senzill, esgotat, però conscient. Conscient que vivia els seus últims instants, agenollat davant un home poruc, i covard. Un destí prou atordit i fosc. S'acostava el moment, ell, mai havia sentit aquesta sensació abans, fred al cos, calenta la sang... tenia por. Estava sol, li havien robat la juventut, i ara, li negaven la vellesa tot robant-li la vida
Aquells moments, van ser càlids i tendres. Va recordar tot el que havia viscut, coses que el fessin seguir endavant per no pensar en aquell trist present. Aquella noia que tant estimava, el seu ultim petó, i la darrera mirada acompanyada d'un somriure intentant transmetre serenor... les tardes al bosc amb els seus germans, amb un tros de pa i xocolata entre les mans, jugant a amagar, el seu poble, aquell paisatge meravellós que es divisava des del cim més alt de la serralada, i finalment, els seus sentiments.
Va ser la darrera imatge que va passar per la seva ment, acompanyada dun fort crit de llibertat amb que el silenci, amerat de sang, havia respòs a tan inhumana acció.
Ara, el silenci encara cridava més. Res no en quedava, ja, d'aquell home torturat, res.
Els ulls del botxí, semblaven dos oceans. Ara, ja no s'hi reflectia por, les dues ninetes inundades de llàgrimes porugues de caure, restaven quietes, mirant a l'horitzó.
De tot allò, no en quedava res. El cos sense vida de l'home, ja no tenia sentiments, el seu cor ja no bategava, i res no es movia.
El botxí va assegurar-se que de la vida d'aquell home no en quedés res, i, com sempre feia després de complir amb el seu deure, va marxar pensant que ningú no recordaria el que ell havia fet aquells dies, i que aviat, tot acabaria.
Però les parets plenes de sang, de sentiments prohibits, d' idees maltractades, ningú les va veure. Aquella sang d'innocents resta allà on el destí li va atorgar. Al seu lloc, i envoltada d'un silenci ensordidor, desitja que mai més, cap més gota de sang sigui forçada a desprendre's del seu cos per fluir massa ràpid quan un cor bategui fort al creure en un sentiment, per estimar.