Caram, com corren les notícies! Supose que us referiu al premi que m'han donat a València per "Mirades intenses i fredes com el metall". Res, gràcies a tots.

Hola, Crític. Un escrit com el teu, es mereix, almenys, una resposta. Primer que res, gràcies per haver-me llegit i, també, per haver comentat els meus relats. Crec que, bàsicament, estic d'acord en tot el que dius. I probablement has explicat el tarannà dels meus contes millor que jo mateix. M'agrada utilitzar la ironia i, fins i tot, el sarcasme ben farcidet de "colps" absurds que intenten palesar que, al capdavall, el sentit de la vida i de la realitat és un invent ben humà. Potser és tot mentida i tot just ens queda la perplexitat. Tal vegada el veritable objectiu dels escriptors i, en general, de tots els artistes, ha de ser el de donar un sentit -ni que siga absurd, iròni o dràmatic- a allò que no en té.
Caram, que serió m'he posat! Res més de moment. Un plaer, llegir-te.

Sico Fons

Amic Cesc, és molt interessant el que comentes, però em sembla que hi ha un detall que no tens en compte: ací hi ha moooolts relats per llegir (sobretot per a nosaltres els nouvinguts) i cada vegada serà més fàcil que un text (potser injustament) passe desapercebut. Jo, personalment, confesse que, tot i les ganes, sovint se'm fa molt feixuc posar-me a llegir tan gran "patracol" virtual.
Per cert, malgrat que tothom em diu Sico, el meu nom real també és Fran-Cesc. Una abraçada.

Eeei! El meu olfacte de lector empedreït em diu que ací tenim una cosa realment interessant. Felicitacions, Josep.

Home, això està bé! Un relat entretingut i original. M'has fet recordar l'obra "Sis personatges en cerca d'autor" de Luigi Pirandello.

Hola Miquel (i companyia), vaig llegir el teu relat "La sanefa" i em va agradar molt el fet que hi parlasses d'una família iraquiana sense fer cap referència al seu origen geogràfic. Això ens la feia més propera. Precisament la lectura del teu relat em va recordar aquest altre que vaig escriure uns dos mesos abans que les tropes nord-americanes envaïren Iraq. Jo no sóc endeví, però la veritat és que era ben fàcil profetitzar el que passaria.

Jo no sóc tan optimista, Perdix, en allò que comentes de la torbació de l'oficial. Hi ha persones capaces d'amagar qualsevol mínim sentiment en algun racó ombrívol de la seua ànima i romandre impertorbables davant del dolor. Però potser tens raó, al capdavall fins al més miserable pot arribar a sentir alguna cosa semplant a la vergonya (gran paraula) o la pietat.

Tu has escrit això amb setze anys? Ah, redéu! Veig que el futur literari del nostre país està assegurat. Felicitacions. Per cert, molt bonica la foto.

Pretenc ser deliberadament dur (perquè només puc ser dur amb les coses i les persones que realment estime. Mai amb les que no m'interessen) per tal de provocar, somoure i produir la reflexió o, si més no, alguna reacció. La veritat és que parle des de la ràbia que sovint, sospite, és l'única defensa que ens queda a moltes persones.

Ei, això està molt bé! Un relat "tensament" divertit. M'ha agradat.

És una idea genial!! Dissortadament, però, ho tinc una mica difícil d'anar-hi. Des de ma casa a BCN hi haurà uns 400 quilòmetres, i tenint en compte que el dipòsit del meu cotxe sol romandre gairebé més buit que la meua butxaca durant la major part de l'any, doncs no sé... potser anant amb auto-stop? I si segrestara un tren a l'estació de València? Era bromaaaa!

Moltes gràcies a tots dos. No sé si el meu relat és tan bo com dieu, però el que sí que és segur, és que per a mi serà un honor i un goig col·laborar en una web com aquesta.