l'incendi

Anàrem tota la vida junts a escola i ell, el Francesc Pelegrí, sempre fou un estudiant esplèndid que ho aprovava tot a la primera. Jo no, jo sempre suspenia quasi totes les assignatures, que és el que solen fer les persones normals i decents.
Ens férem majors i ell, el molt bandarra, es va fer alt i guapot i conseqüentment sempre va tenir molt d'èxit amb les dones. Jo no, jo em vaig quedar baixet, lletget i tot tímid, i només coneixia les dones de les revistes pornogràfiques.
El Francesc es va traure una brillant carrera d'Econòmiques que li permetria aconseguir un excel·lent lloc de treball en una important multinacional amb un sou digne d'un ministre.
Jo no, jo em vaig deixar la universitat, on estudiava Història i Història de l'art i, amb prou feines, vaig trobar un treball en una trista i avorrida oficina d'una modesta companyia d'assegurances.
Ell es va casar amb la Margarida, una bellíssima i agradable jove, filla d'una riquíssima família de València.
Jo no, jo, després de barallar-me amb tres o quatre núvies diferents, em vaig quedar fadrí i sol com un porter de futbol.
La meua vida, no m'importa reconèixer-ho, ha estat un absolut fracàs; un fracàs contínuament evidenciat per l'èxit del Francesc, que té la barra de telefonar-me de tant en tant per tal, diu, de no perdre la nostra vella amistat. Però jo sé que ho fa per humiliar-me.
Així doncs, un dia de bon matí, em vaig mirar la meua trista i mediocre cara de quaranta anys a l'espill i vaig decidir que calia fer alguna cosa per venjar-me del persistent triomf vital del meu amic. La seua constant bona sort era indecent, era un insult a les persones normals. Calia esmenar aquella injustícia social.
Ho vaig meditar, ho vaig pensar, ho vaig fer ben planejat. Res no podia fallar.
D'un sol colp acabaria amb la fortuna d'ell, i qui sap si, amb un poc de bona sort, amb la seua pròpia vida.
Ho vaig enllestir tot -en realitat necessitava ben poc material-, vaig agafar el meu cotxe, un Opel Kadett amb dotze anys a les costelles, i vaig eixir cap a la muntanya.
Al portamaletes, coberts per una manta, duia una llanda de gasolina i un pilot de draps de cotó.
El Francesc Pelegrí posseïa, quasi al cim d'un turó tot clapat de pins, una bella i luxosa mansió que li hauria costat més milions dels que jo ni tan sols podria imaginar-me. La veritat és que ho tenia ben fàcil, jo. Botaria foc en diferents llocs de la falda del tossal i com que el foc sempre té tendència a pujar cap a amunt, en qüestió d'unes poques hores, tot hauria estat consumit per l'ardor de les flames: el bonic bosc, els seus habitants salvatges, l'Audi de Francesc, el Porsche de la seua esposa, el 4x4 que utilitzaven per viatjar a qualsevol punt del món, l'enorme piscina olímpica i la sumptuosa casa.
Havia triat un diumenge per tal de trobar-hi tota la família: el jove matrimoni i els seus dos fills. No m'importava si la família també hi finava. No tenia res personal en contra dels dos xiquets; però eren rics i, per tant, culpables. Un dia creixerien i també serien com els seus pares, paràsits, explotadors, simpàtics i triomfadors.
Era estiu i feia una calor brutal. Ho tenia tot al meu favor.
Vaig aparcar el cotxe al marge de l'únic camí que hi pujava, vaig ruixar amb gasolina una extensa clapa de terreny, vaig calar foc a un cotó i el vaig llançar.
El resultat fou el que esperava. Els pins i els matolls van començar a cremar-se amb una rapidesa inversemblant. Vaig somriure amb goig.
Vaig repetir l'operació dues vegades més a pocs quilòmetres de distància.
En poc de temps la muntanya sencera era una flama gegantina com una falla de Sant Josep.
Per fi m'eixiria bé alguna cosa? Per fi tindria èxit en la meua venjança personal?
Doncs no. La mala sort em persegueix des que vaig nàixer i vet aquí que aquell dia, en ple mes d'agost i després de més de set mesos de sequera, el vent sobtadament hi va canviar i començà a bufar un gregal que en poquíssim temps va formar espessos i humits núvols que començaren a descarregar una pluja intensa que apagà el foc -el meu foc!- en un tres i no res. Era una "gota freda".
La luxosa mansió del meu amic es va salvar. Quatre-centes hectàrees cremades per a res. Jo que sempre he estimat la natura.
Però la cosa no va acabar així. Algú m'hi va veure i va anotar el número de la matrícula del meu cotxe. Hom va fer una investigació policíaca, es van comparar les empremtes dels pneumàtics i vaig acabar amb els meus ossos a la presó.
I ara contaré allò més patèticament graciós, allò que significa la meua total i definitiva humiliació: l'advocat que em defén, un dels més prestigiosos i cars del país, és pagat per Francesc Pelegrí.
Sí, no és cap broma macabra, el meu amic està convençut que vaig ser víctima d'una espècie de complot o d'alguna alienació mental transitòria, i que per tant sóc innocent.
No és desesperant? El meu... el seu advocat espera traure-m al carrer en poc de temps.
T'odie Francesc. Ets l'ésser que més odie en aquest món.