La felicitat

Quan ella li va dir que no ho suportava més i volia la separació, ell va intentar fingir indiferència i la va mirar amb odi. El seu alé feia una terrible sentor d'alcohol.
-Escolta'm, escolta'm encara que només siga per una volta en la teua vida -deia ella amb un cert nerviosisme-. He intentat que el nostre matrimoni no se n'anara a fer punyetes; he fet tot el que he pogut. Em pots ben creure, però açò nostre no pot continuar...
Ell, assegut en el sofà, mirava el televisor encés, subjectava un got de whisky amb la mà esquerra i el comandament a distància amb la dreta.
Ella, dempeus al costat d'ell, seguia parlant i parlant:
-M'he passat mitja vida perdonant-te massa coses. Tot té un límit, però... i jo... jo... simplement no puc aguantar-ho més.
Ell seguia esguardant, com hipnotitzat, la verda pantalla on uns hòmens amb calçons curts corrien darrere d'un baló.
-Per favor, digues alguna cosa -va dir ella. Els seus ulls s'havien fet humits-. No pots deixar de mirar eixe condemnat aparell?
Molt a pesar seu, s'hi va posar a plorar a llàgrima viva.
Ell, de tant en tant, la mirava de reüll amb un cert fastig. S'hi havia encés un cigarret i expulsava glopades de fum amb contundència i neguit.
De sobte, els seus ulls es van obrir d'una forma exagerada, els músculs de la seua cara es van contraure i va fitar, expectant, el televisor.
-GOOOOOL!! GOOOOOL!! -que va cridar ell, amb joia.
Es va alçar del sofà i va començar a saltar.
-Visca, visca! Has vist això? Hem marcat, hem marcat un gol. Oeee, oee, oee, oeee!
En aquells moments no existia en tot el planeta un home més feliç.
Ella es va torcar els ulls amb un mocador, va acotar el cap i se'n va anar a la cuina.