LA CRIDA DE LA NATURA

La primera vegada que em vaig apercebre que les coses començaven a no rutllar bé, fou un dia en què m'havia passat tot el matí treballant amb l'ordinador per tal d'enllestir un informe que havia de lliurar l'endemà a l'empresa per a la qual treballava.
Feia calor a ma casa i el ventilador escampava dèbilment un aire que envoltava el meu cos i se m'enganxava amb la tossuderia i impertinència de les matèries orgàniques.
Vaig tancar durant un instant els meus ulls fatigats, em vaig fregar a poc a poc el front i les temples, i en tornar a obrir els ulls la vaig veure. Per darrere de la pantalla del meu ordinador aguaitava el cap una sargantana que em mirava amb els seus petits ulls tafaners i intrigats. Vaig sentir com un sotrac barrejat amb repulsió, mentre instintivament em feia arrere i intentava dominar un atac de pànic.
Vaig tornar a fitar la sargantana i no em vaig poder estar de riure'm de mi mateix; aquell animalet hauria entrat al meu habitatge pel balcó i ara tractava de cercar-hi menjar, l'eixida o vés a saber què. El rèptil va treure la llengua, va començar a caminar i en va desaparèixer amb moviments ràpids i nerviosos. Em vaig oblidar de l'assumpte.
L'endemà, amb l'informe ja acabat i lliurat, em vaig entretenir navegant un poc per la xarxa virtual. Necessitava distreure'm una mica. Vaig consultar el meu correu electrònic -n'hi havia un e-mail de la meua núvia Lídia. Em comentava que aviat tornaria del seu viatge i que continuava estimant-me molt-, vaig llegir la premsa virtual i vaig visitar una web on m'asseguraven que per un mòdic preu podria fer-me soci -o adepte- d'una nova religió que et garantia xarrades diàries amb Déu i una estada al paradís per a tota l'eternitat.
Aleshores vaig notar un lleu moviment darrere del cendrer que hi havia damunt la mateixa taula de l'ordinador; hi vaig aguaitar amb precaució i vaig veure-hi un animaló que m'esguardava amb aire de perplexitat: un dragó. Vaig notar com la saliva se m'evaporava fulminantment de la meua boca i vaig aconseguir reprimir un crit d'espant. Aquell animal era totalment inofensiu, ben bé ho sabia, però era tan fastigós que costava no eixir corrents de l'habitació per a fugir de la seua esgarrifosa visió.
I què collons hi feia aquell rèptil? D'on havia sortit? I la sargantana del dia anterior?
Em vaig alçar de la cadira i me'n vaig anar a la cuina a fer-me una cervesa ben fresca. Aquella horrible calor estava posant-me nerviós. Vaig pensar que hauria de comprar-me algun insecticida o el que fóra que servira per matar visitants indesitjables.
Al dia següent, en entrar a l'habitació de la computadora, hi vaig mirar amb esment i vaig comprovar alleujat que no hi havia cap visita inesperada a la taula. Em vaig posar a treballar i uns deu minuts més tard vaig notar com un moviment a la paret. Vaig fer un moviment enèrgic amb el cap i hi vaig veure -a poca distància del meu cap- una esfereïdora aranya negra, grossa i peluda. Allò era desesperant. Que hi havia algú amollant bestioles a la meua vivenda? I damunt aquell ésser esgarrifós podia ser perillós.
Vaig sortir de l'habitació per a agafar un coixí del sofà i matar l'aràcnid, però quan vaig tornar brandant la inesperada "arma" ja no hi era, havia desaparegut. Vaig cercar pel sòl i per sota de les cadires inútilment. Vaig pensar que s'hauria refugiat en algun amagatall; potser el mateix amagatall de la sargantana i el dragó.
Va sonar el telèfon. Era la Lídia. En una setmana tornaria del viatge que havia fet per a visitar la seua germana que vivia a Bilbao. M'enyorava molt. Sí, a ma casa anava tot bé, li vaig dir sense poder-me estar de mirar amb neguit les parets i els racons del meu domicili.
Vaig seguir treballant; no sabia, però, que allò només era el principi.
Al dia següent em va aparèixer un llangardaix, ho jure. El vaig veure damunt la pantalla del meu PC mirant-me amb expressió hieràtica i traient-me la llengua com si es mofara de mi. Ens miràrem de fit a fit durant un instant interminable i hagués jurat que aquell animal va sentir la mateixa repugnància per mi que jo per ell.
El vaig veure passejar-se durant uns minuts per damunt de la taula i després de baixar-ne va eixir de l'habitació amb la tranquil·la calma de qui se sap segur i en casa. Vaig estar temptat de rebentar-lo a potades, però un sorprenent rampell de compassió, pietat o alguna cosa semblant, em va fer desistir d'aquesta acció.
Aquell mateix dia, durant la vesprada, vaig sentir, mentre jo era assegut al sofà de la sala mirant la televisió, una lleu pressió damunt del meu peu. Vaig apartar la vista de la pantalla de l'aparell televisiu a poc a poc tractant d'imaginar-me la classe d'animal que em veuria aquesta vegada. Vaig esguardar el terra i hi vaig descobrir una serp llarga i obscenament grossa desplaçant-se per damunt de la meua sabata. Els seus moviments eren lents i harmoniosos i quan la seua coa encara era per les meues extremitats, el seu cap ja pujava pel sofà. De colp i volta s'hi aturà i girà el seu petit cap envers la meua persona. Ens miràrem durant una estona i ella -o ell, vés tu a saber-, després d'ensumar-me amb la seua llengua bífida, va fer una mena de bonior apagada. Aquesta vegada vaig creure veure compassió en la seua mirada. O també seria fàstic? Va continuar el seu passeig per ma casa.
Ma casa? A la nit me'n vaig anar al llit en companyia d'un exèrcit d'escarabats enjogassats que no paraven de fer-me pessigolles -els molt bandarres- i un parell de gallines que semblaven haver decidit que el meu jaç era un lloc ben adient per a pondre els seus ous.
L'endemà em vaig despertar i el primer que vaig veure fou una ovella que romania al meu costat remugant com... com... com una ovella. Al seu darrere hi havia un gos que olorava les seues potes amb curiositat, mentre una garsa -a l'altra banda de l'habitació- contemplava el lent i apaivagat caminar d'un camaleó que hi havia al llom d'un porc que grunyia amb gran alegria.
Em vaig tapar la cara amb les mans i vaig començar a plorar d'una manera tranquil·la però farcida d'angoixa. M'havia tornat boig. Allò no podia ser real. Què estava passant-me? I si era l'efecte d'algun medicament que m'havia pres? O era la fatiga produïda per un excés de treball? Caldria anar al metge? No! No podia anar-hi i dir-li "Sr. Doctor, és que m'he tornat boig. Que no té alguna pastilleta contra la bogeria?". I per què no podia fer això? La gent sol fer això, no? La gent? No, només els bojos fan això!
Aleshores vaig notar com una respiració que acaronava la meua cara. Vaig obrir els ulls i vaig veure un cap enorme amb banyes que m'observava amb curiositat gairebé científica: una vaca. Li vaig besar el musell i vaig començar a riure'm sense parar. Vaig plorar i tot, de tantes rialles. La vaca em va contestar amb un mandrós mugit com per a corroborar la meua eufòria.
Passaren els dies i em vaig aïllar dins del meu apartament. Vaig deixar de treballar amb l'ordinador, vaig deixar de respondre a les trucades telefòniques, vaig deixar d'eixir al carrer. Tenia por, perquè pensava que en veure'm, la gent s'adonaria de seguida de la meua follia. Eixes coses sempre es noten a la cara; i a més a més no sentia cap necessitat de sortir fora. Em trobava tan de grat en companyia dels meus nous "amics".
M'alimentava de les dotzenes de llaunes que sempre desava al rebost; potser un dia em decidiria a munyir la vaca. El problema era que aquest animal apareixia per casa en molt comptades ocasions. Bé, també podia recórrer a l'ovella, però encara no havia comprovat si era mascle o femella.
Com podia ser que allò fos producte de la meua imaginació? Si tenia casa plena! Les serps i els llangardaixos no m'amoïnaven gaire; m'hi havia avesat. Però confesse que sempre vaig sentir una certa inquietud davant la presència dels tigres i els lleons. Almenys sempre em podia divertir amb les divertides facècies dels micos i els lloros. Hi havia una gata molt bonica que tenia el costum de refregar el seu cos en les meues cames. I un esparver que es passava el dia pellucant les deixalles dels meus menjars. I si bé, els ramats d'ants, gaseles i daines eren una mica massa sorollosos, reconec que conferien al meu habitatge un aspecte plaent i gairebé idíl·lic.
Un dia, per fi, vaig sentir que trucaven la porta. Vaig sentir una sensació de temor i en vaig obrir. Era la Lídia. El meu cor es va accelerar curull d'alegria; però de seguida vaig llegir sorpresa i consternació als seus ulls. Què m'havia passat? Per què anava tan brut? Quant de temps feia que no m'afaitava? no parava de preguntar-me ella; ni tan sols va tenir esma de besar-me en veure'm. Em veia prim i demacrat.
Va entrar dins la vivenda i vaig seguir escoltant les seues preguntes plenes d'estranyesa i fàstic. Tenia l'apartament fet un desori.
De colp i volta em vaig sentir bé i vaig comprendre que la Lídia era l'única que em podia ajudar. Amb la seua entrada, una alenada d'aire fresc i saludable havia transformat ma casa. El seu amor havia acabat amb els meus dimonis interiors. Els animals, les bèsties, les feres havien desaparegut.
Vaig sentir un sentiment de gratitud envers la meua estimada i vaig notar unes llàgrimes que maldaven per brollar dels meus llagrimalls. Ella seguia recorrent les habitacions com un destacament mèdic que comprova els devastadors efectes d'una guerra.
Fou llavors que vaig escoltar el seu crit. Crec que el cor se'm va paralitzar del sotrac. Vaig acudir a l'habitació d'on venien les seues paraules de protesta i en arribar-hi, la Lídia em va dir: "Espere que em pugues explicar açò d'una manera coherent i assenyada". Vaig mirar, temorenc, en la direcció que m'assenyalava la seua mà, i vaig veure al sòl del meu dormitori una enorme, fastigosa i pudent merderada atapeïda de mosques. La vaca hi havia deixat la seua empremta en forma d'excrements.