Confiança

Una forta pressió va impactar sobre la taula. El cop es va veure afavorit per la força de la gravetat d’un cos que basculava cap endavant i per l’alliberament, sense compassió, de les tensions de la zona escapular arribant al final de cadascuna de les terminacions nervioses d’aquell puny. Una munió d’estris petits i acolorits van enlairar-se desesperats, deixant-se guiar per l’atzar a l’hora d’aterrar en els indrets més insospitats.

Els ulls esbatanats, ensangonats i lluents com els d’un llop no aconseguien centrar la mirada i vagaven intentant trobar una víctima que esmorteís tota aquella bilis mal gestionada. Una gran frustració li va recórrer l’espinada mentre uns mots incomprensibles es saltaven el torn a l’hora de ser expulsats per l’aparell fonador.

De sobte, la musculatura garratibada de braços i cames va despertar de la letargia i, guiada per la inconsciència d’unes neurones ofuscades, s’activà dirigint-se amb gran ostentació cap a una zona indefinida de la sala. Els objectes inerts havien adquirit vida, per uns instants, amb el fi de poder tremolar al pas d’aquell gegant amb peus de fang.

Estava cec. El dolor que havia sentit per aquella pèrdua, al seu parer deguda a una sostracció intencionada, s’havia transformat. La tristor, emoció que l’hauria convertit en un ésser humà generador de compassió i empatia, va donar pas sense que ningú sabés el perquè a una fúria que l’únic que aconseguia era terroritzar l’entorn, suscitant xisclets i brams que confonien i desbarataven l’harmonia aconseguida amb gran esforç al llarg d’aquell matí.
Per fi, mentre s’abalançava cap a ella, ordenant les paraules convulses en una seqüència lògica i sintàcticament correcta, se’l va sentir mussitar “... meva pilota!”, i les llàgrimes van rodolar-li rostre avall envoltades de sospirs de satisfacció.

Ella se’l mirava, mentre recollia llapis de colors i cotxets del terra. Aquest cop no havia mossegat ningú. Confiava en ell. Confiava en els nens i en el seu potencial per canviar el món.