Dansa i aigua de tres

i aquella calma que ni tant sols els peixos amb el seu moviment gosen alterar.
Al fons del mar hi ha coves, on pots sentir els ecos de les teves veus internes, amb entrades i sortides enrevessades que tant sols poden superar els nedadors més destres.
Al fons del mar hi ha una bellesa inexorable que sovint no trobem més enllà.
Al fons del mar hi sentim el nostre batec, aquell que pensàvem que havíem perdut en la voràgine del dia a dia.
Al fons del mar hi som tots, algun cop, i algú - potser Neptú- ens diu que podem reposar sobre els coralls però només el temps suficient per adonar-nos que els seus colors van virant.
Al fons del mar però no hi trobem mai gats... potser per això tenen set vides, potser perquè surten - quan estan preparats- a respirar.

Un poema molt bonic, que endinsa al lector cap al fons, cap a un món fantàstic que tots tenim al nostre abast. Amb una lliçó final, no som peixos però, i tard o d'hora ens haurem de calçar les sabatilles de dansa per tornar a viure en el nostre medi.

Però en dono testimoni de que viuen com si les tinguessin.
Espero que els peixos que nedan a les teves paraules
també les tinguin, com nosaltres!

M'es igual ésser viu que mort.

Ah si??? doncs per que no et mors???

Precisament per això.

Es diu de Diògens...

M'ha agradat molt atram, tornar a nedar
a l'aigua de les paraules teves!

Una poesiassa! Realment és una poesia per a llegir-la diverses vegades, poc a poc, i una altra encara, si us plau. És molt colorista, molt vital, plena de tota mena d'imatges, molt reflexiva i plena de frases precioses de pensament viu. La dansa és moviment, l'aigua és reflexió suau. La barreja és un gran còctel. Felicitats! He gaudit molt. Continuaré llegint-te. Una abraçada en moviment humit.
aleix