Veig que de moment no m'he d'esperar gaire per llegir coses noves! Un petit homentage a la lluna, que de ven segur que agradara a tots qui com nosaltres ens apasiona i inspira el nostre estimat satèl·lit.

Gràcies!!

Escriure per buidar les pors... per treure de sobre tot allò que no pots o no vols dir parlant oi? Ànim, que sempre hi ha una llum al final del cami, encara que sigui de lava...

Acabo de llegir els teus altres dos relats, "ràbia" i "soledat" i llegint aquest tercer, veig que els tenies guardats en algun calaix desde feia temps oi? El que es segur es que són estats d'anim molt diferents... El missatge d'esperança i optimisme del final contrasta amb la por i dubtes incial, i em fa preguntar-me: Qui no s'ha sentit aixi alguna vegada? M'ha convençut la manera en que ho has expressat. Si és aixi tal com et sents ara, no ho deixis escapar!

Res pitjor que tenir algu que estimes lluny de tu... i potser no lluny físicament... la distànica que provoca envers els altres el fet d'estar sol pot arribar a ser més gran que qualsevol altre cosa...

M'agrada.

Més que ràbia però hi veig por. Por de no haver fet alguna cosa? Por d'haver-la deixat a mitges?

Quan dius "Sentiments que corren en la seva calma que fonen el gel que no es trenca al seu voltant" entenc que algu no va saber entendre o veure el que senties per ella, i aixo era la causa de la teva por. No se si m'equivoco, pero això es el que em passa a mi, i m'he sentit identificada sobretot amb aquest tros. Com dius tu : lliure interpretació no?

Espero que escriguis alguna cosa més, pero aquesta por si encara la tens deixa-la de banda, que no es bona d'acord?