Ja feia massa que no passava per aquí, i encara més que no comentava.
Ostres, m'ha sorprès aquest poema. També hi noto certa "mala llet", com ja han dit. Però crec que és normal sentir això en un moment o altre quan es tracta de desamor, fins i tot si aquella persona no t'ha fet res dolent, senzillament no sentir el mateix. Alguna vegada també he escrit sobre això, no com tu, és clar... Com pots descriure tan bé les coses? La quarta estrofa m'encanta. Sí, potser tot s'acaba, però i el que sentim mentrestant? Ens serveix per créixer, aprendre i preparar-nos per la propera, per tornar-nos a entregar a algú i tornar a passar nits en blanc, primer d'una manera i després de l'altra. (Ja veus, he tingut un bon dia!). La penúltima també m'encanta :)
Vinga, a veure si parlem!

Potser només podem oblidar, deixar de sentir-nos així, quan una altra persona ens desvia l'atenció cap a ella, perquè mentre intentem i ens proposem oblidar, és del tot impossible.
Ja t'havia llegit abant, però aquest relat no i l'he trobat molt exacte. Ja és ben bé això: et pots passar dies convencent-te i després convençuda, que ho has superat, però tot l'esforç s'esvaeix a l'instant quan reps algun gest d'aquella persona cap a tu.

Vull llegir la continuació! Però si no n'hi ha et felicito igualment pel relat, que m'ha enganxat des del primer moment.

M'ha agradat molt el principi: "Parles, i cada mot capgira la teranyina del meu silenci. " Amb això ja dius tantes coses. Suposo que perquè, com ha saps, estic igual, però m'ha fet pensar molt. En que ens fixem en cada paraula i cada gest d'aquella persona d'una manera que ens planteja infinites preguntes, inseguretats, ... i aquesta teranyina creix.
M'agrada tot el progrés del poema i com ho expliques, passa que em pregunto si realment és possible que quedi només el sentiment d'amistat que hi havia, en marxar el que anava més enllà.
"Llavis cosits d'angoixa", preciós també!

Molta sort, ànims i felicitats per avançat per si de cas!

Perquè sentim coses molt semblants però només tu saps com escriure-les i transmetre-ho.
Un poema ben clar i directe, que em fa pensar un cop més en com em vaig equivocar i en no repetir-ho. Perquè això és el que hauríem de fer: deixar-nos anar als nostres desitjos quan no hi ha obstacles infranquejables, només la por, la vergonya... Despullar i deixar-nos despullar.

He llegit tot el que em faltava, i segur que te'n comentaré d'altres ben aviat.