Moltes gràcies pels comentaris i per la lectura tan atenta. M’ha agradat especialment això que heu dit sobre el to sobri i melancòlic, i també sobre el pes de l’ambient i del deure del soldat: és exactament el clima que volia transmetre en aquest tram de la història.

També prenc nota del que apunteu sobre els personatges femenins. Teodora i Antonina no són només figures de fons ni antagonistes fàcils, i al proper capítol tindran molt més protagonisme i veu pròpia. Crec que la seva mirada pot canviar força la lectura del que està passant.

Gràcies, de veritat, per acompanyar el relat amb tanta sensibilitat i criteri. Continua…

Moltes gràcies pels comentaris tan generosos i tan afinats. M’ha alegrat especialment veure com heu percebut el ritme del text i les seves ressonàncies històriques, que són una part important del que intento treballar quan escric. Que un relat generi aquesta lectura atenta i aquest diàleg lector és una gran recompensa. Gràcies de veritat pel temps i la sensibilitat que hi heu dedicat.

Gràcies pel comentari, Niomeda. Has sabut llegir molt bé la intenció del text. Hipàtia m’interessava precisament per això que apuntes: no com a heroïna èpica, sinó com a consciència, com a manera d’estar al món.

El seu temps, com el nostre, és un temps de tensió entre el pensament i el soroll, entre la complexitat i les consignes simples. Escriure-la ha estat també una manera de pensar el present: què fem avui amb el coneixement, amb la tolerància, amb la discrepància tranquil·la, quan tot sembla empènyer cap a posicions cada vegada més estretes?

Potser per això és un relat més silenciós, més lent. Però confio que, com dius, deixi pòsit. Gràcies per llegir-lo amb aquesta mirada.

Moltes gràcies per totes les lectures i comentaris. Em fa molt feliç veure que aquest projecte sobre els últims romans desperta interès i debat.

Només voldria puntualitzar una cosa que per mi és molt important: figures com Teodora i Antonina no eren “dolentes” en el sentit simplista de la paraula. Eren dones del seu temps, amb una intel·ligència i una capacitat d’adaptació extraordinàries, que van navegar per un món dominat per homes, intrigues i violència. Si van utilitzar el poder a l’ombra és perquè sovint era l’únic camí possible que tenien.

Espero que la lectura de les cròniques us permeti descobrir matisos, contradiccions i, sobretot, humanitat en aquests personatges que sovint la història ha reduït a tòpics. Continuaré treballant per oferir-vos relats que combinin rigor, emoció i mirada literària.

Una abraçada i gràcies novament per ser-hi ✨

Moltes gràcies per la teva lectura i el teu comentari. Quan escric peces històriques acostumo a combinar dues coses: documentació —perquè m’apassiona l’antiguitat tardana— i visualització, és a dir, imaginar l’escena amb tots els seus detalls abans de posar-me a redactar. Aquest mètode m’ajuda a donar vida als espais i als personatges sense perdre el rigor. Celebro que t’hagi arribat així, és una gran motivació per continuar.

Moltes gràcies per la teva reflexió —és una aportació molt valuosa. Tens tota la raó que, en aquell món tan convuls, el cristianisme va significar per a moltes persones humils un espai d’igualtat i de consol que les religions tradicionals no els oferien. La tensió d’aquell moment històric és precisament aquesta: un moviment espiritual que neix amb un impuls d’acollida i d’esperança, però que, en mans del poder i de les faccions més dures, pot derivar en fanatisme i violència. Just en aquest punt, la figura d’Hipàtia esdevé tan tràgica com simbòlica: ella representa el pensament lliure que queda atrapat entre dues forces que s’aferren a la veritat absoluta.

Moltes gràcies pel teu comentari tan atent. Em fa molt feliç que hagis captat l’eix que travessa aquest relat: la llum d’Hipàtia com a última espurna del pensament lliure enmig de l’integrisme que s’anava estenent. També a mi m’emociona el neoplatonisme —aquesta idea que el coneixement és una ascensió interior cap a allò que ens supera. Recuperar Hipàtia és, d’alguna manera, tornar a fer present aquesta llibertat que va intentar defensar fins al final. Gràcies per llegir-la amb tanta sensibilitat.

Agraït pels teus comentaris. El veler bé es podria dir tempus fugit: la tendresa i serenitat que transmet és agradable de llegir i rellegir.

Ehorabona, m'ha agradat l'ambigüitat del relat: no estic segur de si fas referència a una mena d'esperit col·lectiu dels animals, o com s'ha dit a un maltractador. Però sembla quelcom cíclic per trobar-hi un "però" és que no hi ha una esgarrifosa sorpresa final.