Cagon d'ena Manel!!!!

Que bé que escrius...ara estic gelosa i no agafaré sa ploma fins d'aquia a...d'aqui a que tengui algun sentit tudar paper.

Però tu contiunua...que ja te veig recordat al llarg del temps...me diràs loca però ara m'imaginava es teus relats publicts en paper i algu llegint-los mentre es demana " com devia ser l'escriptor?" i he pensat..."jo el conec" i m'ha fet gracia...

Però essent del tot sincera aquest darrer no m'agrada tant com els altres...però esta molt ben expressat! i m'has de dir en qui pensaves mentre l'escrivies!!!!...

Au...

he llegit tots els teus poemes, no gos opinar sobre ells...m'agraden i prou. Aquest però em crida l'atenció tan sols pels "monstres de ferro" que esmentes, no se si són els mateixos que conec jo però sempre els he temut. Reconec que el poema en si es bo, tot i que m'minquieta... Esper impacient un nou poema...

És molt trista la hstoria d'questa dona i no només el fet de que mati una persona sino la vida que sempre ha hagut de patir sense poder posar-hi remei.
M'ha agradat però no acab d'entendre el títol...

M'agrada simplement per que descriu el que jo mai vaig aconceguir fer amb el piano i el que sempre he admirat