Eterna solitud

Eterna solitud

La fosca entra per la finestra d'una habitació inexistent. No hi ha ningú però hi som jo. Espero pacient que la foscor se'm mengi metre em menjo la solitud, l'eterna solitud que conjuntament amb la vida em van regalar. L'au daurada, carronyera ronda al meu voltant per tastar-me. Què no sap que estic passat? Bé, de totes formes se'm menjarà abans la foscor, i de mi no en quedarà rastre i llavors un home plorarà en saber que ja no hi som. Però no sabrà que ja no hi som i no tindrà present les seves llàgrimes i aferrat a un altre cos llançarà trossos de gris plom sobre la meva desaparició. I lluny del que és real, desaparegut però sense haver mort viuré...fuit, una inexistència...una inexistència existent que em permetrà viure correntment amb la tan permanent solitud...quan ell deixi de plorar, quan ell deixi d'abraçar un altre cos i se n'adoni que realment l'altre cos és millor que la meva inexistència i plorarà de nou en saber que ja ha renunciat als mil cossos que se li oferien per tenir-ne un d'aquells tan irreals, un que em va conduir a la inexistència...a l'eterna solitud...i jo guardaré els trossos de plom, i plorant però molt lluny d'un cos els hi llançaré mentre l'au daurada se'l menja a ell...