Estimava a una criatura massa efímera

Estimava a una criatura massa efímera. Una criatura lligada al temps per centenars de fils que no la deixaven respirar. Estimar-la era la pitjor de les comdemnes, la desgràcia amagada en l'amor. Corria perill de perdre el poc seny que tenia tan sols per mantenir aquell sentiment que cap plaer real li proporcionava, però tots sabem que l'amor és indefugible. Gairebé no la veia mai, però en comptades ocasions la imaginava perfectament tal com era, sense detalls d'ell mateix i durant un instant més fugaç del que és imaginable es sentia l'home més afortunat del món. Llavors l'emoció s'apoderava d'ell i les llàgrimes l'embriagaven. Acabava sotmés a un son sense somnis.
Despertava encara plorós i l'autèntica poció de l'embriac era el seu únic consol. Decepcionada la mare de veure el seu fill en el lamentable estat d'estar enamorat mantenia dures converses amb la seva dona que més morta que viva geia dia i nit a un llit molt fred.
Quan el cos de l'home se sotmetia a l'alcohol i la influència de la bella criatura, la por recorria la ciutat i al dia següent es trovaba un cadàver. Matava per amor. Fugia de la justícia i tornava a matar. Cap ment sana pot comprendre la necessitat d'aquests crims. Ell no els qüestionava, si la formosa senyora del seu cor li ho demanva ell obeïa. Robava la vida per rentar-la d'humanitat i entregar-la a la seva estimada. Podia? No es va saber mai.
Un dia va rebre la visita d'un antic company. Aquest gosà preguntar-li per la identitat del seu amor i la necessitat de tantes morts. No va obtenir respostes. Després d'hores da sentir la xerrameca de, segons la seva opinió, un boig, comprengué que el dia que ningú morís significaria que ell ja no hi seria. No sabia, però, quant de temps hauria d'esperar la gent per anar a dormir tranquil·la. No sabia quan tardaria l'amor en destruir-lo.