Un crim ordinari

La senyora Ramona havia arribat feia més de 30 anys a Catalunya. Mai havia aprés el català principalment perquè no gaudia de cap tipus d'educació i en l'època d'arribada al país això de l'acollida lingüística brillava per la seva absència, si es que es podia parlar d'acollida en cap cas i fora més adequat definir-ho com rebuda hostil o com a mínim freda.

Els primers treballs la dugueren a dedicar-se a la neteja de cases de burgesos catalans, on restar ja vinculada per sempre. Evidentment parlar de drets del treballador en aquell temps i en aquell context era absurd, més que ara fins i tot. Així, la primera família que va beneficiar-se dels seus serveis, els Juvany, rica família ceramista, la tractaven amb la condescendia pròpia del senyor amb els servents, agreujada per l'ignorància d'aquets últims. Cada dia, des de les nou del matí mentre els senyors encara dormien, netejava. El drap i l'escombra eren els seus millors companys per enfrontar-se a el pols d'una casa de dues plantes plena de fornitura que atreia la brutícia. Netejava. Ajupida, trencant-se l'esquena, netejava. Els senyors s'aixecaven i eren servits per la minyona, també immigrant del Sud, i ella feia els llits. Ja al migdia, si els senyors es sentien magnànims ella menjava a la mateixa taula, meravellada per l'elegància i el gust, alhora que per la profusió de menjar exquisit. En acabar, ja a la tarda, visitava la casa d'una altre família catalana, de menys posició que els Juvany, que l'hi deixaven les claus al porter perquè ella pogués entrar a realitzar la seva tasca. En acabar el dia tornava al seu petit pis. Aquest era situat a la ciutat del costat, on els immigrants vivien -i on ara viuen els immigrants d'Amèrica del Sud i Àfrica, repetint l'etern cercle de submissió-. Es tractava d'un petit reducte als baixos, amagat sota l'escala, format per un minúscul saló que gairebé no podia contenir taules i habitants; dues habitacions, una per a les dues filles i una per al matrimoni i una cuina bruta a perpetuïtat. Llavors, en arribar a casa, tornava a netejar la seva pròpia llar, esperava a que les dues filles, menors, tornessin de les respectives fàbriques -obvia dir que l'empresari no es preocupava gaire per l'edat dels seus productors- i sopaven amb poques ganes, amenaçats de continu per la misèria que els envoltava i els ofegava. Al dia següent ella s'aixecava la primera, preparava els esmorzars, i marxava a casa dels senyors Juvany.

El marit no treballava, "trampejava", es dedicava a la compra i venda de maquinaria i bens de tot tipus, venia cotxes vells, camions, recollia brossa que després venia fent gala d'una retòrica popular portentosa -la mateixa amb la que va enamorar a la dona- i, de tant en tant, visitava les cases de barrets. Allà, a Andalusia, havia estat encarregat d'unes mines fins que aquestes van fer fallida i la família va haver d'iniciar l'Èxode. Ell l'estimava relativament. L'estimava perquè era una peça de la supervivència pròpia, perquè la veia en les dos filles i poca cosa més. La resta d'amor el cercava fora. La Ramona tot això ho sabia però ho va enterrar sota tones i tones de terra a la seva trista ànima de màrtir. Ell la va enamorar fàcilment, tenint certa educació, era el perfecte "xulo", i ella, essent de família pobre entre els pobres, noieta ignorant de poble, maca amb un somriure tendre, un cabell negre que l'hi queia sobre els seus ullets com dues perles amagades a un bosc. Res quedava d'allò i encara mirava amb melangia les fotos amb blanc i negre de la seva joventut.

Dia rere dia, netejar, dia rere dia, cuinar, dia rere dia... El més sorprenent es que mai va perdre l'ànim sinó que tot ho assumia amb una caràcter de resignació i certa submissió que va transmetre a les seves filles, les quals no varen poder fruir d'una infància i una joventut feliç. El símil més adequat seria el de una mula que tot ho carregava, que encara era empentada amb crueltat per l'amo i que encara avençava.

Així va créixer i es va fer vella, netejant cases de burgesos, va morir el marit de càncer i ella només el va plorar a l'hospital, com si en realitat no hagués mort res més que un estrany o un conegut. Les filles, casades no per amor sinó per necessitat, repetiren la tragèdia de la mare, assumiren el paper de mules de càrrega amb uns marits mediocres i pusil·lànimes, portaren fills a la Terra.

Ja en la senectut, on es situa aquest relat, la vida de la Ramona es reduïa a les novel·les de televisió i a la neteja de les llars de les filles, màrtirs com ella que l'hi donaven poques alegries. En acabar el dia tornava a la seva petita residencia sota de la mateixa escala, al mateix edifici que restava igual que en arribar al país, però que havia substituït paulatinament als seus inquilins per gent d'altres races, contenint així a vinguts del Sud i vinguts d'altres continents, peculiar Babel de fam i necessitat. Després de netejar el seu pis buit, mirava la televisió, tètric i fred company dels esser solitaris, fins a adormir-se. Aquesta era la rutina de la vella i sacrificada mula que sortí del Sud per acabar duent aquesta vida d'animal al Nord. Als vespres s'asseia amb dues veïnes a la porta de l'edifici per comentar les novel·les amb arguments que superaven en dramatisme una obra de drama isabelí, però que mai faria ombra a les seves pròpies vides, cruel ironia del món modern.

En una d'aquestes vesprades, la senyora Ramona restava on sempre, importunada perquè les dues habituals companyes de tertúlia estaven malaltes: una a l'Hospital afligida d'una malaltia greu i l'altre al llit de casa -que havia visitat feia una estona-. Era una nit fresca d'estiu, desprès de l'infernal calor de les hores solars. Al costat de l'entrada on ella era hi havia un bar infecte ple d'obrers de les fàbriques properes. Uns nens petits passaren corrents i rient, de rostre morens i cridant paraules en àrab. Anaven a un parc proper a esperar l'hora del sopar. Es va estar així, contemplant els voltants durant una estona i gaudint de l'ambient fresc fins que la son va reclamar-l'hi que s'anés al llit. S'aixecà i es va dirigir cap al seu pis amb passes esforçades. Quan cercava les claus a la bossa, front la vella porta de fusta, algú va agafar-la per el darrera, pel coll i ella, espantada, no va poder ni tan sols emetre un crit. L'estrany l'agafava amb força amb un braç musculós i l'hi va dir en un xiuxiueig que entrarien a casa i l'hi donaria tots els diners així com qualsevol objecte de valor i que, si tractava de cercar ajuda la mataria allà mateix amb un ganivet que va passar a mostrar-li i que duia en el pantaló -a la butxaca del darrera-, on el va tornar a amagar. El furtador devia haver esperat a que la Ramona aparegués amagat a sota de l'escala, potser ja l'havia observat abans: una dona vella i solitària era objectiu fàcil i no semblava poder oposar gaire resistència. Així ella, tremolant, va obrir després de diversos intents la porta de la seva humilíssima residencia i va entrar empentada amb violència per l'home, del qual olorava la suor. Ell la va dirigir fins al petit saló i allà la va deixar, podent ella girar-se i veure el rostre: era un home alt amb certa panxa, de cabells negres i greixosos i d'una barba mal cuidada que deixava entreveure uns dents grocs i negres; duia una roba malmesa, amb forats i cremades de tabac i tenia una mirada ansiosa i desesperada. Va cridar-li "Els diners!!" I ella va córrer a posar sobre la taula tot el que duia, no més de cinquanta euros. Ell els agafar amb celeritat, se'ls ficà a la butxaca del pantaló i va ordenar-li que portés qualsevol objecte de valor a la taula, amenaçant-li que, si no ho portava tot i ell trobava quelcom registrant el pis l'hi clavaria l'acer. La Ramona, després de l'ensurt, estava rarament calmada i va complir les ordres de l'assaltant amb prestesa, escampant a la taula multitud d'objectes i petites joies. L'home es va abraonar amb delit sobre ells i va començar a inspeccionar-los murmurant quelcom. En aquest moment, quan ell es trobava sobre la taula mirant les joies, mig ajupit, el mànec del ganivet sobresortia del pantaló. Ella se'l mirava fascinada i, gairebé maquinalment, en un impuls, el va agafar i l'hi va clavar a l'home amb força a l'esquena. Aquest va emetre un crit i ella, amb la força que anys de càrrega atorgaren, va clavar-li repetides vegades fins que aquest va expirar, caient a la taula plena de quincalla, donant uns últims moviments amb els membres, com de sorpresa i estupor, abans de morir. La sang no va rajar com la Ramona creia i ella, immediatament després, va deixar el ganivet fredament al costat del cadàver, amb les joies. El primer que va fer va ser treure-li els diners de la butxaca, després va agafar unes bosses de brossa de la cuina i les estengué al terra. Fent esforços va col·locar el cos sobre les bosses, deixant un rajolí de sang des de la taula. El rostre del mort tenia una expressió d'absoluta estupefacció i sorpresa. Seguidament la Ramona va fer el que havia fet sempre: netejar. Va netejar-ho tot amb minuciositat, es va quedar per a la seva pròpia cuina el ganivet i finalment només quedava allà estes el desconegut infortunat. Va posar unes bosses més a sobre del mateix fent amb elles una gran bossa que el contenia totalment. Mirà el rellotge: 12:05. El barri obrer descansava ja però va decidir esperar-se fins a més entrada la nit, moment en el que duria el cadàver a la riera propera i es desfaria d'ell. En un moment donat el telèfon va sonar i ella es va esglaiar per uns segons, tornant a recuperar la calma tot seguit. Era la seva filla. "Estic bé, ara mateix me n'anava al llit" L'hi va dir.