REPTE CLÀSSIC DXCVII (597): Pobresa i fam

De tant en tant apareix, somrient, les dents se li veuen més blanques perquè té la pell fosca.

-Mama, aquí fora hi ha aquella mena de negre.

M'ha enriolat, com l'ha definit, el nen. Li dic, però, que no en torni a fer referència amb aquests mots.

En Díjah (de ben segur he escrit el nom malament) no és pas africà, però sí molt bru.

S'atura, com s'ha habituat a fer, davant el barri amb la bicicleta tronada amb què es desplaça i que no haig de pensar que pugui ser robada. Es mira amb cert interès la meva, més per jubilar que la seva, aparcada contra la paret sota la finestra. Toca la botzina de color fúcsia, element ximplet que hi tinc incorporat. I riu.

-No te la lleves, que no tengo ninguna otra. No me lo hagas esto, ¿eh? Que yo tampoco voy bien de dinero, que tengo hipoteca e hijos.

El renyo amb contundència i un amor comprensiu. Hi vull tenir confiança, però marques uns límits per pors estereotipades i que saben greu. Els ulls d'en Dija a vegades fugen tafanejant què hi ha a la cuina quan s'apropa a veure què li dono a través de la finestra o àdhuc un dia gèlid en què el vaig fer passar a prendre alguna cosa calenta. Amb tot, no és gens vergonyós: sap demanar perquè ha de demanar. "Tienes móvil viejo, paellas viejas, un trozo de carne???".

He sabut que té dues filles petites a Rumania i que la dona el va deixar. Em parla en un castellà postís i just. El proveeixo del que puc: una taronja, galetes, fruits secs, algun cop un entrepà...i si estic cuinant assenyala i vol tastar el pebrot fregit, per exemple, o posar-ne dins el pa. O veure un cafè aigualit soluble que li preparo i que si no s'acaba em fa enfadar, que no s'ha de deixar res.

Agraeix fent un petó a la mà i abaixant el cap i em diu que sóc la seva mare. Apa!

Té aquells ulls...una mirada que si la treballés i la vida li hagués dut altres coses...ai, en Díjah!


Mena

Mena Guiga | 01/06/2015 a les 12:45
[Respondre]
De tant en tant apareix, somrient, les dents se li veuen més blanques perquè té la pell fosca.

-Mama, aquí fora hi ha aquella mena de negre.

M'ha enriolat, com l'ha definit, el nen. Li dic, però, que no en torni a fer referència amb aquests mots.

En Díjah (de ben segur he escrit el nom malament) no és pas africà, però sí molt bru.

S'atura, com s'ha habituat a fer, davant el barri amb la bicicleta tronada amb què es desplaça i que no haig de pensar que pugui ser robada. Es mira amb cert interès la meva, més per jubilar que la seva, aparcada contra la paret sota la finestra. Toca la botzina de color fúcsia, element ximplet que hi tinc incorporat. I riu.

-No te la lleves, que no tengo ninguna otra. No me lo hagas esto, ¿eh? Que yo tampoco voy bien de dinero, que tengo hipoteca, cuatro hijos y estoy que trabajo poco.

El renyo amb contundència i un amor comprensiu. Hi vull tenir confiança, però marques uns límits per pors estereotipades i que saben greu. Els ulls d'en Díjah vegades fugen tafanejant què hi ha a la cuina quan s'apropa a veure què li dono a través de la finestra o àdhuc un dia gèlid i pljujós en què el vaig fer passar a prendre alguna cosa calenta. Amb tot, no és gens vergonyós: sap demanar perquè ha de demanar. "Tienes móvil viejo, paellas viejas, un trozo de carne???".

He sabut que té dues filles petites a Rumania i que la dona el va deixar. Em parla en un castellà postís i just. El proveeixo del que puc: una taronja, galetes, fruits secs, algun cop un entrepà...i si estic cuinant assenyala i vol tastar el pebrot fregit, per exemple, o posar-ne dins el pa. O veure un cafè aigualit soluble que li preparo i que si no s'acaba em fa enfadar, que no s'ha de deixar res.

Agraeix fent un petó a la mà i abaixant el cap i em diu que sóc la seva mare. Apa!

Té aquells ulls...una mirada que si la treballés i la vida li hagués dut altres coses...ai, en Díjah!

El seu estómac es queixa. Dins de l'habitació, en silenci, la Penèlope pensa que tanta sorollada acabarà alarmant els veïns. Al bressol l'Úrsula respira fortament, i a l'altre llit, la Lídia parla en somnis. No hi ha cap de les seves germanes que s'adoni que el got de llet amb quatre cereals comptats, que ha pres abans d'allitar-se, no li ha fet passar la gana. Elles, que són més petites, en tenen prou amb això. Però la Penèlope ja ha complert els set anys i menja més.

Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.

Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.


d.

Lladres!, lladres!, crida el lladre.
Erem als anys cinquanta, jo vaig llençar a terra al company i amic a qui anomenavem Queto.
Vaig tenir mes força o mes mala llet.
Ell era un noi propens a la mala sort, se li va clavar un amb al dit renoi! Quan ho recordo em torna l'esglai del monent. El corater va llençar la canya; hi pesva sovint. Un cop va treure una anguila que va sortir de 'aigua fueteja t l'aire. quin animal! El metge que sempre parlava castella li va curar tallan el cap i acacant-lo de passar,...
El vaig tombar deia,...no ens barallavem pero van començar a dir (els grans): a veure si tel fas!, aveure si tel fas!,... El tema consistia en agafar i posar esquena a terra al contrincant.
Era ell, el Queto, el meu amic,.. Jo duia aquell dia una samarreta a ratlles blaves i banques que devia quedar plena de pols i suor,..
No és el meu gran moment, mes aviat ho recordo amb força pena, vegeu sinó el detall de la samarreta, que conservo; em guanyava a correr i arribava a la paret del fons de la plaça un pas per endavant meu,..
Era bon xaval, la seva mare, era xupada; no tenien sino una llantia per fer llum,...
Pero no vull dir que fossin feliços, ell i els seus germans tot i que, sinó els empaitaven les autoritats polítiques i eclesials, com mínim els menystenien,..el pare era paleta, no estaven casats, vivien com si diguessim al marge de la societat,...
Un germà seu mes gran i més eixalabrat, que no s'apropava per l'escola!, em va llençar un llangardaix, un fardatxo, en deiem, mentre jo corria (espaordit) intentant evitar que l'animal, ja mort, em caigues al cap,..
Pero no no era agressor, sino també víctima, com son germà,...
És una tàctica constant dels de aue estan bexn arrepapats a la cadira: els mals son dels altres i les virtuts nostres, el pobre es pobre no perquè hagi tingut menys oportunitats o no disposi de capital, sino perquè es manta, així m'ho deia, l'altre dia un amic a qui estimo sincerament: els negratas només volen viure cantant i afegia un gest que ja em disculpareu que no en trascrigui el significat,...no com els xinesos o els europeus,...Me'n recordava de les pilotes del goma del ministre menajosties,...

Lladres!, lladres!, crida el lladre.
Erem als anys cinquanta, jo vaig llençar a terra al company i amic a qui anomenavem Queto.
Vaig tenir mes força o mes mala llet.
Ell era un noi propens a la mala sort, se li va clavar un amb al dit renoi! Quan ho recordo em torna l'esglai del monent. El foraster va llençar la canya; hi pescava sovint allà al riu. Un cop va treure una anguila que va sortir de l'aigua fuetejant l'aire. Quin animal! El metge que sempre parlava castella li va curar tallan el cap i acacant-lo de passar,...
El vaig tombar deia,...no ens barallavem pero van començar a dir (els grans): a veure si tel fas!, aveure si tel fas!,... El tema consistia en agafar i posar esquena a terra al contrincant.
Era ell, el Queto, el meu amic,.. Jo duia aquell dia una samarreta a ratlles blaves i banques que devia quedar plena de pols i suor,..
No és el meu gran moment, mes aviat ho recordo amb força pena, vegeu sinó el detall de la samarreta, que conservo; em guanyava a correr i arribava a la paret del fons de la plaça un pas per endavant meu,..
Era bon xaval, la seva mare, era xupada; no tenien sino una llantia per fer llum,...
Pero no vull dir que fossin feliços, ell i els seus germans tot i que, sinó els empaitaven les autoritats polítiques i eclesials, com mínim els menystenien,..el pare era paleta, no estaven casats, vivien com si diguessim al marge de la societat,...
Un germà seu mes gran i més eixalabrat, que no s'apropava per l'escola!, em va llençar un llangardaix, un fardatxo, en deiem, mentre jo corria (espaordit) intentant evitar que l'animal, ja mort, em caigues al cap,..
Pero no no era agressor, sino també víctima, com son germà,...
És una tàctica constant dels de aue estan bexn arrepapats a la cadira: els mals son dels altres i les virtuts nostres, el pobre es pobre no perquè hagi tingut menys oportunitats o no disposi de capital, sino perquè es manta, així m'ho deia, l'altre dia un amic a qui estimo sincerament: els negratas només volen viure cantant i afegia un gest que ja em disculpareu que no en trascrigui el significat,...no com els xinesos o els europeus,...Me'n recordava de les pilotes del goma del ministre menajosties,...

- Mmmmm, què hi ha per dinar? Tinc una gana que em moro.
- Filla, no ho entenc. Cada dia tens més gana i això que et faig un bon entrepà per l’hora del patí, i de casa surts ben esmorzada!
- Mira ... Mama, si t’explico una cosa, em promets que no t’enfadaràs?
- Diga’m.
- No, primer promet-me que no t’enfadaràs.
- No, no m’enfadaré. O no gaire, perquè si m’ho pintes així, no sé jo què em vols explicar.
- És que no em mengo l’entrepà a l’hora del patí.
- COOOOOM? I què fas? El llences? Perquè a la cartera no hi és? Tu et penses que jo faig l’entrepà perquè tu et posis a jugar i el deixis? Però...
- Ep! Que m’has promès que no t’enfadaries! No, és que li dono a l’Aina.
- A l’Aina?
- Sí, és que primer sempre deia que se l’havia oblidat i ens el partíem, però jo crec que no el porta perquè no en té; si veiessis amb quina gana se’l menja... Per això jo sempre li dic que si es vol menjar el meu, que jo no el vull però que si el torno a casa tu t’enfades.
- Què vol dir que té gana? Que no esmorza a casa?
- Mama, jo crec que ni esmorza ni deu sopar. I dinar perquè es queda a l’escola, que sinó... Ella no diu res, però els seus pares treballaven els dos a la mateixa empresa i a principi de curs em va explicar que segurament tancava i havien de plegar.
- Vols dir? Potser hauria de parlar amb la seva mare. Si vols et puc fer dos entrepans.
- Mama! Nooo! Si parles amb la seva mare, o porto un entrepà per cadascuna, sabrà que m’he adonat i que t’ho he dit. No ho pots fer això!
- Bé, no t’esveris! No li diré res, però no ho podem deixar així. Sou petites encara per menjar poc, i té dos germans més. Saps què farem? De moment tu esmorzaràs una mica més a casa i jo et faré l’entrepà igualment per a que li donis a l’Aina. Ja rumiaré alguna cosa.

El Congrès anual de pobresa i fam es cel.lebrava aquest any entre fortes mesures de seguretat. En els darrers congressos cada cop s´havien produit més aldarulls i alteracions de l´ordre públic. Cada any eren més les persones disconformes amb l´ordre establert i amb les classes dirigents, i la indignació anava creixent.

Després de les presentacions de rigor, diversos ponents van exposar els arguments per a poder esbrinar quin era l´umbral de pobresa, es tractava d´etiquetar qui tenia possibilitats i qui no. No s´adonaven que la pobresa, més enllà dels diners, que tinguis o no, es pot associar a molts d´altres valors; hi ha qui té molts diners i no té amics, qui té amics però no té feina, qui té feina però no té felicitat, qui té estudis però no té educació....llavors definir el qui és pobre és una mica trampós. De totes maneres van establir que la pobresa es determinava per criteris econòmics i van consensuar una xifra màgica mínima, per sota de la qual ets pobre.

En quant a la fam, dins el congrès s´argumentava que en els païssos desenvolupats, ja ningú moria de fam. Se´ls feia difícil establir que es podia anomenar fam en païssos desenvolupats, van deixar la discussió per després del "lunch".....quan els van servir només que un trist cafè sense pastes ni entrepans, van començar a entendre el que podia ser la fam.....fam es quan no pots escollir què menjar, fam és no cobrir necessitats, fam és no saber si al vespre hi haurà menjar o no al plat, fam és començar a deixar de ser una mica persona.....