REPTE CLÀSSIC CDLVIII: el compromís [els comentaris i la tria]

Intervenció de: SenyorTu | 25-03-2011

---

Hi hauria hagut tanta participació si en foster no hagués contestat aquell comentari que semblava que ningú no llegiria? deixat anar a un racó d'un subpost? Mai no se sabrà però és de suposar que no, que no s'hauria produït la coincidència de tants bons reptaires habituals en el mateix repte. I, a més a més, reptaires mascle i reptaires femella, que no és el que acostuma a passar darrerament.

[ Aquí podeu llegir tots els relats aportats ]

Quan algú guanya un repte, de forma automàtica es compromet a proposar un tema per al següent, fixar uns paràmetres, mantenir-lo localitzable penjant enllaços i, finalment, escriure un comentari per a cada relat i triar un vencedor. Així que avui, ara mateix, em toca completar l'última etapa del meu compromís.


La mesquina festa, d'allan lee [fora de concurs per excessiu]

Perquè ets tu, ¿eh? Ja, ja entenc que, un cop escrit, és difícil renunciar a la quarta part. Gairebé com si, un cop parits,t'haguessis de desprendre d'alguns dels fills. I per mi passaria, perquè al cap i a la fi he gaudit un tros més d'una literatura que em sedueix i m'hipnotitza. Però el meu compromís m'obliga a vetllar pel compliment de les regles del joc i t'he d'excloure –això si que em sap greu– d'optar a guanyar aquest repte.
Entenc que has filmat les escenes de la celebració d'un compromís matrimonial, sense deixar-te cap matís ni detall, enfocant-los amb un punt de vista molt personal (i no hauria de repetir com m'agrada). Imagino la filmació en blanc i negre, amb molts zooms i primeríssims plans
M'he proposat, en els comentaris d'aquest repte, ressaltar el que més i el que menys m'ha agradat de cada relat. En el teu, com que m'hipnotitzes, només he sabut trobar al faltar un accent a la mà que agafava un ampolla de xampany. Gràcies per venir i per ser la primera, allan lee, és un honor.


Titella, de gypsy

Quatre-centes quaranta quatre paraules, amb les clau inserides amb naturalitat, per narrar en una segona persona molt convincent i sense cap mena d'autocensura, una escena de maltractament extrem. I a través de l'escena, tot un món. Hi ha dos relats paral•lels perfectament integrats: el que retrata els fets i el que transcriu els pensaments, sensacions i sentiments de la dona. Finalment, no saben si la dona maltractada ha materialitzat el seu propòsit (No sé si es tracta d'una ambigüitat pretesa per l'autora o una apreciació personal). El final és desolador i tan real... No hi ha solució, llevat de matar i fugir sense saber on anar. Quina merda de societat.

El que més m'ha agradat és la capacitat de crear l'atmosfera adient a la finalitat del relat; i el ritme intens que fa que no es trobi a faltar cap punt i a part; i com l'autora es manifesta dominadora del relat curt obrint-lo i tancant-lo amb frases relacionades.

A l'altra banda de la balança, ben poca cosa, perquè l'aspecte gramatical em sembla impecable. Si les nines de drap parlessin possiblement acabarien suïcidant-se. Jo –potser sóc massa cerebral— hauria utilitzat el verb pensar en lloc del verb parlar.


A la merda, de berenguer

El comptador automàtic del Word em deia que t'havies passat de paraules; poques, això sí, però t'havies passat. Abans d'amonestar-te a través del fòrum, he llegit el relat i he vist que l'excés és degut a diversos signes que no has escrit enganxats a les paraules com és normatiu. Pel demés, només hauries d'escriure "des d'on" —crec– en lloc de "des don". Ah! I algú em va dir un cop que les "paraulotes" no eren literàries, però no imagino com substituir aquests "a la merda". O sigui que, en aquest cas, el context les justifica.
Hi ha compromisos que no poden sobreviure sols. Els compromisos com els del protagonista necessiten aliment, correspondència o, com a mínim, coherència. La fe permet una pròrroga, però amb fe nua no n'hi ha prou per algú capaç de pensar per si mateix. I com més s'allargui la pròrroga, més alt i fort serà el "a la merda" perquè s'haurà acumulat més desencís i més ràbia.

El que més m'ha agradat és l'escena a partir de la qual ha desenvolupat el cos del relatat. (el primer paràgraf i els dos últims). I també el concepte i la tria d'una versió del compromís –la justificació de dimitir-ne– que casa totalment amb el tema proposat.

A la banda dels retrets, poca cosa. Potser la figura de la Maria ha quedat imprecisa. I les poques i lleus imprecisions tècniques que ja he comentat al començament.


La carta, de foster

O sigui que, després de trobar i llegir el contingut de la carta, vas considerar que no series tu qui interferís aquell designi del destí que havia determinat que la carta no arribés a ser llegida pel millor amic i company de professió de Guimperà. Vas decidir que la carta restés per sempre amagada dins d'un llibre arxivat a la sala de reserva.

És tan inútil com inevitable pensar què hauria fet l'amic de Guimperà si li hagués arribat la carta. Però tu vas haver de decidir –ho vas fer ràpid i sense dubtar–quin compromís mantenir i vas renunciar a fer pública la veritat per tal que Guimerà restés incòlume a dalt del pedestal.

El que més m'ha agradat és la idea i com l'has estructurat per a desenvolupar-la de forma sòbria y efectiva. La narració en primera persona t'ha permès incloure judicis de valor. La tria del nom de l'autor pecador em sembla justificada per tal de transmetre una idea de la seva dimensió sense haver de donar cap més explicació.

El que menys m'ha agradat... el llenguatge un pel dens, potser perquè no hi estic acostumat, que m'ha dificultat la comprensió en una primera lectura ràpida. Imagino que la primera Bilioteca és Bibliotca; i el puntet de "col•locar" ha d'anar una mic amés amunt; i a on hi diu "rigurós" hauria de dir "rigorós".


Posar-hi seny, de darkman

Alguna cosa deuen tenir les frases fetes que hi ha gent que les atresora i gaudeix fent-ne ús sempre que pot, com l'avi del narrador. I és per això, és clar, que n'hi ha que arriben a ser universals.
El protagonista i narrador d'aquest relat ha d'arribar a usar el compromís com a últim recurs per seduir la cosina segona, la Cristina, mentre aquesta es feia la distreta i l'estreta fins assolir el que volia. Caure de quatre potes també és una frase feta? Però de moment el noi està satisfet i disposat a posar-hi seny... Seria interessant veure què diria un últim capítol.

El que més m'ha agradat, (no sé si l'autor ho ha pretès o és casualitat, o subjectivisme exagerat) és un to en el llenguatge i en el vocabulari molt escaients a l'època en que se situa el relat, els inicis del segle passat.

El que menys m'ha agradat és percebre que el text ha estat escrit amb certa precipitació, sense temps per deixar-lo més fluïd, no tan apressat.


Diferències, de deomises

És cert, hi ha compromisos que comporten risc, que són un jugar amb foc; com el de substituir el germà bessó al llit conjugal mentre aquell exerceix tranquil•lament la seva infidelitat. I el risc no radica en la possible descoberta del joc sinó en la resposta dels sentiments i de certs instints. El perill apareix quan el jugador reserva vol ser titular.
Em pregunto per què el relat està escrit en segona persona, encara que sigui falsejada.

El que més m'ha agradat és la gestió del misteri, amb molt d'ofici, dosificant, amidant la transmissió d'informació a mesura que avança el relat. I un final perfecte, tancat i obert al mateix temps.

El que menys m'ha agradat és el primer paràgraf. No el que diu sinó com ho fa. Ja sé que és molt personal, però opino que en els relats curts les primeres frases són molt importants. Són les que fan triar entre marxar o quedar-se a llegir al relat. En aquest cas, la puntuació, especialment les comes, que hi són totes les que han d'estar, el fan llegir a ensopegades, com aquesta mateixa frase. La solució seria procurar els canvis sintàctics que minimitzessin la puntuació i elevessin el ritme


la pela és la pela, de Sangifetge [fora de concurs]

El relat té una mida admissible, conté les paraules clau i està clarament relacionat amb el compromís. No entenc per què has participat fora de concurs. Però no és necessari entendre't; deus tenir les teves raons.
Has fet un relat amè, clar i curt que conté una història completa i que assoleix un equilibri correcte entre allò que narra i la forma de fer-ho. I no és senzill, eh? Cal una bona dosi de do nat, aprehensió i intenció. Tinc un dubte gramatical: "Ensarronar a la noia" és així o hauria de ser "Ensarronar la noia"? (si algú m'ho pot confirmar/aclarir ho agrairia)
Per cert... creus, Sangifetge, que la Q de 1Q84 és un homenatge a Queen?


Sí (esbós de fulletó), de Valdimir

A força de no gosar dir que no, el protagonista va acumulant càrrega reaccionaria de manera que la pressió s'incrementa fins al punt que el fa explotar i agafa el martell i en fa una de grossa. És quan diu no a si mateix, quan no vol tancar els ulls ni girar l'esquena davant la infidelitat de la seva amant. Potser una víctima relativament innocent però que ha tingut la desgràcia d'emportar-se l'adolescent al llit —deixant la porta oberta– en el moment que al cap del protagonista ja no hi cabien més "sí".

El que més m'ha agradat és l'ofici narratiu que reflecteix el relat. La idea clara transmesa amb eficàcia i un bon ritme de lectura i sense cercar efectes innecessaris.

El que menys m'ha agradat és l'absència de qualsevol nivell d'incertesa. Al segon o tercer sí, el lector ja intueix que s'acabarà amb un no. Suposo que l'autor n'és conscient i per això a entreparentesisat aquell "esbós de fulletó" en el títol.


Compromís mortal, d'angie

El cas d'un compromís adquirit i assumit fins les últimes conseqüències. El que és fotut és que en aquest relat no hi ha ficció. Mira que hi concorren circumstàncies, en el cas que ens presenta l'angie: una edat difícil per trobar feina en uns temps encara més difícils, una malaltia, unes circumstàncies familiars complicades, els bancs tan bancs, ells... la sensació de cul de sac, de carreró sense sortida. Doncs tot i aquest elements concurrents, segur que a la realitat trobaríem més d'un cas calcat. Esgarrifa. Com esgarrifa el forat que l'home veu al cul de sac i com s'hi fica.

No és original, no hi ha sorpreses, però el que més m'ha agradat és el concepte comunicatiu. L'autora no dubta a escriure un relat amb un argument sense pretensions d'originalitat i això també pot ser una virtut. La grandesa està en el compromís de fer-ho bé i aconseguir-ho; així de senzill i així de difícil.

El que menys m'ha agradat... no sé trobar-hi defectes. Per posar alguna cosa, potser no caldrien els asterixis que separem els paràgrafs.


L'únic pecat real, de ninona

Fa poc que a vegades em pregunto per què guardo els llibre que ja he llegit i que possiblement mai més no torni a obrir. Potser em plantegi de fer bookcrossing; sembla pràctic i alhora força distret. Fins i tot pot ser molt creatiu... es podria escriure una novel•la a partir d'aquesta proposta de ninona...

El que més m'ha agradat és l'originalitat de l'idea. I també la reflexió amb la que tanca el relat (amb excepció de la imatge que compara la humitat amb l'abraçada d'una amant gelosa, perquè no l'entenc)

El que menys m'ha agradat és el retrat incomplet i imprecís de la jove bellesa que el va incitar a fer bookcrossing. D'on havia sortit? Per què el mirava embadalida?...


La promesa, de Fredia

Podem emetre judici de valor des del nostre punt de vista, però, si s'ho mirem bé, estarem d'acord que és innegable que l'Onofre va mantenir el seu compromís amb total honestedat. I per això mateix és comprensible el seu desencís.
Un relat que narra les peripècies d'un exiliat al votant del món i el retorn, molts anys més tard, a les arrels amb la intenció de complir el compromís que, sense data de caducitat, va adquirir abans d'haver de fugir.

El que més m'ha agradat és aquest to distès i desenfadat amb que es narren els fets, aquests tocs d'ironia i humor que no desmereixen la qualitat literària del text. I també la tècnica amb la qual ha integrat i trenat els diàlegs en el tram final.

El que menys m'ha agradat, és curiós, també està al final. El primer regust que queda en el precís instant d'haver llegit l'última paraula: un regust a acudit allargassat, a diàleg de vodevil (comèdia lleugera basada en situacions equívoques i frívoles). O potser era aquesta la intenció?

---

La tria

No hi ha hagut cap relat que hagi desestimat en el moment d'acabar de llegir-lo. Llevat els dos fora de concurs, és clar, que ja ho he hagut de fer abans. Per l'altra banda, després de llegir-los tots, tampoc no n'hi ha hagut cap que se'm mostrés clar i decididament superior als altres. Cap amor a primera vista. El nivell promig és molt bo i sabeu que és cert perquè ens coneixem. Uns destaquen per la claredat d'exposició i la facilitat de lectura, altres per la profunditat dels conceptes que exposen, o els recursos, alguns per l'originalitat de l'argument, o perquè són divertits, o pels matisos del llenguatge... He hagut de mesurar quines dosis de cada qualitat tenia cada relat per decidir-me a passar la maça de jutge a en foster pel seu relat d'història ficció (o no) titulat La carta.


Fi dels meus serveis

---

Respostes

• Bona feina SenyorJutge!!
  Galzeran (homefosc) | 25/03/2011 a les 18:47

  [Respondre]
  i SenyorTu... també.
  
  I felicitats al company guanyador.
  
  Cert que el vaig fer una mica precipitadament, però el vaig escriure amb tot el cor i bona voluntat de fer-lo quedar bé, el temps, ja saps, és escadusser. I sobre el llenguatge, m'agrada que et sembli que ho he fet a propòsit, això potser vol dir que és més natural que no sembla, no? Bé, havia intentat fer un diàlegs d'època i sembla que me n'he sortit.
  No estava segur de fer-lo amb frases fetes, però com és un exercici (un repte ho és, no?) vaig triar el llenguatge i la forma per trobar-me més a gust en la època triada.
  
  Gràcies pels comentaris mestre!

• RE: REPTE CLÀSSIC CDLVIII: el compromís [els comentaris i la tria]
  angie | 25/03/2011 a les 19:10

  [Respondre]
  SenyorTu, uns comentaris de nivell, com sempre. El relat guanyador l'he trobat seriós en tot, en la forma i el contingut, amb un final interessant. Has fet una bona tria. Ah, i m'he alegrat d'allò més veure que la gent s'ha animat.
  Celebro el meu relat t'hagi agradat. Com tu dius, la intenció era justament no ser gens original, realisme a dojo. També volia ser una crítica contundent a les entitats bancaries, però incidint amb l'únic fet que jo trobo inhumà : que l'assegurança que signes amb la hipoteca només té valor si et quedes invàlid o si et mors... una bona merda, com deia... no entenc com pot ser això constitucional... bé, és igual. He aprofitat el compromís reptaire per enviar la història als diaris, a veure si serveix de res...
  
  Molts petons!!!
  
  angie
• volia dir "veient que ..."n+
  angie | 25/03/2011 a les 19:28

  [Respondre]

• Gràcies pel comentari i felicitats al guanyador (no+)
  berenguer | 25/03/2011 a les 22:41

  [Respondre]

• Felicitats al guanyador per un bon relat
  Frèdia | 25/03/2011 a les 22:59

  [Respondre]
  al jutge per una bona feina i als companys de repte per posar el llistó tan alt.

• RE: REPTE CLÀSSIC CDLVIII: el compromís [els comentaris i la tria]
  ninona | 25/03/2011 a les 23:36

  [Respondre]
  uiiiiix! no havia entrat i ara he perdut el meu comentari.
  
  En resum, que moltes gràcies pels relats i pels comentaris.
  Totalment d'acord amb les mancances del meu relat, però el temps no perdona i no volia deixar de participar.
  I també d'acord amb el veredicte. Felicitats Foster!

• RE: REPTE CLÀSSIC CDLVIII: el compromís [els comentaris i la tria]
  gypsy | 26/03/2011 a les 01:21

  [Respondre]
  Felicitats al guanyador pel seu relat!
  Gràcies SenyorTu pels comentaris enraonats.
  M'ha agradat molt llegir tots els reptes participants, tan bons i diferents alhora.

• RE: REPTE CLÀSSIC CDLVIII: el compromís [els comentaris i la tria]
  deòmises | 26/03/2011 a les 01:22

  [Respondre]
  Felicitats, foster, pel Repte aconseguit i gràcies, SenyorTu, pels comentaris tan encertats. Vejam quina és la següent proposta...
  
  
  d.

• Ehem...gràcies
  foster | 26/03/2011 a les 01:41

  [Respondre]
  No m'ho esperava amb un relat tan poc de...repte. I menys amb tants reptaires i de tant nivell! Felicitats al jutge i us espero al pròxim.
  (Demà penjo la nova proposta).
  
  foster