Foto de perfil de micanmica

micanmica

Barcelona,

37 Relats, 116 Comentaris
30722 Lectures
Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda un vespre, el 4 d'Octubre de 1990, ja de ben petita m'agradava inventar històries on feia volar la imaginació sense parar.
Sempre que em preguntaven "i tu, què vols ser de gran?" responia, amb convenciment absolut: "escriptora!". Després ja van venir altres idees, com filologia catalana, periodisme o traducció i interpretació (carrera que aquest curs començo).

A poc a poc (i una mica a batzegades, perquè tenia èpoques de molt escriure i d'altres en què apenes tocava una llibreta), escriure es va convertir en una via d'escapament a les meves inquietuds, les meves pors i els meus sentiments més profunds.

Finalment, i després de molt sentir la meva amiga Yáiza parlar tan bé de relats, no m'hi he pogut resistir i aquí em teniu, penjant el grapat de relats que tinc acumulats a l'ordinador... i espero que en vinguin molts més!


per saber-ne més de mi...

www.fotolog.com/buscantelnord

sensecobertura@hotmail.com

Últims relats de micanmica

Últims comentaris de l'autor

  • micanmica | 07-02-2009 | Valoració: 10

    a vegades és ben difícil seguir les indicacions del cor...i potser no ens porten enlloc. però bé, suposo que tot s'ha d'intentar...com en aquest poema, que traspua entusiasme i optimisme per tornar a començar i mirar el futur amb uns ulls nous. en especial, m'han agradat molt els versos
    Comença de nou
    Caminar en pas ferm
    I gaudir del que ara tenim.

    perquè demostren que la decisió és important a l'hora d'avançar, però també ho és aturar-se a mirar allò de què disposem i gaudir-ne.
    una abraçada

  • micanmica | 06-02-2009

    la veritat és que aquell final em va agradar com quedava, però hi ha un problema: que si el llegeix algú del Perú, pensarà que sóc boja perquè ells sí que tenen neu a l'estiu. però bé, no crec que això passi... :P

    el que no m'hi acaba d'agradar és la paraula imaginació, perquè no hi enganxa gens, però és que sinó no expressava el que jo volia dir en aquell moment...així que a fer punyetes la mètrica i la rima! -crearem un nou moviment tots plegats-

    i del teu poema, a part que m'ha fet estremir (és molt profund, i ara va en sèrio!!), te'n destaco els versos

    Pensem que, potser,
    mai podrem tornar a ser aquells
    que mai vam ser.

    perquè m'agraden, i em recorden una mica a uns versos meus:

    Tot allò que esperem ser
    que després mai no serem
    tot allò que volem fer
    que després mai no farem...

    (encara que potser aquests sonen més a tòpic)
    una abraçada

  • micanmica | 04-02-2009

    els records no ens deixen pensar clarament; ho entelen tot com un tel boirós i gruixut alhora que desdibuixa tot allò que tenim al davant...i així es fa molt difícil seguir al present. per això, trobo molt raonable que de tant en tant sigui necessària una pausa...sobretot, dels records dolorosos. una petita joia que expressa coses molt reals i desitjos que tots tenim algun dia, com ara oblidar...o almenys fer-ho veure.

    em quedo amb els versos:
    És avui
    ( que encara sóc viva,
    que esgoto les forces,
    que no puc més,
    que em perdo,
    que moro
    cada dia una mica )

    que miren al present i potser també a aquest passat dolorós (potser és només la meva interpretació que ho veu així, però bé...) i condensen tot un seguit de sentiments i estats.... brutal. una abraçada ben forta, i gràcies per recomanar-me'l perquè ha valgut la pena.

  • micanmica | 04-02-2009 | Valoració: 10

    de silencis. En aquest relat, que transcorre la majoria d'estona en silenci (fins al moment final en què la conversa és la peça clau per al desenllaç) els colors i les sensacions hi són presents en tot moment. M'agrada molt com el diàleg passa a segon terme i només surt a la llum al final, i com es veu que la majoria de coses són dins el nostre cap.

    Trobar una història en cada persona, o un personatge en ells, o simplement en allò que ens suggereixen... demostra que el món és ben ple de matisos i sons que la majoria de vegades se'ns escapen. Però que si fem com aquesta noia, podrem acabar copsant i assaborint...

    Un relat que m'ha transportat a móns més enllà del terrenal, i que m'ha fet pensar en com poden ser, de diferents, els viatges (però que tots tenen en comú les transformacions que ens produeixen, que en certs casos poden ser enormes i en d'altres petites, però sempre hi són)

    gràcies per recomanar-me'l i fer-me passar una estona plena d'imaginació i coloraines!
    un petó**

  • micanmica | 02-02-2009

    i no fugir i sempre tirar endavant, com tu has fet. I obsequiar-nos amb joies com aquesta, que fan emocionar . Estic totalment d'acord amb el que t'han dit, com per exemple que saps triar exactament les paraules que fan que entenguem plenament la imatge que vols transmetre... Arquitecta, artesana...el que sigui, però es nota moltíssim.

    i tot això, a més, em fa pensar que he tingut molta sort de conèixer-te. No només la teva poesia, sinó la teva persona traspua força i valentia. Gràcies per tot, Laura, i el 19 ET VULL VEURE A CASA MEVA! a fer una segona nit de noces :P ja que (encara) no hem fet el viatge de núvies. però tot, tot arribarà....:P


    (per cert, no és que tingui accents però... sóc a l'altre ordinador!!)

  • micanmica | 20-12-2008

    que aquest és el poema que ens va unir!!! i per això és molt important per a mi. :) em sembla que és el primer que et vaig llegir i comentar, i tu dsp em vas contestar al meu de "Nina Bruna" (o va ser al revés? tant li fa!) dient que tractàvem temes molt semblants, i pim pam pim pam converses messenger, trucades, víctor móra pim pam pim pam i una amistat genial!!!

    :)per molts anys més de la nostra amistat ! iuppi!

  • micanmica | 20-12-2008

    la personificació que fas dels teus personatges en objectes. ai, llavors es considera personificació o no? bé, és igual. el que et volia dir és que entre l'anècdota personificada i la persona a qui va dirigit aquest poema -un adjectiu, en tenim una bona gamma. i ho trobo d'allò més original!

    (per cert, m'estic recargolant pel terra, però no pas per culpa del poema eh!!! tu i jo ja sabem de què va).

  • micanmica | 20-12-2008

    que t'he dit que t'ajudaria a complir per rellegir les teves petites joies i redescobrir-te. quin tresor, aquest! em sembla que és dels meus preferits, i dels primers que et vaig llegir.

    Laura, filla, un altre dia col·locat estratègicament darrere el Saenz de Buruaga! i no al mig, que només enfocaven que al senyor i a les puntes! aaaaaaaaish

    Marina**

  • micanmica | 20-12-2008

    si dic que gairebé me la sé de memòria, i que m'encanta la part del "trinaranjus" (espero que no et paguessin per fer-los publicitat!!)
    i del barb a sobre del nas. Un dia, podries provar a fer un poema de barbs! seria molt surrealista, divertit i enginyós. si ho fas, avisa'm que ho vull saber! hahahaha

    petonets***

  • micanmica | 20-12-2008 | Valoració: 10

    en el teu desig pel 2009. i aprofito a desitjar-te el millor en aquest nou any que ben aviat començarà (d'aquí a 11 dies màxim!!!) i que, de ben segur, estarà pleníssim de coses bones. Per començar, has de pensar que serà un any de canvis, ja que deixaràs el batxillerat per anar a espetegar a la Universitat (espero que a la meva, i així ens veuríem MOLT sovint!!!)

    i per acabar, segur que estarà ben farcit de moments inoblidables, petits tresors quotidians o no tan quotidians amb la gent que més t'estimes i t'estima.
    Jo em considero una d'aquests darrers! i per això, també et desitjo MOLT BONES FESTES, guapa!!!!!

    :) un comentari menys jjji

  • micanmica | 04-10-2008

    ara sé que, si alguna vegada em vulgués canviar de nom, Guillem seria una opció a tenir en compte... :P sobre tot, pel fet que tindria una cançó d'aniversari feta a mida per cada 31 d'Octubre de 2005 que fes anys!!!

    ara en sèrio, moltes gràcies per la trucada d'ahir, i pels mútiples comentaris d'avui que has anat escampant arreu (fòrum de RC, aquí, al flog...) petonets guapa!

  • micanmica | 27-09-2008 | Valoració: 10

    t'animo insistentment i fervorosament a escriure!!

    ÀNIMS, ÀNIMS, ÀNIMS!!!

    ESCRIU, ESCRIU, ESCRIU!!!

    (em sembla k era això el que necessitaves no? :P)

    doncs res, em despedeixo tornant-te a animar a escriure:
    ànims, ànims, ànims, escriu, escriu, escriu!

    Marina

  • micanmica | 17-09-2008 | Valoració: 10

    m'admiro de la bellesa que traspuen les paraules que escrius, Laura. És admirable els sentiments que aconsegueix desprendre aquest relat, i com calen ben fons dins la persona que el llegeix. El tema tractat, molt dur i molt cert, el fa encara més colpidor.

    Una abraçada ben forta! M'agrada anar descobrint que tens moltíssimes joies com aquesta

  • micanmica | 16-09-2008 | Valoració: 10

    En primer lloc, moltes gràcies pel teu comentari i per no faltar a la teva paraula... em vas dir que tornaries i ho has fet!
    Però no només això, sinó que m'has permès descobrir-te en prosa. I aquest ha estat un gran descobriment per a mi, perquè només coneixia la teva faceta de poetessa. I he de dir que no m'has decebut gens ni mica com a prosista. Tot al contrari: el teu relat m'ha transmès, igual que aquell "Enyor", una infinitat de colors i sensacions que m'han calat ben fons.

    Primer, quan anava llegint la descripció del "noi ideal", he pensat el mateix que la noia que ho escoltava: "Si jo trobés un home així, quedaria garratibada!"

    I quan he arribat al final, no he pogut evitar un sospir d'admiració en veure com tractaves un tema tan dur com la ceguesa amb aquesta llum i vitalitat. Moltes felicitats. Perquè sí, perquè encara que no s'hi pugui veure, el sentiment sempre hi és. I això és el més important! el que ens diuen el cor i l'ànima, sens dubte!

    Després de llegir el relat, he de dir que la descripció d'aquest noi ideal m'ha recordat una mica a la foto que tens posada. Uns ulls de mar, uns cabells de muntanya, un coll de llac i vestit d'herba, entre d'altres, conformen un retrat molt particular, com el d'aquest noi. Però no per això menys atractiu!

    Una abraçada ben gran, i espero tornar-te a llegir ben aviat (si tens cap més recomanació, ja saps on sóc!)
    petonets (de coloraines!)

    p.d.: les tres últimes línies, sense poder-m'hi resistir, m'han eclipsat (I tant! Néixer cega, créixer en mig de la foscor, no vol dir ignorar les sensacions que m'ofereixen els colors. Des de l'obscuritat, els escolto atentament, assaborint-los, i trio els que millor em pinten l'amor!)

  • micanmica | 16-09-2008 | Valoració: 10

    què és una tanka, però m'ha agradat molt la senzillesa d'aquests versos, que descriuen quelcom totalment cert, com és la por dels escriptors novells a ser rebutjats. me n'alegro que el que hi surt pugui acabar tan bé. felicitats pels primers versos, que són els que més m'han agradat (Un se sent poeta,
    sobretot en primavera
    quan ressorgeix vida,
    i corrents va i publica...
    sense que ningú comenti.)

    i una abraçada!

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: