Cercador
A la nina del pitet blau
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
L'heura, tan enfiladissa, mai no superarà l'alçada i l'arrapada a la teva ànima de la teva adorable Frida.
Les fulles d'heura, sí, es van mostrar amables en una fotografia on la gata era la protagonista i el color destacat el blau del seu pitet. L'heura va fer d'orla o sanefa i, si ho pogués entendre, sabria que hi afegia tant. I no: s'engelosí de la gata tricolor carei de tres potes. La Frida, en canvi, es mirava aquella planta i li vingué que si li envoltava el coll amb tantes potetes peludes com cada fulla tenia al revers, li faria pessigolles fresques, sanes, podria fer-li de collaret una estona, un collaret que no estrenyeria gens ni mica, aportant solament el refrescant oxigen que fabricava. És clar que el coll de la gata ja estava ocupat, per aquell triangle blau turquesa, el blau -diuen- de l'eternitat. També: blau, aigua; blau, emocions. El pitet per a les bavalles d'una mandíbula malalta. Saliva -líquid- sobre blau -líquid- recollidor i acollidor. El pitet augmentava la formosor de la Frida, Frideta, Fridona, Fridaia, de la nina.
Un dia et mirà als ulls. Et deia que perquè no li treies una estona i jugàveu -i t'hi avingueres- a amagar-lo i trobar-lo sota aquell sol tan intens que les ombres reien i abrigaven. T'assegurava que ella, mancada d'una pota- i el perquè l'havia esborrat- seria la més veloç i la més llesta. A tu t'importava més que hagués oblidat allò de la pota, quan li obrires la porta de la teva llar per passar pàgina que no havia escrit ella.
En la cerca del pitet feies veure que no t'adonaves del caminet de baves lluents com les dels bons cargols que ella, i quines galtones d'avellaneta!, deixava al seu pas. Ignorava que la seguies amb el cor, única manera que no agusés l'oïda per la teva presència propera i perdre's la gràcia del joc. I així, somrient amb el bigoti encargolant-se d'alegria, aquella carona clara i fosca, de graciós i capriciós disseny diví, se t'aferrava més i més a dins.
Quan ella mancà, vas somiar que el pitet blau penjava de l'estenedor, sostingut per un gafet de fusta envellida d'estar a sol i serena. Dubtaves si alliberar-lo i que s'envolés vers l'espai sideral, efervescent sidral estrellat, cap a l'estel Frida. O de quedar-te'l, herència física, igual que la boleta de pèl que vas confegir pentinant el seu jaç buit. Esperaves que un vent sobtat decidís per tu.
Boleta per acaronar-te tancant els ulls, dient el seu nom i visualitzant-la. Frida. Nina del pitet blau. Boleta planeta, dimensió, part tangible.
Vas recordar que el pitet blau l'havies cosit feia qui-sap-lo, abans d'ella i...abans que tu. Vas recordar més enrere i vas saber que, juntes, havíeu tenyit una tela d'aquell blau, havíeu estat ben d'acord en aquell cromatisme, i l'havíeu tallada. I restà fins que, un dia, tu la vas cosir i ella la va lluir. Tu eres la Bet i ella la Frida. Perfectament era al revés.
Les fulles d'heura, sí, es van mostrar amables en una fotografia on la gata era la protagonista i el color destacat el blau del seu pitet. L'heura va fer d'orla o sanefa i, si ho pogués entendre, sabria que hi afegia tant. I no: s'engelosí de la gata tricolor carei de tres potes. La Frida, en canvi, es mirava aquella planta i li vingué que si li envoltava el coll amb tantes potetes peludes com cada fulla tenia al revers, li faria pessigolles fresques, sanes, podria fer-li de collaret una estona, un collaret que no estrenyeria gens ni mica, aportant solament el refrescant oxigen que fabricava. És clar que el coll de la gata ja estava ocupat, per aquell triangle blau turquesa, el blau -diuen- de l'eternitat. També: blau, aigua; blau, emocions. El pitet per a les bavalles d'una mandíbula malalta. Saliva -líquid- sobre blau -líquid- recollidor i acollidor. El pitet augmentava la formosor de la Frida, Frideta, Fridona, Fridaia, de la nina.
Un dia et mirà als ulls. Et deia que perquè no li treies una estona i jugàveu -i t'hi avingueres- a amagar-lo i trobar-lo sota aquell sol tan intens que les ombres reien i abrigaven. T'assegurava que ella, mancada d'una pota- i el perquè l'havia esborrat- seria la més veloç i la més llesta. A tu t'importava més que hagués oblidat allò de la pota, quan li obrires la porta de la teva llar per passar pàgina que no havia escrit ella.
En la cerca del pitet feies veure que no t'adonaves del caminet de baves lluents com les dels bons cargols que ella, i quines galtones d'avellaneta!, deixava al seu pas. Ignorava que la seguies amb el cor, única manera que no agusés l'oïda per la teva presència propera i perdre's la gràcia del joc. I així, somrient amb el bigoti encargolant-se d'alegria, aquella carona clara i fosca, de graciós i capriciós disseny diví, se t'aferrava més i més a dins.
Quan ella mancà, vas somiar que el pitet blau penjava de l'estenedor, sostingut per un gafet de fusta envellida d'estar a sol i serena. Dubtaves si alliberar-lo i que s'envolés vers l'espai sideral, efervescent sidral estrellat, cap a l'estel Frida. O de quedar-te'l, herència física, igual que la boleta de pèl que vas confegir pentinant el seu jaç buit. Esperaves que un vent sobtat decidís per tu.
Boleta per acaronar-te tancant els ulls, dient el seu nom i visualitzant-la. Frida. Nina del pitet blau. Boleta planeta, dimensió, part tangible.
Vas recordar que el pitet blau l'havies cosit feia qui-sap-lo, abans d'ella i...abans que tu. Vas recordar més enrere i vas saber que, juntes, havíeu tenyit una tela d'aquell blau, havíeu estat ben d'acord en aquell cromatisme, i l'havíeu tallada. I restà fins que, un dia, tu la vas cosir i ella la va lluir. Tu eres la Bet i ella la Frida. Perfectament era al revés.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436690 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com