El temps entre parèntesi

Un relat de: Montseblanc
El matí al carrer és gris. Tant és si avui el cel és blau o si fa roina. És gris, al mig d’aquesta pandèmia i d’aquest confinament. Asseguda al sofà tanco els ulls i faig el recorregut que tantes vegades he fet caminant, pel mig dels camps. Amb el fred de l’hivern, la punta del nas glaçada i la gebrada embellint les herbes. A la primavera, quan només respirar la flaira de la terra humida ja m’enlairo en una espiral d’eufòria. A l’estiu, suant, caminant ràpid per escapolir-me del sol. A la tardor, quan els colors m’arrosseguen al seu món de mort i renaixença. Les parpelles closes, concentrada, els peus descansant sobre un coixí, inicio el recorregut...

Aparco el cotxe al final del carrer de sempre, a l’ombra, als afores del poble. Començo a caminar, no porto mòbil, només les claus del cotxe i la càmera a les butxaques. Primer hi ha un tram de vorera, a un cantó les cases i a l’altre la riereta que sol estar seca als estius. Noto l’escalfor del sol a la pell de la cara, trenta de març, encara vaig amb màniga llarga. L’aroma de les herbes que broten esquerdant la terra m’acaricia el nas; ensumo la saba nova dels plataners, la humitat de la llera de la riera, les flors de les pruneres bordes.

Al cap de deu minuts de trepitjar ciment, giro a la dreta pel camí que transcorre entre pollancres. A un cantó un camp de blat, verd rabiós. A l’altre cantó un camp llaurat, amb alguns citrons i tot de pardals que hi busquen llavors i insectes. Deixo la primera casa de pagès a l’esquerra. El presseguer que fa uns dies era florit ara té préssecs petits, joies vellutades. Les dues figueres de més endavant ja treuen fulles que perfumen el meu alè.

Torno a girar a l’esquerra, el camí està aixaragallat i haig de mirar on poso els peus, la fressa de les meves passes se suma al concert d’insectes i ocells. Sento cantar unes caderneres, deuen ser a una colònia de cardots que hi ha a prop. Ara, a la dreta, tinc una casa de pagès habitada per tot d’immigrants africans, tenen quatre o cinc cotxes aparcats al pati. Se sent com canta el gall i les gallines esvalotades. Tota la casa és una illa de pedres antigues en mig d’un mar de roselles que es mouen en suaus onades coronades de tremolosos pètals vermells.

M’aturo, faig alguna fotografia, també al bardissar de l’altre cantó, on hi ha teranyines i petites veròniques que taquen el terra de blau. Continuo caminant, fa pujada, fins a la carena que transcorre amb camps a cada cantó. Quan arribo a dalt de tot, la visió és un tapís de quadres de diferents verds i algun groc i vermell de tant en tant. Passa algú caminant també. M’aturo de nou. Recupero l’alè, la mirada tèbia.

I després continuo, ara sóc al punt més allunyat del cotxe. A un cantó i a l’altre em trobo citrons florits amb la seva olor que em recorda a la mel, alguna fumària esquitxant de rosa el verd viu dels brots nous, el groc alegre dels lletsons. Veig alguns cargols morts, bovers i vinyales, només la closca amb la seva espiral perfecta.

Si aixeco més la vista observo una part del poble, després dels camps de blat, amb el Montseny blavós al darrera de tot. I si miro a l’altre cantó, tinc la catifa apedaçada dels diferents cultius, amb el perfil de Montserrat i la Mola retallats sobre un cel blau elèctric en el que suren quatre manyocs de cotó blanc. Em costa respirar, les passes són ràpides, noto el clatell humit.

Passo per davant de l’om que resisteix a les plagues al peu del camí, intento retratar una papallona blanca que no s’està quieta, saludo a un parell de caminants que em venen de cara, per fi puc retratar les marietes que mengen pugons sobre una fulla de malva. No fa vent però de tant en tant l’aire m’aixeca el serrell i em refresca el front. Agafo un parell de blaves flors de borratja, d’una mota que està una mica allunyada del camí, no sigui que s’hi hagi pixat algun gos, i les mastego; no tenen gaire gust però em porta records de quan ho fèiem de petits amb els meus germans.

Fins que arribo a la baixada que em portarà de nou al barri on he deixat el cotxe. Passo per davant la casa de pagès més antiga del poble, amb les seves dues torres de defensa i una finestra gòtica preciosa; al pati un gos em borda marcant el seu territori. Uns metres més enllà hi ha el safareig on de vegades posem barquetes a navegar fetes amb les fulles de les canyes. L’arç blanc al que tantes fotografies he fet, ja sigui en flor, com ara, o amb els seus fruits vermells. I més camps, amb faves florides, patateres a mig créixer, un parell de roures que em taquen amb la seva ombra. Travesso de nou la riera per la qual baixa un fil d’aigua neta que campaneja alegre. I al cotxe de nou. Una caminada més. Obro els ulls. Sofà. Hi tornaré. Hi tornarem tots, els que quedem.

Comentaris

  • Somnis[Ofensiu]
    kefas | 14-04-2020

    M'agrada bressolar-me en els teus somnis. No et cal vendre la imaginació pet comprar el bitllet de tornada a la realitat. El teu teorema demostra que somni i realitat és el mateix.

  • AVIAT HI TORNARAS[Ofensiu]
    Ravegal | 13-04-2020

    Bona descripció de camins que de tan trescats es porten a dins. Qui tingui un camí (o camins) resseguit al llarg de les estacions, caminarà pel teu i reviurà el seu. Prepara les vambes que hi tornaràs aviat.

  • De camins[Ofensiu]
    Josep Ventura | 13-04-2020 | Valoració: 10

    semblants com el que ens expliques hi ha moltíssims, el que no hi ha tant és gent que es fixi en els detalls que descrius. En aquests dies de confinament és bo que tots tinguem un camí tan bonic com aquest per recordar. Salut.

  • Un paradís particular[Ofensiu]
    Mena Guiga | 13-04-2020

    Una ruta on qui sap mirar des de l'ànima hi troba tots els tresors, estació rere estació, dia rere dia i els abraça i anhela retrobar-los. Colors, olors, imatges des del més petit (una flor, un insecte) al més gran (camps de retalls de colors, l'horitzó muntanyós) conformen aquesta dimensió pròpia perquè cadascú la viu 'a la seva manera' i la teva és plena de poesia.

    Abraçada,


    Lídia

  • Passejada agraïda[Ofensiu]
    Canela fina | 11-04-2020 | Valoració: 10

    Quina passejada ens regales, agraïda de poder-t'hi acompanyar i sentir que jo també he sortit a fora i he vist i sentit i recordat. Quines ganes de llibertat! Esperem que sigui aviat i hi siguem tots per gaudir-la.
    Moltes gràcies pel teu comentari al meu relat "Seducció" un plaer continuar-nos llegint. Abraçada

  • Camí de ronda [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-04-2020 | Valoració: 10

    Un camí de ronda per un indret que coneixes molt bé. He vist tot el que descriu’s, he olorat totes les Flors i plantes que descriu’s, i gaudit amb aquesta passejada, aquests dies de confinament. Una forta abraçada, ja estic molt millor i fins aviat.
    Aleix

  • Gràcies per l'excursió...[Ofensiu]
    Romy Ros | 10-04-2020 | Valoració: 10

    Hola Montse,
    Com et dic al títol del comentari: Moltes gràcies per aquesta excursió a la que ens condueixes en aquests dies de tancament. He pogut respirar aire dels camps i veure les flors de primavera. A partir dels records ens has conduit pel paisatge tan desitjat.
    Esperança, no cal perdre-la mai. Podrem tornar a sortir a la natura.
    Aprofito l'avinentesa per agrair-te el teu comentari al meu relat del "pobret" protagonista tan estressat que Ja no pot parar: segurament que amb el confinament s'ha quedat sense recursos emocionals! Ha, ha, ha...Gràcies per la teva visita al meu espai.
    T'envio una salutació gens estressada i amb aroma de les flors del teu relat!
    Romy Ros ;)

  • Record i esperança[Ofensiu]
    SrGarcia | 10-04-2020

    La major part del relat és un record, en bona part un desig i tot ell un clam d'esperança.
    Molt necessària l'esperança en aquests moments. També hi ha el toc trist de les dues últimes paraules, però és així, l'esperança sense realisme és un somni, una fantasia.

  • Catarsi[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 10-04-2020 | Valoració: 10

    Aquest text té un no sé què d'alliberador, d'acció relaxant sobre els esperits enclaustrats dels lectors. És una evocació d'una situació anhelada que, esperem, es produeixi ben aviat. Mentrestant, mentre no sabem quin serà el nostre destí, és recomanable llegir Montseblanc per combatre aquest aixaragallament mental provocat per aquest virus maleït. Gràcies!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: