Cercador
El cirerer i el ficus
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
D'un estel blau-lila flor de borratja amb centre com la punxa d'un escorpinet, d'un fil-pèl-de-gata en penjava una fulla, petita, seca, d'una arbustiva en procés de decreixement floral. L'ombra de la fulla, al sol de la paret escrostonada, semblava el vol absurd i quasi inert d'una rara papalloneta. En un test proper, amb esquerdes sense curar de les que no es planyia, una pita mostrava el seu fractalisme de format fulles suculentes, espinoses a les vores, que feien pensar en cues de dracs ecològics.
La pita -també dita 'atzavara'- i la flor de borratja -aquella d'entre tantes amb les quals compartia final de tija- alhora, a causa d'un cop de vent que únicament s'adreçà a elles, i cal virtuosisme, quedaren vinculades. Sort que el matoll de melissa, distret, no se n'adonà. S'hauria ben engelosit d'aquella desatenció.
La minsa ràfega contà a la pita i a la flor de borratja amb penjoll que, traguent la capçada darrere el mur, un cirerer es comunicava amb un ficus, situats en jardins veïns. I volia que l'ajudessin a conservar la conversa, que ell era un vent ben de bòlit i no li cabia aquell pòsit.
I sí. La flor i la pita accediren i agusaren la captació subtil.
-Ets una mola de crispetes vegetals!- el ficus comparava, galant, dirigint-se al fruiter.
-Cada abril s'escau. Després m'ompliré d'arracades de color vermell que es tornarà negrós. Me les prendran com bojos ocells i humans.- I encetà un atac de plors. Una munió de pètals blancs esdevingué nevadeta fora de temps.
El ficus es vinclà per prestar consol. Massa ímpetu. Es trencà. Una part quedà amb la tija llenyosa pràcticament partida que acabaria caient al pati -deixadíssim de la mà de totes les deesses i déus- d'un addicte a no fotre res i a la senyora maria. El cirerer plorà una mica més.
-Això és amor- conclogueren els observadors demanats pel vent.
Aquell mateix aire en moviment tornà, breu, apressat, i els ho corroborà.
Pita i borratja es van mirar i...van començar a sentir una alenada del mateix.
La pita -també dita 'atzavara'- i la flor de borratja -aquella d'entre tantes amb les quals compartia final de tija- alhora, a causa d'un cop de vent que únicament s'adreçà a elles, i cal virtuosisme, quedaren vinculades. Sort que el matoll de melissa, distret, no se n'adonà. S'hauria ben engelosit d'aquella desatenció.
La minsa ràfega contà a la pita i a la flor de borratja amb penjoll que, traguent la capçada darrere el mur, un cirerer es comunicava amb un ficus, situats en jardins veïns. I volia que l'ajudessin a conservar la conversa, que ell era un vent ben de bòlit i no li cabia aquell pòsit.
I sí. La flor i la pita accediren i agusaren la captació subtil.
-Ets una mola de crispetes vegetals!- el ficus comparava, galant, dirigint-se al fruiter.
-Cada abril s'escau. Després m'ompliré d'arracades de color vermell que es tornarà negrós. Me les prendran com bojos ocells i humans.- I encetà un atac de plors. Una munió de pètals blancs esdevingué nevadeta fora de temps.
El ficus es vinclà per prestar consol. Massa ímpetu. Es trencà. Una part quedà amb la tija llenyosa pràcticament partida que acabaria caient al pati -deixadíssim de la mà de totes les deesses i déus- d'un addicte a no fotre res i a la senyora maria. El cirerer plorà una mica més.
-Això és amor- conclogueren els observadors demanats pel vent.
Aquell mateix aire en moviment tornà, breu, apressat, i els ho corroborà.
Pita i borratja es van mirar i...van començar a sentir una alenada del mateix.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436693 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com