Foto de perfil de aurora239

aurora239

Barcelona,

4 Relats, 18 Comentaris
6962 Lectures
Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Sóc de l'any 80 però em veig molt adulta.
Visc sola des de fa quatre anys, lluny de la famíla que em va fer fora de casa per discrepàncies amb el meu independentisme.
Vaig anar a una Facultat on gairebé tots eren homes. Ara que he acabat el doctorat hi treballo de becària d'investigació.
Sóc apassionada en l'amistat, encara que els que només són coneguts em creuen freda.
Les meves hores lliures les acabo d'omplir amb la cultura: la universal i las del País. No parlo precisament de la subvencionada per les institucions.
Tinc aficions: La ciència ficció, les matemàtiques, els escacs, la música clàssica, tocar la flauta travessera, l'arquitectura gòtica i romànica, la lingüística, fer excursions nocturnes sola o en parella.
M'agraden els homes tendres, pacients i a ser possible, més joves que jo.

Em podeu escriure a aurora1980@gmail.com

Últims relats de aurora239

  • Deu sorpreses

    aurora239 - 14-09-2005 - 1812 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    A voltes, el millor del sexe, passa quan no ho cerquem deliberadament. A voltes, tenim veritables sorpreses agradables. A voltes, trobem algú diferent. més

  • Dolor

    aurora239 - 07-09-2005 - 1444 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Estava tota nua, dreta, lligada en forma de X per unes cordes que em tibaven turmells i canells, tenia els ulls embenats… més

  • 250 euros i el Relataire Invisible

    aurora239 - 29-08-2005 - 1440 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    La vida dóna moltes voltes, i acabes anant a parar a un lloc per motius més que curiosos, per exemple, a Relats en Català. més

  • Aventura iniciàtica

    aurora239 - 27-08-2005 - 2266 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 9 minuts

    De la por al alleujament. De l'angoixa a l'alegria. Del neguit total al relaxament. Del sentiment de culpa a la tranquil·litat. De la soledat a la companyia. Del dolor al plaer més

Últims comentaris de l'autor

  • aurora239 | 20-10-2005 | Valoració: 10

    Segueix així, noia. No podies descriure millor la situació. No hi tinc res més a dir.

  • aurora239 | 14-10-2005

    La dona del Cèsar a més de ser honrada ho ha de semblar.
    Ser skin és una estètica i en principi no voldria dir res sobre la persona.
    Portar una cucurulla blanca i cremar creus és una manifestació folclòrica, que igual sembla una professó de Sevilla per setmana santa; però si jo la veig pensaré que són del Ku-Kux-Klan i que van a matar negres.
    Ser un psicòpata, segurament és una malaltia, treballo en un tema una mica relacionat i hi ha diverses opinions dels científics que ho estudien. en el que estan d'acord, és que malats o no se'ls ha d'apartar de la societat.
    Igual algú va d'skin i no odia la gent del carrer ni molt menys. Igual algú és un psicòpata a qui una malaltia fa torturar i violar velletes, però fora d'això és molt bona persona en i col·labora amb una ONG.
    Si se'm gira un bull al cervell i em pelo i em poso una túnica taronja i vaig repartint karma pel carrer, molts em prendran per boja però no faré por a ningú.
    Si adopto una estètica d'executiva yuppie, hi harà qui amb raó se'n fotrà de mi, però no qui es consideri agredit a no ser que vagi a veure com rescaten els damnificats del darrer terratrèmol amb taló d'agulla i tot.
    Si una estètica, pels motius que sigui, emana por en el conjunt d'una societat, no és innocent. Es pot canviar.
    Igual jo sóc l'hòstia de revolucionària i voldria anar pel carrer vestida de guerrillera amb una metralladora, però no pot ser, la societat es veuria agredida per la meva estètica i una part d'ella reaccionaria amb violència.
    Hi ha moltes ideologies legítimes per defensar, però mai d'una manera que sembli que s'està agredint a qui no hi té res a veure, encara que no sigui aquesta la intenció.

  • aurora239 | 27-08-2005 | Valoració: 10

    Vaig néixer més tard dels fets que esmentes, en una època que els qui manen ens volen fer creure que hi ha altres mitjans.
    Però quan la democràcia és sols una façana, no tenim dret a expressar-nos?
    Fa quinze dies, era a Mallorca. I vaig pintar contra una Piscina. I contra una urbanització.
    Totes dues la mar de democràtiques.
    És que dec ser molt incívica. I perquè no gosen dir-me terrorista, que ja voldrien,
    És essencial que tothom conegui el que va fer la teva generació, que la que va venir desprès em sembla que ho va perdre una mica. Però els que continuem, malgrat ser vistos com a sense experiència, volem prendre el testimoni de totes les Conxes i els Ramons.

    Aurora

  • aurora239 | 27-08-2005 | Valoració: 10

    Tinc una amiga un parell d'anys més jove que jo i que casualment es diu com tu, que va ser un d'aquests casos.
    Grassoneta, bonica de cara però que no s'ha pintat mai de la vida. Una de les persones més intel·ligents que conec.
    Era filla d'artistes i escriptors, no entrava a les convencions, el dia que tenia uns pocs diners, que no era gens sovint, se'ls gastava en llibres o en concerts de música clàssica.
    I a l'escola li feien la vida impossible. Els professors no l'ajudaven gens, volien un acord entre l'agredida i els agressors, que consistís en que tots dos cedissin, vaig gosar dir al director que allò era com pactar am un lladre que em robaria la meitat. El molt sòmines va callar.

    Aquesta història va acabar bé. un noi del seu curs, que a mi m'agradava molt però que em venia molt petit, si va enamorar, i la va defensar davant els altres.
    Vuit anys després, viuen junts.
    I sóc tan bleda que només m'agraden les històries amb final feliç.

  • aurora239 | 27-08-2005 | Valoració: 10

    Deuria tenir tres anys, perquè abans dels quatre vam canviar de casa: el rellotge marcava tres quarts de nou, jo no ho sabia, però recordo la posició de les busques, quasi horitzontals.
    Aleshores trucaven a la porta i venia un senyor enorme.
    I em punxava.

    De més grandeta, també em punxaven, però en un ambulatori o consultori, no sé. Cada dos dies en sortir d'escola, durant mesos.
    El pare em comprava uns caramels tous de taronja que m'agradaven molt. Recordo el seu gust i la textura a la boca… i un doloret tot especial al cul, un dia a cada galta.

    Serà per això que sóc un pèl masoca?

    He dit un pèl, res de fer mal de debò.

    Aurora

  • aurora239 | 27-08-2005 | Valoració: 9

    És el primer comentari que faig a relats. (M'he donat d'alta fa molt poc, però ja m'han publicat…)
    M'agraden les històries curtes de fantasia, perquè precisament sóc pragmàtica i m'enrotllo com una persiana.
    M'agraden els temes amb nens o amb adolescents que tenen una visió del món tan diferent a la de la majoria dels adults que han perdut la capacitat per veure-hi més enllà del que veu tothom.

    De totes maneres, és que sóc una perepunyetes, dues qüestions:
    · D'alguna manera, em sembla que el nen hauria de dir, ja al començament, que vol jugar amb la mare.
    · En segon lloc, tens molts errors formals, gramaticals. Un quants exemples:
    …va dir : apa Victor ves… crec que hauria de ser: …va dir: apa Víctor, ves… (cerca les 3 diferències)
    - Ei ! , que em… ho posaria
    -Ei! que em… (guió sempre llarg i sense espai als diàlegs i incisos; i sense coma després de l'admiració)
    extranya estranya
    tu

  • aurora239 | 20-08-2005

    A mon poble també hi havia una dona amb aquest ofici. Oficialment era remeiera, trementinaire, que feia pocions i remeis amb herbes, però també amb productes de la farmàcia.
    Quan va morir de vella, als anys seixanta, les veïnes van trobar una caixa de fusta amb bastants diners i alguns papers.
    Resulta que feia papers contables, o potser era una mena d'assegurança.
    Total, que entre molts d'altres, hi havia tres factures per estricnina a nom de tres dones els marits de les quals havien mort d'atac de cor, relativament joves.
    Es veu que ja feia molts anys, i ningú no les va portar davant el jutge.

  • aurora239 | 19-08-2005

    Els palestins tenen mala peça al teler, i per solucionar el problema caldria en primer lloc que coneguessin la pròpia història, al menys la que un palestí em va explicar, y que per diverses fonts he constatat que es real.
    Tenia un amic palestí que es deia Habbib, va morir de vell fa uns quants anys. No era un refugiat, tenia nacionalitat espanyola i parlava català.
    Resulta que vivia a un poble de la costa del que ara és l'estat d'Israel. Tenia unes poques terres amb oliveres, però la seva ambició era ser pescador com el seu pare, que ho va deixar quan va perdre la barca en un temporal.
    L'any 1947 va rebre unes ofertes d'un jueu, per vendre's les seves terres. Mentre mirava si en tindria prou per la barca, altres persones del seu poble van rebre ofertes similars, eren àrabs però també armenis, drusos i de diversos grups ètnics que hores d'ara semblen haver desaparegut dels territoris palestins.
    Quan ja havia emparaulat la venda de les terres i la compra de la barca, va passar casa per casa el muftí o com es digui l'autoritat religiosa i civil dels àrabs i els va aconsellar vendre amb el següent argument:
    "Veneu ara, que quan se'n vagin els britànic hi haurà guerra amb els jueus y recuperarem les terres y tindrem els diners"
    I quasi tots ho van fer.
    Com que Habbib era home de pau, quan va tenir la barca va marxar amb la dona, primer a Xipre, més tard a Sicília i posteriorment prop de Málaga.
    Allí anaven curts de vaixells de pesca i el van acollir bé. L'atzar va voler que s'associés amb un pescador català i finalment vingués a parar aquí.
    No va tornar mai a la seva terra ni es va considerar un exiliat o refugiat, en definitiva, la seva terra se l'havia venut.
    I què fem amb els que es van vendre les terres i quan les van voler recuperar amb una guerra van perdre?
    Cap dels parents amb qui Habbib va arribar a escriure's, explicava, va explicar mai als seus fills que havia venut les terres als jueus,
    Són els palestins els que han de decidir el seu futur, però ho haurien de fer des de l'assumpció de la seva història, no la que han inventat els altres estats, sinó la que em va explicar el vell Habbib.
    No és el mateix explicar als nens palestins "anem a recuperer la terra que ens van robar" que "anem a recuperar la terra que ens vam vendre"
    En Habbib no en tenia res de jueu ni de sionista, com jo mateixa. I no és deia palestí, deia que era àrab.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: