Una fiblada a la pell

Un relat de: AnNna

La nena, sis anyets, surt de casa agafada de la mà de la mare. Surten molt aviat, encara no és hora d'anar a l'escola. No l'ha deixat esmorzar aquell matí, i la petita té gana, però no es queixa perquè la mare li ha promès un tros de pastís de xocolata amb nata del de la pastisseria que li agrada tant. Així doncs, els seus llavis dibuixen alegres un ample somriure, pensant en el pastisset que l'espera.
No sap on van, però. La mare no ha volgut dir-li. Seria una sorpresa. Està bé. Li agradaven les sorpreses. Pel seu aniversari li havien fet una festa sorpresa. La iaia l'havia anat a buscar a l'escola, com cada dia, i en arribar a casa s'havia trobat totes les seves amigues, i els seus cosins, i tiets, i veïns... la casa era plena de gent. Li havia agradat molt. S'havia sentit reina per un dia.
Però ara la cosa canvia. Mica en mica dins el seu cap es va imaginant cap on van. I el seu somriure es va esvaint en veure que s'acosten a un edifici que no li agrada gaire, per no dir gens. En arribar a la plaça de l'hospital, ja nota que alguna cosa no va bé. El que havia estat un somriure es converteix en una expressió fosca, dura, espantada. Ja no pensa en el tros de pastís. Només pensa en el que està passant en aquells moments. No vol entrar. Estira amb força el braç de la mare, per a marxar d'allà, però no ho aconsegueix.
Entren, i aquella olor tan forta i marejadora se li impregna a la pell. No els suporta. Per què hi ha d'haver hospitals? Fan cua fins que a la mare li dónen un paper de color rosat. Es dirigeixen cap al pis inferior, ella lluitant encara sense èxit amb el braç de sa mare. Recorda aquell lloc d'alguna altra vegada. No aconsegueix visualitzar quan va ser, però no li va agradar gaire. Vol marxar d'allí com més aviat millor. Seuen en unes cadires més aviat incòmodes, fins que sent el seu nom des d'un altaveu:
-Paula Martí Soler, al número 53, sisplau. Paula Martí Soler, número 53.
La mare s'aixeca i l'estira. Ja recorda l'última vegada. Ella es resisteix fins que el poder d'adult de sa mare la venç. Però no es vol aixecar, no vol que la punxin, no vol que li facin mal, i recorre el passadís al terra, arrossegada per la seva mare, visiblement enfadada.
Al entrar a la consulta, la nena ja plora.
-Paula, què tens, reina? Tranquil·la, petita, que només serà un moment... No t'ha picat mai un mosquit? Doncs serà això... una petita picada... una simple fiblada a la pell.
La veu del metge li sona tan falsa... com un mosquit, diu! Però si quan ens piquen els mosquits ni ens n'adonem! Com pot comparar-ho? A ella li fan molt mal, els metges... Mai li han agradat. Sempre li fan mal. Els odia.
Després d'uns quants intents d'escapolir-se de la cadira, les dues plantofades de la mare fan que segui i estiri el braç. Però, al posar-li la goma elàstica, el torna a enretirar, es baixa la màniga de la samarreta de l'escola, amaga el braç i torna a plorar. De seguida arriben més infermeres que l'aguanten amb força i decisió. Quatre adults contra una nena de sis anys. La nena no està en condicions de seguir lluitant. Malgrat això, ho prova, ho intenta, ni rebaixa la força ni relaxa els músculs. Plora, cada vegada amb més ràbia. Gira la cara i tanca els ulls, no vol veure la xeringa, l'arma del crim. I és en un moment de debilitat en el que la infermera aprofita per travessar-li la vena amb la xeringa indesitjada.
-Estigues quieta o et faràs mal, per favor.- diuen a la nena.
Ella, però es desespera:
-Per què tarda tant?
Al cap d'uns segons, les infermeres afluixen la força sobre la nena i aquesta observa el cotonet enganxat a la part interior del seu braç, a l'alçada del colze.
-Ja està, tonta! Que no veus que no és res? - fa la mare.
Però la petita segueix plorant, afirmant que allò per a ella havia estat mortal, que li havia fet molt mal i que no tornaria mai més.
Les infermeres riuen quan surten de l'habitació.
I la mare i la petita van cap a l'escala, disposades a sortir d'aquell lloc tan horrible i ple de virus al que anomenem hospital. I mentre pugen les escales mecàniques, remenant-se el cotonet blanc i l'esparadrap, la petita diu a la mare:
-Suposo que ara ve el tros del pastís xocolata amb nata, no?

1o.o4.o5

Comentaris

  • pietat?[Ofensiu]
    white_wolf | 21-10-2008

    amb mi no eren tan piadosos de posarme la goma ... el meu pare q era un brusc agafava la xeringa i com si fes diana al braç tu ... em posen malalt les vacunes ... i no em deixo vacunar pel meu pare ja .. XD

    molt bo el relat :p massa tensio en tan poques paraules :)

  • Jansy | 07-11-2006 | Valoració: 9

    M'he estressat llegint el relat, m'hi he posat a la pell i he patit de valent. No tinc 6 anys, en tinc 21, però les sensacions les visc (amb molt més control, és clar). L'has clavat!

    Felicitats!

  • Uns vells records[Ofensiu]
    aurora239 | 27-08-2005 | Valoració: 10

    Deuria tenir tres anys, perquè abans dels quatre vam canviar de casa: el rellotge marcava tres quarts de nou, jo no ho sabia, però recordo la posició de les busques, quasi horitzontals.
    Aleshores trucaven a la porta i venia un senyor enorme.
    I em punxava.

    De més grandeta, també em punxaven, però en un ambulatori o consultori, no sé. Cada dos dies en sortir d'escola, durant mesos.
    El pare em comprava uns caramels tous de taronja que m'agradaven molt. Recordo el seu gust i la textura a la boca… i un doloret tot especial al cul, un dia a cada galta.

    Serà per això que sóc un pèl masoca?

    He dit un pèl, res de fer mal de debò.

    Aurora

  • Felicitats[Ofensiu]
    Thalassa | 14-04-2005 | Valoració: 10

    està molt ben explicat, de veritat. La nena és fantàstica, podries ser tu, podria ser jo...

    Quan he vist el títol, sabia que era teu:

    "I per uns breus moments,
    una fiblada a la pell..."

    Endavant,

    Thalassa

  • m'agradat molt Anna[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 13-04-2005

    A vegades els pares no escoltam ni entenem la por dels infants, ho expliques molt be, jo no vaig viure aquets terrors de les punxades a la meva epoca tot ho curaven amb xarop i fregues ... mai em punxaren de petita ...

    una forta aferrada nina

    conxa

  • infermera perfecta![Ofensiu]
    Capdelin | 12-04-2005 | Valoració: 10

    has fet una descripció detallada, psicològica, àmplia, plena de detalls... d´una escena quotidiana i infantil d´una vulgar injecció... l´has descrit amb cura, amb perfecció gramatical, movent la teva imaginació, la teva observació i els teus recursos literaris... i al final... l´acabament dolç del pastís... que malgrat el seu encant seductor infantil... no ha pogut apaciguar la por exagerada del trauma d´infant d´una assassina punxada...
    felicitats, maca!
    i no tardis tant de temps en tornar a escriure...
    un petó i una abraçada!!!
    wapa la foto!!!

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: