Aventura iniciàtica

De la por al alleujament.
De l'angoixa a l'alegria.
Del neguit total al relaxament.
Del sentiment de culpa a la tranquil·litat.
De la soledat a la companyia.
Del dolor al plaer

Tots aquests canvis d'ànim en pocs minuts:
La tempesta bramava al meu entorn. Sense avisar, queien llamps a qualsevol lloc. Sabia que no era segur anar sota un arbre, però encara menys restar al mig d'un prat o una tartera. La por m'havia fet perdre el cap i havia començat a baixar pel dret, per uns indrets que no coneixia. Sols tenia al cap cercar la seguretat del poble, però el poble no hi era.
Sobtadament, un estimball davant meu, com a mínim, deu metres de cingle, el cap em va rodar, les cames em van fer figa i vaig quedar asseguda a terra, amb tota la pluja del món caient sobre el meu cap i rius sencers d'aigua freda mullant-me peus, cames i cul. Segurament havia passat una carena i era a una altra vall, lluny de tot altre nucli habitat.
Els minuts que s'esmunyien a velocitat de vertigen. Impossible continuar, impossible pujar per la tartera. A dreta i esquerra uns boscos impassables plens de bardisses.
D'aquí dues hores es faria fosc, i no duia llanterna, ni res per fer foc, ni mòbil, que en aquella contrada no hi havia cobertura.
Al la petita cabana d'estiuejants que havien llogat al petit poble, els pares segur que estarien molt neguitosos per la filla de catorze anys que no torna. Si sols era a caçar bolets al bosquet de l'Obaga, a un quart d'hora de lluny. Però no. Sense permís ni dir-ho a ningú havia decidit pujar al Turó Gros a fer unes fotos, exactament en direcció contrària. Comptava en dues hores per pujar, i una per baixar. Els pares no ho sabrien mai. El que no comptava era que després d'un estiu de sequera, hi pogués haver un canvi de temps tan sobtat. No duia res per la pluja. Ni pel fred espantós que començava a tenir.
Les cames i el braços esgarrinxats, un cop al cap amb una branca, un altre a les costelles, per l'esquena amb una roca en relliscar a la tartera, els peus remollits dins les botes estaven a punt de fer butllofes, ho notava. Ximplement, pensava que l'únic que no em feia mal era el cul, i que quan em trobessin els meus pares me'n faria. Encara que no m'havien pegat mai, sempre feien la gracieta d'amenaçar-me a deixar-me el cul "com un tomàtec" si feia tal o qual cosa que no els agradava.
No tenia a ningú per recórrer, per demanar auxili, en un lloc tan solitari seria absolutament inútil. Com seria inútil posar-se a plorar, allí, tota sola.
Però vaig plorar, i xisclar, i demanar auxili sense esperança.
-Auxili! Que hi ha algú? Socors!
Res, sols la pluja i el vent contestaven, potser menys pluja i vent que feia una estona. Però més fred.
-Oehhhh! -repetia amb la veu mes forta possible.
-Oehhhh! -contestava l'eco.
No, aquella no era la meva veu. Semblava veu de noia, però no la meva. Hi havia algú
-Oehhhh! -em va sortir la veu ronca.
-Oehhhh! -contestava de més a prop.
-Oehhhh! -vaig repetir sense forces.
-No et moguis, que pots caure, ja pujooo!
Em va rodar el cap, venia algú, estava salvada, no em moriria allí mateix. Em vaig marejar més que quan havia vist l'estimball, vaig tornar a seure sobre l'aigua que baixava per les pedres. Aleshores, grimpant, va arribar.
Era una figura de la meva alçada, coberta per una capelina groga, de la que sols sobresortien unes mans que vaig jutjar petites.
-Què fas per aquí amb aquesta tempesta? -va dir una veu bastant fina- Sort que he anat a veure si les cabres estaven ben tancades i t'he sentit. Em dic Joan.
Un noi, un noiet pensava jo en aquells instants. No sé si vaig arribar a contestar, o si encara plorava.
-Per on he pujat no es pot baixar, però hi ha un pas per allí. Vinga! -va dir decididament, mentre la mà que em semblava petita m'estirava amb una força que em va sobtar i em feia aixecar.
No l'hagués trobat mai, un caminet molt estret s'endinsava al bosc i en una volta d'uns dos-cents metres baixava el desnivell de l'estimball. Al fons, entre la pluja, un mas. A dins, la llar de foc encesa.
-Estic sol a casa -va dir en Joan mentre es treia la capelina-, els pares són a Barcelona i no tornen fins demà al vespre. M'he quedat per vigilar els animals.
-I no et fa por. Què fas si hi ha un problema?
-Què vols que passi… Sempre puc trucar per telèfon.
-Els pares, he de trucar-los. Com poden venir-me a buscar?
-Tal com està el camí tot ple de fang, ho veig difícil, algú amb un quatre per quatre i que se'l conegui encara passaria. Que en teniu de tot terreny?
-No, és un cotxe normal.
-Doncs el millor serà que esperar a demà, que en Tomeu que viu més amunt que nosaltres, baixarà al poble i et podrà dur. A veure, al poble, sou a la cabana que lloga en Ferrer?
-Sí, darrera l'església.
-Per aquí tinc els telèfons del poble, anem a trucar…
-Pare, hola… sí, estic bé… a una casa darrera el bosquet de l'Obaga -vaig mentir descaradament- … una senyora amb una filla… -embolica que fa fort-… No, no si pot arribar en cotxe que està massa mullat tot, però m'han dit que em quedi a dormir… i que demà al matí ja em baixaran… no, no he trucat abans perquè s'havia tallat el telèfon… Sí, pare… Un moment…
-M'has de fer un favor molt gran. Pots fer veure que ets ta mare -amb la veu que tenia, segur que podia passar per una dona-. I si et pregunta, li dius que som prop de l'Obaga…
-Sí, dona -va agafar el telèfon:
-Escolti -va posar veu més "adulta"-… no, no s'amoïni, no es cap problema… demà un veí la podrà baixar… sí, a les onze ja la tindran aquí… cap molèstia, és molt simpàtica la seva filla, segur que es fa amiga de la meva… Bona nit…
-Què, ho he fet bé?
Per resposta el vaig abraçar:
-Encara no m'he presentat, em dic Carme, Carme Grau -aleshores vaig tenir un dubte- quanta anys tens?
-Quinze -em va sorprendre.
-Te n'hagués fet menys…
-I tu?
-Catorze.
-Doncs jo te n'hagués dit més -i es va posar a riure com un boig-. Escolta, estàs mulladíssima. Vaig a veure si et porto roba… de roba interior no en tindré, la de la mare t'aniria enorme -i va saltar escales amunt. Una mica més tard va aparèixer amb uns pantalons llargs, una samarreta, un jersei, uns mitjons gruixuts i una tovallola.
Va seure i em va començar a explicar la seva vida. Que estudiava a la ciutat però a les vacances ajudava a casa, que volia ser veterinari, que tocava el piano però aquí sols tenia un orgue dels senzills. I mentre deia tot això m'anava mirant de dalt a baix.
Jo me l'escoltava i no sabia què fer amb la roba i en Joan allí mateix. No seria bonic dir-li que es girés. Vaig començar a eixugar-me el cap amb la tovallola. En Joan encara em mirava i sobtadament, es va posar vermell com un tomàtec. Es va aixecar, va volar fins la cuina i em va dir:
-Et sembla bé sopar patates bullides amb cansalada i una truita? -i immediatament va afegir- No miraré…
Realment després dels traumes de feia una estona, em trobava tan alliberada que potser no m'importaria. Era una sensació ambigua que començava a vacil·lar.
Em vaig despullar davant la llar de foc, sense vigilar la cuina. La caloreta era tan agradable… Aleshores vaig adonar-me de totes les esgarrinxades que tenia a braços i cames.
Afortunadament, i lògica, tenien farmaciola i en Joan em va treure cotó, alcohol i un líquid marró que va dir que anava molt bé per les ferides -Sí, em vaig tapar amb la tovallola-, i mentre feia el sopar em vaig anar curant. La meva roba estesa davant el foc s'anava també eixugant lentament
Em vaig posar la roba d'en Joan, ja no tenia fred i no va caldre el jersei. Ben aviat va estar fet el sopar, en Joan va posar els plats banda i banda de la taula, vam quedar de cara. I vam començar a sopar.
Mara meva! Mai havia vist ningú tan xerraire, m'ho va explicar tot, el bo i el dolent de la seva vida. Em mirava sovint i em somreia, amb uns ullets que interpretava tendre però amb desig. Jo també me'l mirava, i també, d'alguna manera m'havia encomanat les seves ganes de xerrar. Vaig adonar-me aleshores, que amb la samarreta un pèl petita i sense res a sota, deuria veure'm totes les formes, que ja les tenia a aquella edat.
Una hora, dues hores i continuàvem xerrant. Havia fet cafè que jo no en prec mai, i naturalment no tenia gens de son. La taula havia estat reemplaçada pel sofà davant la llar de foc. No no se'm va pas enganxar, segur que estava lliurant una mena de batalla interior entre el desig, la oportunitat, i una educació orientada al respecte als altres que encara no havia tocat determinats temes.
Però finalment va arribar l'hora de dormir, jo ho faria al llit dels seus pares, amb una camisa de dormir enorme de la seva mare. En pujar l'escala, li vaig agafar la mà. Suposo que va sentir tantes coses com jo, perquè es va estremir perceptiblement. No sé que pensava ell, però jo sí :
»Segur que ell tampoc no ho ha fet mai i se'n mor de ganes, però no ho puc fer, no sense precaucions, em podria deixar prenyada. I si comencem amb algun altre joc, ves a saber com acabarà. O igual té una decepció si ens queden a mitges. No, no reaccionaria malament, segur, però…
Vam arribar davant la porta d'en Joan. Vermell una altra vegada em va dir:
-Bona nit …i em va fer un petó a cada galta abans de desaparèixer ràpidament.
Jo vaig continuar al lavabo, duia les coses de curar les esgarrinxades i les vaig voler posar a la farmaciola.
I allí ho vaig veure: una caixa entre d'altres de medecines, segur que no se n'adonarien si en mancava un. Vaig anar a l'habitació dels pares d'en Joan, em vaig despullar del tot.
I el vaig cridar. A fora, ja no plovia.