Tres assajos

Un relat de: SrGarcia
Assaig 1. L’alcalde de Bordeus

El senyor alcalde de Bordeus, la llum d’Aquitània, en Michel de Montaigne de sobte ho va deixar tot. Es va retirar a la seva finca, es va tancar al mas (els optimistes en diuen castell) i va escriure “Les essais”, Els assajos. Una obra immortal, una de les grans obres de la literatura i de la filosofia.

Al senyor alcalde tant li feia això. Hagués dit: la literatura i a la filosofia poden anar a rabiar on vulguin; jo el que vull és viure la vida al costat del meu amic Étienne de la Boétie.

Étienne va morir i Michel de Montaigne va renunciar a tot; aquell home brillant, l’alcalde, els més intel·ligent, el mes enginyós, el que tenia més èxit amb les senyores; tot, ho va deixar tot.

La mort d’un amic li sap greu a qualsevol. Era suficient per explicar la dràstica resolució de l’alcalde? Tothom sap que l’amistat és una forma d’amor, però hi ha formes i formes.

Una pregunta gens trivial: Michel de Montaigne i Étienne de la Boètie eren amants, a més de ser amics? Està ben documentat que a ambdós els agradaven molt les dones (i eren ben correspostos, per cert) però no haguessin sigut els primers, ni, certament, serien els últims, a tirar a tot. Jo no ho sé. Durant molt de temps es va voler ocultar. Ara els erudits diuen que sí, que havien sigut amants. Potser això explica que l’alcalde s’ho prengués tan a la valenta.

L’amistat és una forma d’amor, sí. La relació sexual fa que aquest amor sigui més intens, més íntim, més profund.

El cert és que Michel de Montaigne es va tancar al seu mas i va escriure les pàgines més memorables de la literatura francesa.

Li hagués semblat que allò no era res; li hagués semblat trist; no s’hagués volgut veure en aquesta situació; no li hagués importat la immortalitat, la glòria.
—Tant de bo L’Ètienne seguis viu. Tant de bo jo no hagués escrit res.
Va inventar (o almenys donar nom) a un gènere literari: els assajos. Tant de bo no ho hagués fet.


Assaig 2. L’amor

Michel de Montaigne es va preguntar perquè estimava tant al seu amic.

Cal aturar-se en aquesta pregunta. Tothom es pot preguntar per quin motiu estima a una determinada persona i cal no enganyar-se amb la resposta.

Un podria fer una llista de les qualitats de la persona estimada i dir: per això l’estimo. S’enganyaria a ell mateix. Qualsevol altra persona pot tenir les mateixes qualitats o millors i resultar-li indiferent. Aquesta resposta és molt corrent; de cap manera és una bona resposta; és parlar per parlar. Una llista de qualitats no és garantia de res.

La neurologia i l’endocrinologia pretenen tenir resposta: fals. El sistema nerviós i les hormones expliquen que et puguis enamorar d’algú. El problema no és que t’enamoris d’algú, el problema és que t’enamoris d’aquesta persona.

La sociologia també dona explicacions convincents, però tampoc definitives: et pots enamorar d’algú amb determinades condicions econòmiques, socials i culturals, sí, però perquè d’aquesta i no d’una altra?

Un filòsof tan delicat com Michel de Montaigne no es podia enganyar d’una manera tan grollera. No es va preguntar perquè estimava algú; es va preguntar perquè estimava Etienne de la Boetie.

La seva resposta va ser genial: “Perquè era ell, perquè era jo”.

Això suposa reconèixer que el motiu és desconegut. Això suposa reconèixer que l’amor consisteix en una trobada que va més enllà de qualsevol consideració racional, de qualsevol llista de qualitats. Una trobada que afecta la intimitat més profunda de les persones. Una trobada que cal acceptar i no voler explicar.
Algú podria dir: doncs sí que era bon filòsof; no sabia respondre ni a les seves pròpies preguntes.

Deixem de banda el cinisme. L’alcalde de Bordeus va ser un filòsof reconegut precisament perquè va renunciar a l’autoengany, perquè va reconèixer les coses com eren.

Va veure que l’amor afectava el sentit de la vida, a un nivell que no era el racional ni el científic.

Va veure clar que l’amor consistia en misteri; un misteri com el de la religió; una acceptació de coses que no pots explicar, però que per sempre seran el fonament de la teva vida.



Assaig 3. L’alcalde de Cornellà

Va arribar al poble procedent d’un dels immensos municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Ningú va voler saber de quin. Li vam assignar Cornellà com hagués pogut ser qualsevol altre.

Quan el vam conèixer millor li vam concedir el títol honorífic d’alcalde. “L’alcalde de Cornellà” ja va ser el seu nom; als pobles tots n’hem de tenir un i a ell li va tocar aquest.

Dues coses eren segures: ni era de Cornellà ni havia sigut mai alcalde.
Una cosa d’ell ens va sorprendre: tenia moltes dones. Aproximadament cada mes una de diferent.

Vam començar a cavil·lar. No és que fos gaire eixerit. Era baixet, prim, renegrit, tort com un caliquenyo. També era pobre, analfabet, antipàtic, fatxenda, borratxo, brut i malparlat.

No podíem pair que a un individu així no li faltessin dones.

Vam cavil·lar més. Segur que tenia una cigala descomunal, d’altra manera no ho podíem entendre.

La seva cigala és va convertir en una espècie de tòtem del poble, tot i que ningú li havia vista mai.

Un dia qualsevol va estavellar la seva mobilet contra el matxo de Cabrera. Cabrera i el matxo van patir contusions lleus. L’alcalde de Cornellà es va matar.

El forense de Móra li va fer l’autòpsia. Vam anar tots en processó a les oficines de medicina legal, al crit de: “Volem saber la veritat!”

El forense es va sentir intimitat. Estava acostumat a una clientela amb poca tirada a la rebel·lió tumultuosa.

Va dir que la seva cigala era perfectament normal, ni més grossa ni més petita que la d’un home mitjà.

Ens vam quedar parats. El motiu del seu èxit amb les dones ja seria un misteri per sempre més.

Vam fundar una confraria d’adoradors de l’alcalde. Els dies assenyalats recorríem el poble anant de bar en bar i bevent a la seva memòria.

Una altra cosa va ser el motiu que ens va portar a fer un sant del senyor alcalde de Cornellà: el misteri, l’inexplicable, el sentit de la vida.


Comentaris

  • com sempre[Ofensiu]
    Atlantis | 16-02-2025

    Com sempre parteixes de fets històrics, reals o novel•lats i en fas un relat. Aquesta és una característica dels teus textos.

    Aquí fas unes reflexions sobre l’amor i l’amistat molt interessants i aterres amb l’alcalde de Cornellà i amb els seu èxit.

    Et diré que l’interrogant de la facilitat d’ enamorar dones de l’alcalde és una cosa que sempre m’ha portat a fer-me preguntes. Conec a algun home o alguna dona, que sense saber veure que tinguin cap qualitat especial lliguen molt. També jo havia pensat que la tenien molt grossa a nivell masculí o que tenien habilitats especials al llit...però pel què és veu deu ser alguna altra cosa.

    Ben escrit i amb sentit de l’humor. És un goig llegir els teus textos. Gràcies pels teus comentaris.

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 15-02-2025

    Bona vesprada, Sr. Garcia: Gràcies pel teu amable comentari al meu relat "Alça't i posa't en camí". M'has posat que és "etern" i com si fora una oració. Així és.
    Cordialment.
    PERLA DE VELLUT.

  • Sr. Garcia.[Ofensiu]
    jomagi | 14-02-2025


    “Les essais” de Michel de Montaigne varen ser i són una constant a la meva vida gràcies a mon pare. “Les essais” m’han acompanyat des del batxillerat, revalida, preuniversitari fins a la universitat i d’altres. I és ara, després de tants d’anys, quan realment els assaboreixo, com si fossin les últimes lletres que potser llegiré en aquests darrers anys de la meva vida.

    Gràcies pel seu comentari.

  • “Perquè era ell, perquè era jo”[Ofensiu]
    miguel.fabra | 13-02-2025

    La millor resposta possible! hahaha

  • Interessant i divertit![Ofensiu]
    Marina Márquez | 12-02-2025

    Molt interessant tot! Tinc ganes de saber més sobre Montaigne. Certament, l'amor no és racional, i els problemes comencen quan intentem discutir amb ell. L'heterosexualitat ens l'hem inventada, estic d'acord que segurament "tiraven a tot" o no es tancaven a res.

    Quan estava abstreta amb Montaigne i Etienne ha entrat Cornellà derrapant com un conductor eixelebrat. Boníssim! M'ha divertit molt el canvi sobtat de... tot!

    Moltes gràcies pel teu comentari tan detallat al meu relat "la velleta" que, com sempre, m'ha aportat molt.

  • Curiositat[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-02-2025

    Diuen que mentre senti curiositat, hom no envelleix. Si hi ha ganes de reflexionar i de saber més, ens mantindrem joves (al menys per dins...). El cas és que tan bé em sembla que el senyor Montaigne es tanqués i s'apartés de tot per posar el seu cervell a treballar a tot gas, com que els veïns de l'anomenat alcalde de Cornellà es preguntessin quina era la magnitud del penis que portava entre les cames.
    He vist que el Montaigne tenia esposa i sis fills, potser no és d'estranyar que busqués una mica de soledat. I a la vegada, renunciar a la vida familiar després de la mort del seu estimat amic, em fa pensar que l'estimava per damunt dels altres. Devia ser difícil en aquells temps l'homosexualitat, podria ser que hom la vestís d'amistat profunda, per no fer-se mal a un mateix sobretot.
    Bé, com sempre, el seu relat "ensenya", fa reflexionar i diverteix. No es pot demanar més.

  • Dos assajos i un relat.[Ofensiu]
    Joan Colom | 05-02-2025 | Valoració: 10

    Crec que aquest títol li escauria millor.

    El relat "L'alcalde de Cornellà", rodó, com ja ens tens acostumats a llegir. Els assajos, interessants. Sobretot el segon, amb unes reflexions sobre el misteri de l'amor que comparteixo al cent per cent. No sé si devia haver llegit algun text de Montaigne al llibre de literatura francesa de quan feia Preu, però tret d'això sóc un ignorant que no ha llegit aquest autor. L'únic que recordo és la consideració que els mereixia a Josep Pla i Joan Fuster.

    Dit aixó, jugaré a fer de Sherlock Holmes.

    Les tres peces estan ben polides ortogràficament, i només a "L'alcalde de Cornellà" hi ha un lapsus sense importància: "intimitat" per "intimidat". En canvi a "L'alcalde de Bordeus" m'ha cridat l'atenció que, de set aparicions del verb "haver", cinc "hagués" i un "haguessin" (imperfet de subjuntiu) haurien d'haver estat "hauria" i "haurien" (condicional), valgui la redundància, i només l'últim "hagués" està ben conjugat. És sabut que, en castellà, sovint utilitzen l'imperfet de subjuntiu en funcions de condicional, però el català és molt estricte en això. I aquí va la conjectura, Dr. Watson: no serà que aquest assaig l'havies escrit en castellà i l'has traduït a català mecànicament o fent ús d'un traductor automàtic?

    Aprofito per fer-te una pregunta. Acabo de llegir "Una història és una pedra llançada al riu", de Mònica Batet (el Pont d'Armentera, 1976), que treballa a la URV, i a la novel·la fa servir "allí" en lloc d'"allà". És habitual, l'ús d'aquest adverbi, a l'Alt Camp i altres comarques de Tarragona?

  • Els assajos de crítiques. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 04-02-2025 | Valoració: 10


    Assaig 1: En la mort d'un amor, li sap greu a qualsevol. M'ha agradat com el planteges. Entre l'amistat i l'amor. Molt reeixit pel seu bon contingut i un to irònic.

    Assaig 2: L'amor és essencial entre les persones, si no hi ha, per a què serveix?
    Reflexionant-lo, m'ha tret molt l'atenció aquest alcalde, que l'amor és afectiu.

    Assaig 3: Un alcalde faldiller. Aquest sí que m'ha fet molta gràcia!, com el presentes. La intimitat de l'alcalde i tots bevien per la seua vida. Molt original.

    Enhorabona, Sr. Garcia.

    Cordialment.

  • Filòsof [Ofensiu]
    aleshores | 04-02-2025

    Va intentar, em sembla, fer una "base de dades" de feines i de persones que buscaven feina per millorar la eficàcia del mercat.
    De les reflexions sobre la educació que fa, també me'n recordo amb simpatia.
    de les altres coses, ja s'ho faran però, bé, sobre l'irracional hi seríem d'acord. La majoria de coses que fem ho són? Ara, això no es correspon amb incomprensible, diria jo.

  • Comparació [Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 04-02-2025 | Valoració: 10

    El que habia de ser una explicació sobre Montaigne i la seva humanita s'ha trencat amb un misteriós alcalde de Cornellà. Una bona idea de SrGarcia. Sap trobar en el coneixement de la literatura inspiració en uns relats sempre interessants.

  • Renoi![Ofensiu]
    Rosa Gubau | 04-02-2025 | Valoració: 10

    Quins assajos més potents, filosofia, amor, proxenetisme, decadència... Amb tots aquests contrastos, he quedat bocabadada, i el que més he fet, has estat somriure, cosa que valoro molt.
    Enhorabona pel teu inesgotable enginy.

    Salutacions Sr. Garcia.

    Rosa.

  • De més a menys[Ofensiu]
    llpages | 04-02-2025

    Passar dels assajos de Montaigne, dels seus amors, de la seva filosofia, a la cigala d'un paio de Cornellà és una baixada a l'infern que només té una explicació: fer-nos somriure amb el contrast barroer. Un relat que passa de l'interès cultural d'un referent universal a l'anècdota d'una curiositat malsana de barri en un tres i no res, provocant la perplexitat del lector. Però l'humor, com els assajos de Montaigne, són una part essencial de la vida, i ens hem de felicitar que ens ho recordis, SrGarcia!

  • De Bordeus ...[Ofensiu]
    Magda Garcia | 03-02-2025 | Valoració: 10

    ...a Cornellà! He rigut molt amb aquest relat tan divertit. Com heu passat d'uns possibles amants de Bordeus a una confraria d'admiradors de l'alcalde de Cornellà...us felicito senyor Garcia per la vostra ironia i enginy! Enhorabona. M'ha agradat molt. I gràcies per llegir i comentar el meu relat. Una abraçada, Magda

Valoració mitja: 10