2- Libels i guillotines

Renoi, quins temps! Ara, també s’assemblen als actuals. Acabo de llegir una crònica de l’obra d’en Sagarra que fan al Teatre Nacional, ambientada el 1793, amb la revolució francesa de fons. Una forta abraçada.
Aleix

Gràcies per comentar-me el meu relat sobre "Els supermercats". Molt ben detallat tot el que em dius. Així és tot ha pujat amb l'euro.
Que passes una bona vesprada.

La informació, falsa o veritable, com a instrument de manipulació del poble, s'ha fet servir des d'antic i fins als nostres dies. Sabem el que volen que sapiguem, molts cops no és la veritat. Només cal mirar els noticiaris d'una cadena o d'una altra per veure com un fet és d'una manera o d'una altra segons la ideologia dels que maneguen la cadena. La informació és poder i ara, a través de les xarxes, més que mai corren les mentides i es fa malbé una reputació en segons. Ara tenim internet, en els temps de la revolució francesa hi havia els escrits que el poble, els que sabien llegir, esperava amb ànsia, l'art de la manipulació és antic. M'encanta el teu relat, ha estat com viatjar en el temps.

Ben trobat el nom que, posat al revés, és una empresa d'edicions de pòsters d'artistes, continuant l'edició dels libels que escriu i escampa el protagonista del relat.
Un bon relat, per cert. Amb una base històrica de personatges i fets expliques, em sembla , l'inici de la dita "revolució francesa", literàriament parlant.
M'ha agradat, molt, i ho he fet constar
Amb total cordialitat.

..no s'està de res, eh? Embolica que fa fort! Quin relat més interessant! En Canard té alguna cosa a veure amb Le Canard Enchainé? Tot i que és històrica, amb aquesta segona entrega de 2. Libels i guillotines, m'ha donat la sensació que has volgut demostrar-nos, amb la teva ironia i amb aquesta contextualització històrica tan ben escrita i tan ben elaborada, que això de les notícies falses que ara s'ha posat de moda ja fa segles que existeix, és més vell que l'anar a peu i la cirereta irònica és la imatge final, amb la IA. Sigui com sigui enhorabona per aquest encert de relat. Aprofito per agrair-te els teus comentaris als meus. Cordialment, Magda.

En resposta al teu comentari a les meves últimes vint nanoocurrències, t'he de dir que no et pots queixar, de la teva participació en els reptes del Fòrum: el primer cop que participes al RepteClàssic, vas i guanyes.

El teu nanorelat "Quan va saber per a què volien les carabasses, va decidir plantar bròquils" em sembla bo, l'únic a dir és que caldria aclarir, potser amb el títol, quin dels tres significats possibles (potser n'hi ha més) és l'aplicable: la carbassa maligna del Halloween, donar carbasses a un pretendent o treure carbassa en un examen.

I ja que has tret els bròquils, potser podries usar la dita "S'ha acabat el bròquil!" per a un segon nanorelat.

Un fets històrics de fa tres segles que han revi⁹ngut dins meu en llegir-te. Perquè ha estat tanta bona la narració dels fets que li he llegida tota d'una tirada, produint-me un ai!, al cor. La veritat és que no és només la manera com éscrius sinó tambe l'art literari que hi aboques en cada relat. En aquest m'apiado per tota aquella pobra gent que va acabar amb el cap rodolant, fos o no culpable de pecats i d'abusos socials de l'època. Unes bones paraules poden fer molt de bé, petò capgirades com un mitjo poden fer tambè molt de mal com hem vist que ho feien les d'en Jean-Baptiste. En fi!, sort que no hi vaig viure en aquella época tan revolucionària...

Un relat que trau molt l'atenció per la violència, en què aquells temps de la guillotina. Està molt ben presentat i detalladament descrit.
Enhorabona, per fer un bon relat històric que ha passat a la història.
M'ha agradat molt sincerament.
Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema "Deixa'm". Molt ben detallat, com sempre.
Cordialment.

La frase de Cervantes que encapçala aquest comentari aplica a aquest relat. Hi ha mots que fereixen primer, per matar després. Com en aquest relat, que reprodueix molt bé fets rigorosament històrics. Els textos del SrGarcia estan molt cuidats en tots els aspectes: vocabulari, tempo, descriptiva, fidelitat històrica, entre d'altres. Per això són una delícia de lectura: aprens noves paraules, recrees etapes passades, vibres amb l'acció que et descriu. Vaja, que jo xalo molt amb els seus relats. Enhorabona!

He trobant molt interessant aquest relat amb un fons verídic. Planteges la responsabilitat dels autors de pamflets i folletins en la Revolució Francesa. És una època molt interessant. He vist la pel·licula Maria Antonieta i he llegit gairebé tots els volums de l'obra completa d'Alexandre Dumas referents a la revolució francesa. Hi apareixen escriptors de folletins. Gairebé totes les pel·licules d'ara que fan referència a la Revolució i a l'eclosió i final de Napoleó estan inspirades en els Dumas, pare i fill. Llavors escrivien molt, N'hi havia de millors i pitjors. En tot cas el que sí fou incomparable i del tot genial va ser el fenòmen Dumas. No crec que la IA arribi mai a fer les descripcions que feia ell. A l'estat tenim Galdós que també va ser molt bo i com Dumas indispensable per prendre idea del món europeu d'aquell temps.

Bon relat.

La violència, molts cops injustificada, és inevitable en tot esclat revolucionari.

Igual que en Xavier Valeri Coromí, sembla que li estàs agafant gust a inventar-te noms rocambolescos i al·lusius, com aquest Joan Baptista de l'Ànec-Conill.

També veig que el tema del lesbianisme, justificat o no, dóna per a molt: poc abans que el present relat, a "La pluja a Tortosa", amb què concursaves al RepteClàssic DCCCXV, ja el tocaves. Per cert, és una llàstima que els relats del Fòrum no els exposis a la teva pàgina; si ho fessis, molts lectors que mai visiten aquest lloc en podrien gaudir.

Potser sigui demanar-li massa a ChatGPT, però el personatge en primer terme, més que un jacobí, sembla un dels madrilenys amb la indumentària que va prohibir el Marquès d'Esquilache, donant lloc al motí de 1766; més elegants que la "xusma" que tu esmentes i que duia gorro frigi amb escarapel·la bicolor, Robespierre encara duia tricorni i Saint-Just un barret d'ala ampla, però més guarnit que el de la imatge. Pel que fa al cap tallat i exhibit damunt d'una pica, s'assembla més als que van passejar per París després de la Presa de la Bastilla que al de la princesa de Lamballe, pel que fa a la netedat del tall: tret dels regalims de sang, que no es podien evitar, la guillotina era un instrument més precís.

M'agafa, la lectura, tot sentint a Montse Castellà que canta "Endavant".
Al·legòricament diria que quan naixem no estem precisament massa presentables i només la que ens ha fet es desempallega de la visió dels fluids que encara ens cobreixen i es concentra en allò de debó important i abraça el que esdevindrem.
Les dues dones representen alhora la persona - a respectar - i el privilegi.