Cansats d'esperar

Un relat de: SrGarcia
N’estava tip de ser professor interí de literatura alemanya. Jo volia ser catedràtic, però els vells professors ens barraven el pas als nous valors. El seu tracte era arrogant i despectiu, ens feien entendre que no valíem res.

Per arribar a la càtedra, l’havia de fer molt grossa. Potser descobrir una obra inèdita de Kafka.

Se sabia que l’escriptor, ja molt malalt, passava els seus últims dies a Berlín. Un dia que passejava pel parc va veure una nena que plorava. Li va preguntar el motiu. La nena li va dir que tenia una nina i l’havia perduda. Kafka li va respondre que no s’havia perdut, que la nina se n’havia anat a veure món i li havia escrit a ell una carta, que quan volgués li la llegiria.

Aquella nit es va esmerçar a escriure la carta de la nina i l’endemà va anar al parc i li va llegir a la nena.

Durat quinze dies li va estar escrivint una carta diària. A l’última, el txec ja es trobava molt malament, la nina li va dir que s’havia casat i que ja no li escriuria més.
Tothom sabia que això havia passat, ho va explicar la vídua de l’escriptor, però ningú en sabia res de les cartes.

Vaig anar pel barri al voltant del parc preguntant a tothom si en sabien alguna cosa d’aquella nena, que ara ja seria gran, és clar.

Ningú en sabia res. Ja estava a punt de tirar el barret al foc, quan una dona vella em va dir que coneixia la família, que eren molt rics i s’havien traslladat a la Turíngia, a Erfurt.

Allí no em va costar trobar la família. L’únic supervivent era una noia jove anomenada Genoveva. Ben aviat ens vam fer molt amics.

Li vaig parlar de l’escriptor i la Genoveva em va explicar la història de la família:
— Suposo que es refereix a la tieta Penèlope. En vaig sentir parlar de les cartes.

»Com els passa a tots els nens, un dia o altre veus que els Reis no porten res i els tions no caguen. Ella havia cregut que eren autèntiques les cartes de la nina, però es va desenganyar. Ja no va pensar més en la joguina, només pensava en l’escriptor, del qual no sabia el nom i només es podia referir a ell com “aquell home”. Constantment esperava una altra carta; mai va arribar, és clar; ja m’ha dit vostè que es va morir.

»La tieta va heretar una gran fortuna i no es va casar mai. Va estudiar literatura i matemàtiques. No feia res més que esperar la carta d’aquell home. Jo la sentia desbarrar sovint. De vegades deia: “Qui em collirà les taronges dels jardins d’occident?” i altres coses sense solta ni volta. Deia que l’esperança era com una boira entre les cases, que mai va sola, que l’esperança i la por eren fidels companyes. Esperava i temia.

»Es va acostumar tant a esperar que al final ja esperava la fi del món. Parlava sovint de sant Joan i el seu Apocalipsi. Deia que als quatre genets s’hi havia d’afegir l’esperança, especialment la frustrada, i la por. També es referia a la puta de Babilònia, la dama de la muntura amb set caps.

»Es referia a l’esperança com “l'obscurantista, la impostora, la difamadora, la calumniadora, la repressora, la contumaç, la hipòcrita, la paràsita, la gandula, la mentidera, la insidiosa, la traïdora, la manipuladora, la depredadora, la pèrfida, la fal•laç, la rapinyaire, l'absurda, la cretina, la imbècil, l'estúpida, l'autocràtica i la despòtica”.

»No es va arribar a grillar del tot. Es va morir; m’havia deixat hereva universal. Mai no he pogut trobar les cartes. Em sembla que se les sabia de memòria.


Li vaig preguntar si esperava alguna cosa, ella. Em va dir que no, que les coses bones passen sense que les busquis, com el fet d’haver-me conegut a mi.


Em vaig quedar a Erfurt. Em vaig casar amb la Genoveva i vaig fer oposicions al cos de Correus i Telègrafs.

Vaig anar a Berlín a trobar el catedràtic, em va tractar amb el menyspreu habitual. Se’n va burlar del meu projecte de trobar les cartes. Va morir al parc de la nina de Kafka. Va ser el crim perfecte. Ningú no va sospitar d’un telegrafista d’Erfurt. S’ho mereixia aquell home.

No em vaig convertir en catedràtic, ni vaig descobrir les cartes inèdites. Però d’alguna manera vaig entendre el veritable secret de Kafka: la vida no és una espera per resoldre els seus misteris. És un misteri en ella mateixa.

I sí, a vegades encara somio amb aquella nena, la nina perduda i la tieta Penèlope. Però també somio amb la Genoveva, i amb les taronges dels jardins d’occident, que ningú no ha de collir.






Comentaris

  • Nua Dedins | 31-01-2025 | Valoració: 10

    Quin relat més fantàstic! No hauria estat capaç! Enhorabona!!!

    "la vida no és una espera per resoldre els seus misteris. És un misteri en ella mateixa."

    T'agraeixo de tot cor també els teus comentaris en el meu darrer relat. He tardat un dies a respondre però ho tenia ben present! Gràcies per les teves paraules!!!

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 30-01-2025

    Bona vesprada, Sr. Garcia:
    Gràcies pel teu amable comentari al meu poema "Meravelles del present". M'ho has explicat molt bé i ho has analitzat de categoria. Com dius, és: "Emoció i sensibilitat amb bon ritme".
    Cordialment.

  • Dites en català.[Ofensiu]
    Joan Colom | 29-01-2025

    Comences el comentari al meu relat "Casualitat o causalitat" (27/01/25) dient:
    "M'hi escarrassat per a trobar un equivalent català de la dita 'la cabra siempre tira al monte', inútilment".

    Se m'ha ocorregut buscar a Google "la cabra tira al monte en catala" i m'han sortit dues equivalències possibles:

    Joan Amades dóna per bona la que a primera vista semblaria un calc del castellà: "La cabra sempre tira a la muntanya".

    També hi surt "Cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar".

  • Taronges[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 26-01-2025 | Valoració: 10

    Interessant relat, detallat i curiós. Enhorabona.
    Agraeixo el teu comentari al meu relat.
    Salutacions molt cordials.

  • El misteri de Kafka[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-01-2025 | Valoració: 10

    Realment l'obra de Kafka és tot un misteri, com la vida mateixa. No fa gaire que he llegit "El procés", que feia anys que tenia pendent, i vaig acabar-lo pensant que realment la vida és d'un absurd misteriós. Aquest relat és una meravella, enganxa i deixa volar la imaginació. Ah, moltes gràcies pel teu comentari al meu darrer poema, t'agraeixo molt tot el que dius. Una forta abraçada.

    Aleix

  • realitati fantasia[Ofensiu]
    Atlantis | 22-01-2025

    Sempre em quedo asteroda quan llegeixo els teus relats, la barreja que fas de realitat o història i de fantasia, a més a més lligant misteri i sovint algun crim.

    Aquí parteixes d'una anécdota de Kafka i d'una crítica velada a la dificultat de arribar a catedràtic (les envegesi entrebancs per arribar-hi) l'intent de trobar les cartes,la coneixença de la tieta de la nena, la recerca i. també la venjança i el crim, explicat de manera poc explícita i com una cosa més del relat.

    M'ha agradat l'argument i tal com ho has escrit.

  • Complexe i amb diferents nivells[Ofensiu]
    Magda Garcia | 18-01-2025 | Valoració: 10

    En primer lloc m'ha agradat molt que la nena no perdi la il·lusió basant-se en un fet descrit pel mateix Kafka així com recollir la idea dels catedràtics que menyspreen als futurs estudiants de doctorat O als futurs catedràtics menystenint les seves il·lusions de recerca. La ironía amb la qual descriviu que se'l càrrega m'ha agradat també. I com es tanca el cercle amb cartes i el personatge esdevenint carter ell mateix. Un felicito per aquest relat tan interessant i que requereix més relectures. Gràcies per comentar els meus relats i bon any! Magda

  • L'odi és una acció...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-01-2025 | Valoració: 10

    Hola, Sr. Garcia, no sé, però m'ha passat per alt, aquest relat teu. Disculpa'm.
    L'odi és una acció molt mala per a la vida. Desenvolupant aquest relat, es destaca a distingir bé l'amor i l'esperança.
    Repassant-lo, m'ha fet recapacitar-lo. Els ressentiments són molt mals.
    Gràcies per comentar-me el meu poema "Aprendré" i la seua opinió.
    Bona nit.
    Cordialment.

  • Agraïment[Ofensiu]
    Marina Márquez | 16-01-2025

    Moltes gràcies pel detallat comentari al meu relat.

  • L'he anat comprenent.[Ofensiu]
    Joan Colom | 15-01-2025

    És el més complex dels últims relats, no sols per haver-hi més personatges —que també, entre ells un d'històric— sinó per la pàtina de nostàlgia que ho embolcalla tot. Sort que la història recent —la del narrador, que situo a finals del segle XX— acaba bé, amb un bon casori, una plaça de funcionari, per si de cas, i un crim perfecte.

    No acabo d'entendre la diatriba contra l'esperança, que fas entrar amb calçador en el relat i que, encara que posis en boca de la tia Penèlope, la vella boja, em fa l'efecte que comparteixes fins a cert punt. Un cop sabem que els Reis són els pares, crec que necessitem algun substitut. Cert, que amb l'esperança podem manipular i ens poden manipular. Potser la gràcia consisteix a aplicar-la a petits objectius...

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 15-01-2025

    Bona vesprada, Sr. Garcia: Gràcies per la teua amabilitat pel teu comentari al meu poema "Amb fe alegre", on em dius que la frase "cítares llunyanes", t'ha agradat.
    Cordialment.

  • Erfurt lluny i a prop[Ofensiu]
    aleshores | 15-01-2025

    Entretingut, i sorprenent com sempre el relat, amb un punt de poesia al final.
    No hi falti les notes surrealistes: Correu i Telegràfs i assassinats perfectes, des d'Erfurt.

  • Kafka[Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 14-01-2025 | Valoració: 10

    M'ha agradat la idea de bastir un relat amb el rerafons de la nina viatjera de Kafka. Gràcies pel comentari. Això de les favorites, Rouseau, i els reis de França ho he après gràcies a Alexandre Dumas. Dedicar-me a llegir Dumas per passar l'estona m'ha fet entrar dins la història de França. Crec que la seva obra està basada en fets verídics. Hi ha cròniques que exposen grans brutalitats i crims que desconeixia. Home! les favorites sanejaven i augmentaven la fortuna de casa seva, aconseguien tot el que demanaven per elles o pels seus. Era una de les poques maneres de prosperar d'aquell temps. M'he inspirat amb madame du Barry. M'ha quedat un Rouseau. El volia treure. Sort que l'Antic Règim queda ja lluny, però sempre en queda alguna cosa.

  • N'he fet una primera lectura...[Ofensiu]
    Joan Colom | 14-01-2025

    i l'he trobada espessa, aquesta sarsuela històrico-literària. Més que espessa, potser volia dir densa. Espessa o densa, amb aquesta primera lectura no en tinc ni per començar, així que en deixo constància i m'emplaço les opinions per a més endavant.

    PS: No sabia que a les terres de l'Ebre diguéssiu "... quan volgués li la llegiria", com els valencians, en lloc de "... quan volgués l'hi llegiria".

  • Amors, desenganys, esperança...[Ofensiu]
    llpages | 14-01-2025 | Valoració: 10

    ambició, intriga, recerca... hi ha de tot en aquest fantàstic relat! L'he rellegit més d'un cop i cada vegada hi he trobat un matís que m'ha fet rumiar. Una història curiosa explicada de manera mestrívola, m'ha agradat, enhorabona!

  • Esperar...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 14-01-2025 | Valoració: 10

    el final d'aquest relat és el que m'ha mantingut intrigada. Els mals records del catedràtic, per les serves burles, i el munt de paraules plenes de ressentiment que el protagonista li ha dedicat, ho diuen tot. Les cartes no les va trobar, però gràcies a la seva insistència va arribar a bon port.
    La ficció és un dels temes que em costen d'interpretar, però realment, amb la inspiració d'en Kafka, li ha sortit un relat rodó.

    Rosa.

Valoració mitja: 10