Coco Lliopis, "atontat" de les bombes

Un relat de: SrGarcia
“Estrès posttraumàtic” és un terme modern. Alguns massa espavilats diuen que abans d’això no n’hi havia, que és un mal modern. Puc donar fe que sí que n’hi havia. Després de la batalla de l’Ebre, a cada poble n’hi havia algun. Però no li deien que patia estrès posttraumàtic, en deien que estava “atontat de les bombes”, amb un català bastant precari

D’”atontats” de les bombes n’hi havia a cada poble. Eren molt coneguts i respectats, tothom entenia el seu dolor.


En Salvador Llopis es va posar molt content quan va veure que li tocava servir al cos d’intendència. No és una arma, no és un cos combatent, es dediquen a subministrar als soldats aliments, roba, mantes, sabates, sabó, dutxes. El pobre Salvador ja es veia com a cuiner, sastre, conductor de camions, mosso de magatzem o camàlic; així no hauré de matar ningú, solia dir; matar era una cosa que l’horroritzava; no va pensar que el cos d’intendència també tenia assignat el servei d’enterrar els cadàvers.

Va anar a parar a la companyia d’enterramorts. Recollir i enterrar cadàvers d’homes, dones, nens, joves, vells, morts de malaltia, de trets de fusell, de bombes d’artilleria, cremats de bombes incendiàries, aixafats per les parets o roques.

Sobre això de no matar ningú, els seus capitostos ho van deixar ben clar:
—Si enxampeu algun saquejador de cadàvers, no cal ni que li digeu res, una ràfega de subfusell i llestos.

Els soldats d’artilleria mai no veien les seves víctimes. Ell les tenia a pocs metres de distància i veia el pànic a les seves cares quan armava el subfusell. Havia de matar persones que cercaven alguna cosa de valor per a, senzillament, poder alimentar els seus fills.

En Salvador no va patir les bombes directament, però el contacte amb morts esbudellats, cremats, mutilats, morts de fam, de diverses malalties i l’obligació de matar els abundants saquejadors, el van trastocar.


Acabada la guerra es va dedicar al que millor sabia fer: enterrar morts i tenir cura dels cementiris. En portava tres, de pobles diferents. Sovint se’l veia plorant i parlant sol: Feia patxoca veure’l sempre vestit amb el mateix frac ja tan tronat i barret de copalta.

Anava a peu als cementiris dels tres pobles, feia feines de jardiner, pintor, paleta i fuster, si no hi havia funerals. Quan tenia més feina era a l’octubre: tot havia de lluir a la perfecció el dia de Tots Sants. Aquest era el seu gran dia, no parlava amb ningú, només plorava i resava a les tombes dels enterrats d’aquell any.

Tothom li deia “Coco* Llopis”. Se l’estimaven molt, malgrat el seu posat adust, eixut, aspre. Els nens sempre volien anar al seu costat, caminar amb ell encara que fos en silenci. Els agafava la mà i caminaven sense dir res.

Alguna vegada li deien:
—Coco Llopis, ens estima, veritat?
Ell no podia assentir més que amb cops de cap. Veure aquells nens feliços, alegres i ben alimentats, era l’única cosa que l’ajudava a viure.

Va arribar a ser proverbial, tant que als altres commocionats de la comarca, també els deien “els llopissos”.

Li solien preguntar:
—Amb quin bàndol vas anar, els rojos o els nacionals?
Sempre responia el mateix:
—No ho sé pas, ja no me’n recordo.



“Coco” és una forma dialectal de “Conco”, oncle, o bé home gran i fadrí.

Comentaris

  • Dur i tendre [Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 18-04-2025 | Valoració: 10

    La guerra va deixar gent com en Coco Lliopis arreu. És un relat molt ben explicat que revela la cruesa de les guerres i les seves conseqüències més enllà de la mort.

  • Canyet[Ofensiu]

    Jo havia anat ha arrencar herbes a un Camp Sant o canyet (cementeri) on hi tenia habitatge un home conco que s'havia criat en un orfanat i el pobre tenia una cama més curta que l'altra per la qual cosa duia un sabatot. A més a més criava conills en un tancat ple de caus, on anaven a raure aquelles galeries que feien els lepòrids? Dins de casa seva tenia un frigorífic, gros com els que venen gelats al bar, on hi magatzems congelada grans peces de carn roja. A mi me m'oferia de franc..., quina angúnia Déu meu! En canvi el company, moro, si les acceptava. La teva història m'ha commogut, i alhora m'ha fet pensar força de com són de cruels les guerres.... Explicada amb un realisme digne per a formar part dels annals de la història....No són sopars de duro, sinó la crua realitat fins on pot arribar la ceguera humana. Mercès per compartir-ho.

  • I mira que els cementiris són indrets macos![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 31-03-2025 | Valoració: 10

    N’hi ha per quedar tocat després de llegir la història del protagonista d’aquest relat. Però mira, els cementiris són indrets molt tranquils i molt macos. Un dia, passejant pel cementiri del Poblenou, vaig veure un gat dormint la Mar de feliç sobre una tomba assolellada. Una abraçada.
    Aleix

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 30-03-2025

    Gràcies, Sr. Garcia, per llegir-me el meu relat "Mandat d'amor" i molt encertat la teua opinió.
    Cordialment.

  • També dèiem "tocat de les bombes"[Ofensiu]
    Montseblanc | 25-03-2025

    Encara com va ser capaç de mantenir certa cordura el teu protagonista. Qualsevol de nosaltres, encarat amb unes situacions com les que va viure ell, hauríem embogit. Ell va sobreviure a la visió de tant dolor, a les misèries de l'ésser humà. I va haver de matar, cosa que no volia fer. Prou bé que va acabar al final, d'enterramorts i estimat pels nens. Això darrer no té preu i ha de ser sanador per força.

  • històric?[Ofensiu]
    Atlantis | 23-03-2025

    Pot ser tret de la realitat o de la imaginació, però segurament situacions així han passat. Les guerres sempre són cruels, siguis a primera línea o la reraguarda. Deus acostumar-te amb la mort, però mai t'hi deus acostumar del tot.

    Tens un estil ben particular d'escriure relats i sempre en gaudeixo llegint-los.

  • Trobar clus[Ofensiu]
    Marina Márquez | 21-03-2025

    SrGarcia, aprenc sovint alguna cosa nova amb els teus comentaris. No coneixia el nom "Trobar clus", contraposat veig al "Trobar leu". He de reconèixer que a mi aquesta hermeticitat se'm resistia al principi, però apassionada com soc dels enigmes, els jocs d'enginy i els puzles, em suposa un repte que gaudeixo i ara, no em matis, considero l'estil d'aquest autor, hermèticament obert.

    M'agraden aquests reptes, de la mateixa manera que m'agrada que algú faci servir un terme que no conec, buscar el seu significat, i aprendre, com m'ha passat ara amb aquest concepte que no coneixia.

    La veritat és que escriure amb un estil que no és el nostre, no és una bona idea. Igualment, l'estil narratiu, que no la veu narrativa, considero que és una cosa mutable i, per tant, pot anar canviant al llarg del temps.

    Moltes gràcies per les teves paraules sobre els meus relats, i per estimular el debat que és una altra cosa que m'agrada molt!

  • Esborronador[Ofensiu]
    Marina Márquez | 21-03-2025

    Impressionant aquest relat que, en molt poques paraules, explica una història sencera que suposa per qui llegeix un viatge emocional esborronador. En Coco Llopis se m'ha quedat gravat a la memòria, també perquè està molt ben retratat.

    L'estrès posttraumàtic no és poca cosa, i pot causar veritables estralls en la vida d'una persona. El Coco Llopis, penso, ho ha sabut portar molt bé sense l'ajuda de ningú. La relació amb els nens se sent molt entranyable. Segurament sembla aquella persona que qualsevol pare o mare no voldria mai a prop dels seus fills i és l'última que els faria mal.

    M'ha agradat molt i molt.

    Moltes gràcies pels comentaris als meus relats "Ofrena", "Onada violeta" i "La ninotaire". Gràcies especialment per comentar de nou al d'"Onada"; em va saber molt greu perdre els comentaris. Els teus són sempre una petita joia pel seu detall; per mi són com una ressenya del relat i els valoro molt.

    El comentari a "Ofrena" em va agradar molt; vaig aprendre coses que no sabia, com la faula de "Titó i Aurora". Només coneixia al Titó del Super3!

    El comentari a "La ninotaire" em va fer molta il·lusió. Algunes persones del meu entorn l'havien llegit i no l'entenien. La teva lectura i interpretació em va animar i, fins i tot, li va donar una visió nova en algun aspecte de la història en què jo no havia pensat, si més no conscientment, en escriure-la. Genial, de veritat.

    Moltes gràcies, SrGarcia!

  • Preferible llegir-lo en dejuni[Ofensiu]
    llpages | 17-03-2025 | Valoració: 10

    Un relat esfereïdor, te'l miris per on te'l miris. Hi ha tots els elements per produir mareig i vòmit, i això el fa digne d'un qualificatiu d'excel·lent. Quines coses que té el destí, voler evitar de matar algú per acabar enterrant a tort i a dret. Enhorabona, SrGarcia, un text rodó!

  • S'anomena "Coco Lliopis", però no és simple. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 16-03-2025 | Valoració: 10

    M'ha impressionat molt aquest relat del Coco Llopis, que es basa en una història d'un enterramorts, anomenat així. Bona feina d'aquest, que treballa en tres cementeris a la vegada, darrer d'un altre. Realment has fet un relat senzill, però a la vegada meticulosament desenvolupat. La tendresa es veu evident per un home íntegre, per ser planer i a la vegada treballador.
    P, D. En la biografia, m'ha tret l'atenció que poses "Lladre de tres mans". M'ha fet un poquet de gràcia.

    Gràcies per comentar-me el meu poema "Amb un sol color", on em poses que és una poesia de fortes impressions emocionals. Ets un crac i bona persona.

    Cordialment.

  • Un relat corprenedor.[Ofensiu]
    Joan Colom | 16-03-2025

    Després de llegir el relat he mirat en quina categoria l'havies classificat, sols a títol de verificació, perquè és clar que una història tan dura i trista, narrada amb un estil tan sobri, no podia ser de ficció sinó històrica, valgui la redundància.

    La relació del protagonista amb els nens li aporta un toc de tendresa que contribueix a diluir l'amargor de boca del lector.

    Quan es parla dels afectats per la Guerra Civil només acostumem a recordar els morts i els represaliats, oblidant-nos dels supervivents que han quedat tocats per la proximitat de la mort. Suposo que el tema donaria per a moltes novel·les.

    Acabo amb una subtilesa del llenguatge: es veu que es pot dir "barret de copa alta" o simplement "copalta", però no "barret de copalta", perquè "copalta" no és un qualificatiu sinó un substantiu.

  • No matar[Ofensiu]
    Prou bé | 16-03-2025

    No haver de matar era el seu desig i no el va aconseguir.
    El contacte amb la mort el va "trastocar" ?
    Va saber sobreviure a l'infern viscut fent allò que tant sabia fer, amb bonhomia i esperit de servei.
    Potser tornar "atontat" en el seu cas no va ser pas cosa dolenta.
    Bon relat, com sempre.
    Amb total cordialitat

  • La crueltat d'una guerra...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 16-03-2025 | Valoració: 10

    explicada gairebé com un conte. El Coco Lliopis, malgrat la duresa de la guerra que li va tocar viure, i l'estrès posttraumàtic que va patir, es va empassar el seu dolor, per transmetre serenitat i tendresa al seu voltant.

    Genial!!

    Rosa.

Valoració mitja: 10