Coco Lliopis, "atontat" de les bombes

La guerra va deixar gent com en Coco Lliopis arreu. És un relat molt ben explicat que revela la cruesa de les guerres i les seves conseqüències més enllà de la mort.

Jo havia anat ha arrencar herbes a un Camp Sant o canyet (cementeri) on hi tenia habitatge un home conco que s'havia criat en un orfanat i el pobre tenia una cama més curta que l'altra per la qual cosa duia un sabatot. A més a més criava conills en un tancat ple de caus, on anaven a raure aquelles galeries que feien els lepòrids? Dins de casa seva tenia un frigorífic, gros com els que venen gelats al bar, on hi magatzems congelada grans peces de carn roja. A mi me m'oferia de franc..., quina angúnia Déu meu! En canvi el company, moro, si les acceptava. La teva història m'ha commogut, i alhora m'ha fet pensar força de com són de cruels les guerres.... Explicada amb un realisme digne per a formar part dels annals de la història....No són sopars de duro, sinó la crua realitat fins on pot arribar la ceguera humana. Mercès per compartir-ho.

N’hi ha per quedar tocat després de llegir la història del protagonista d’aquest relat. Però mira, els cementiris són indrets molt tranquils i molt macos. Un dia, passejant pel cementiri del Poblenou, vaig veure un gat dormint la Mar de feliç sobre una tomba assolellada. Una abraçada.
Aleix

Gràcies, Sr. Garcia, per llegir-me el meu relat "Mandat d'amor" i molt encertat la teua opinió.
Cordialment.

Encara com va ser capaç de mantenir certa cordura el teu protagonista. Qualsevol de nosaltres, encarat amb unes situacions com les que va viure ell, hauríem embogit. Ell va sobreviure a la visió de tant dolor, a les misèries de l'ésser humà. I va haver de matar, cosa que no volia fer. Prou bé que va acabar al final, d'enterramorts i estimat pels nens. Això darrer no té preu i ha de ser sanador per força.

Pot ser tret de la realitat o de la imaginació, però segurament situacions així han passat. Les guerres sempre són cruels, siguis a primera línea o la reraguarda. Deus acostumar-te amb la mort, però mai t'hi deus acostumar del tot.

Tens un estil ben particular d'escriure relats i sempre en gaudeixo llegint-los.

SrGarcia, aprenc sovint alguna cosa nova amb els teus comentaris. No coneixia el nom "Trobar clus", contraposat veig al "Trobar leu". He de reconèixer que a mi aquesta hermeticitat se'm resistia al principi, però apassionada com soc dels enigmes, els jocs d'enginy i els puzles, em suposa un repte que gaudeixo i ara, no em matis, considero l'estil d'aquest autor, hermèticament obert.

M'agraden aquests reptes, de la mateixa manera que m'agrada que algú faci servir un terme que no conec, buscar el seu significat, i aprendre, com m'ha passat ara amb aquest concepte que no coneixia.

La veritat és que escriure amb un estil que no és el nostre, no és una bona idea. Igualment, l'estil narratiu, que no la veu narrativa, considero que és una cosa mutable i, per tant, pot anar canviant al llarg del temps.

Moltes gràcies per les teves paraules sobre els meus relats, i per estimular el debat que és una altra cosa que m'agrada molt!

Impressionant aquest relat que, en molt poques paraules, explica una història sencera que suposa per qui llegeix un viatge emocional esborronador. En Coco Llopis se m'ha quedat gravat a la memòria, també perquè està molt ben retratat.

L'estrès posttraumàtic no és poca cosa, i pot causar veritables estralls en la vida d'una persona. El Coco Llopis, penso, ho ha sabut portar molt bé sense l'ajuda de ningú. La relació amb els nens se sent molt entranyable. Segurament sembla aquella persona que qualsevol pare o mare no voldria mai a prop dels seus fills i és l'última que els faria mal.

M'ha agradat molt i molt.

Moltes gràcies pels comentaris als meus relats "Ofrena", "Onada violeta" i "La ninotaire". Gràcies especialment per comentar de nou al d'"Onada"; em va saber molt greu perdre els comentaris. Els teus són sempre una petita joia pel seu detall; per mi són com una ressenya del relat i els valoro molt.

El comentari a "Ofrena" em va agradar molt; vaig aprendre coses que no sabia, com la faula de "Titó i Aurora". Només coneixia al Titó del Super3!

El comentari a "La ninotaire" em va fer molta il·lusió. Algunes persones del meu entorn l'havien llegit i no l'entenien. La teva lectura i interpretació em va animar i, fins i tot, li va donar una visió nova en algun aspecte de la història en què jo no havia pensat, si més no conscientment, en escriure-la. Genial, de veritat.

Moltes gràcies, SrGarcia!

Un relat esfereïdor, te'l miris per on te'l miris. Hi ha tots els elements per produir mareig i vòmit, i això el fa digne d'un qualificatiu d'excel·lent. Quines coses que té el destí, voler evitar de matar algú per acabar enterrant a tort i a dret. Enhorabona, SrGarcia, un text rodó!

M'ha impressionat molt aquest relat del Coco Llopis, que es basa en una història d'un enterramorts, anomenat així. Bona feina d'aquest, que treballa en tres cementeris a la vegada, darrer d'un altre. Realment has fet un relat senzill, però a la vegada meticulosament desenvolupat. La tendresa es veu evident per un home íntegre, per ser planer i a la vegada treballador.
P, D. En la biografia, m'ha tret l'atenció que poses "Lladre de tres mans". M'ha fet un poquet de gràcia.

Gràcies per comentar-me el meu poema "Amb un sol color", on em poses que és una poesia de fortes impressions emocionals. Ets un crac i bona persona.

Cordialment.

Després de llegir el relat he mirat en quina categoria l'havies classificat, sols a títol de verificació, perquè és clar que una història tan dura i trista, narrada amb un estil tan sobri, no podia ser de ficció sinó històrica, valgui la redundància.

La relació del protagonista amb els nens li aporta un toc de tendresa que contribueix a diluir l'amargor de boca del lector.

Quan es parla dels afectats per la Guerra Civil només acostumem a recordar els morts i els represaliats, oblidant-nos dels supervivents que han quedat tocats per la proximitat de la mort. Suposo que el tema donaria per a moltes novel·les.

Acabo amb una subtilesa del llenguatge: es veu que es pot dir "barret de copa alta" o simplement "copalta", però no "barret de copalta", perquè "copalta" no és un qualificatiu sinó un substantiu.

No haver de matar era el seu desig i no el va aconseguir.
El contacte amb la mort el va "trastocar" ?
Va saber sobreviure a l'infern viscut fent allò que tant sabia fer, amb bonhomia i esperit de servei.
Potser tornar "atontat" en el seu cas no va ser pas cosa dolenta.
Bon relat, com sempre.
Amb total cordialitat

explicada gairebé com un conte. El Coco Lliopis, malgrat la duresa de la guerra que li va tocar viure, i l'estrès posttraumàtic que va patir, es va empassar el seu dolor, per transmetre serenitat i tendresa al seu voltant.

Genial!!

Rosa.