1- La mort del boc

Em falta saber el teu nom i cognom. Mira en la meua pàgina que tinc el meu Gmail.
Si pot ser? M'ho dius quan pugues i tingues temps.
Gràcies.
Ens seguim llegint.

Començo a tenir por del que puc arribar a escriure en el proper repte, no sé! Heråclit? Paramènides?

Diuen que en les vetlles del morts és quan més es parla i més es riu. Aquí es tracta de parlar malament del mort. D'altres vegades tot son lloances, inclús del que en vida l'havien criticat. Potser és per no encarar l'acte de la mort.

... de la societat, molt encertada i amb un to divertit, sarcàstic. Certament, les persones que no saben generar-se la seva propia felicitat s'engresquen a l'hora de criticar, de menysprear i d'ensorrar als que no s'ajusten als seus criteris o formen part del seu grup d'iguals. Ser diferent en un entorn tancat comporta sovint el menyspreu. He trobat especialment interessant les tres cerimonies per transversalitzar la mediocritat social. Ningú queda fora. Tothom hi està implicat. M'he quedat amb ganes de saber com continua...Aprofito per agrair-te llegir i comentar els meus relats. Cordialment, Magda (jo sí que em dic Garcia).

Gràcies, Sr. Garcia, per llegir-me la meua poesia i per la teua bona opinió. Sí, tens raó.
La humilitat ha de ser sincera per a Déu i no cap dubte.
La mostassa creix sempre a poc a poc.
(El seu cognom és Garcia o és un pseudònim?)

És trist, però és així, ens unim en l'odi, per no quedar-nos sols amb les nostres misèries. Abans que acceptar i veure el que som en realitat, preferim ofuscar-nos, odiar, i si pot ser en manada, molt millor. La versió moderna d'això són les xarxes socials, on es linxa a la gent, pensant que nosaltres som superiors, millors, diferents... Internet ha donar armes a la ignorància i la maldat.
Ara, el teu protagonista, era prou apreciat, li van fer tres funerals, això no li passa a ningú més.
Bona reflexió, bon relat.

L'odi també té el seu lloc, en aquest món: igual que de la carrera espacial, de la indústria armamentista també se n'han derivat tecnologies profitoses per a la humanitat; només cal pensar amb la bomba atòmica i les centrals nuclears.

El tonto del poble també és una institució necessària. Si aquest boc expiatori és útil per concentrar tota la capacitat d'odi de l'ésser humà, el tonto ho és per concentrar la capacitat de commiseració.

Aquest relat l'hauries pogut titular "El malparit del poble". Junt amb un que encara has d'escriure i que podries titular "El 'tonto' del poble" i amb "Coco Llopis, 'atontat' de les bombes", que és a l'altra extrem de la variabilitat humana perquè és un bon jan, completaries una trilogia sobre els personatges arquetípics de les poblacions prou menudes com per a que tothom es conegui. Ara està de moda, aixó de les trilogies.

Fa poc vaig anar a un funeral d'un veí pagès, mort a 68 anys....Un home que havia estat molt i molt pencaire......Tothom deie lloances d'ell al tanatori....que si era un fart, li encantades s esmorzars de gorquolla, que si es feia amb tothom, que si era gració...Però tots sabíem que era de fàcil engegar a dida a tothom, que a la dona l'escridasava sempre (fins i tot havia tingut un embolic amb una mueca anys enrere). No tenia repar a llufar-se davant tru o treure la cigala i fer un riu com a cal sogre. En fi, que Déu l'hagi perdonat i que el tingui a la glòria. Dic tot això perquè aquest relat teu m'ha fet recordar el personatge que hi descrius de manera absolutament magnífica, ja voldria tenir jo la destresa en poder plasmar aquedts que diàlegs.
P

Fa poc vaig anar a un funeral d'un veí pagès, mort a 68 anys....Un home que havia estat molt i molt pencaire......Tothom deie lloances d'ell al tanatori....que si era un fart, li encantades s esmorzars de gorquolla, que si es feia amb tothom, que si era gració...Però tots sabíem que era de fàcil engegar a dida a tothom, que a la dona l'escridasava sempre (fins i tot havia tingut un embolic amb una mueca anys enrere). No tenia repar a llufar-se davant tru o treure la cigala i fer un riu com a cal sogre. En fi, que Déu l'hagi perdonat i que el tingui a la glòria. Dic tot això perquè aquest relat teu m'ha fet recordar el personatge que hi descrius de manera absolutament magnífica, ja voldria tenir jo la destresa en poder plasmar aquedts que diàlegs.
P

[...]l’odi compartit és més suportable que la soledat de cadascú.[...], quin final! Santa paraula! Amb amics com aquests, no calen els enemics. Que senzilla és la crítica del proïsme quan no es veuen els propis defectes! Un relat que la realitat, tristament, supera amb escreix en alguns casos (no en tots, per sort!). Enhorabona!

La seva funció era important: concitar tots els malhumors de la colla, la qual cercava un nou portador de l'emblema abans no fos massa tard i tot l'esquema social s'afonés (en el nores, esclar!).
Fa l'efecte, però, que als nostre "odiat" però necessari difunt (que tot arriba) no li importaven gaire aquestes foteses, de colla que ja s'ha vist molt.
Diu molt del difunt la rica parafernalia amb que els "amics" el despedeixen.

Les darreres línies del relat són brutals. Això de tenir un boc expiatori per compartir l’odi és impressionant. Un tema massa actual, per desgràcia.
I pel que fa al cripticisme del meu darrer poema, veig que ho has encertat del tot.
Una abraçada.
Aleix

Un relat que m'ha impressionat de principi a la fi. Hi ha contradicció entre el rabí i els amics. Realment té un bon sentit. Tens raó això de l'odi, és més suportable.
Un bon relat que m'ha agradat molt, com el planteges...
I té el seu punt de la mort del boc.

Gràcies per comentar-me el meu relat "Poema dedicat a la meua mamà".
Dius que no té tristesa dins de mi i també l'amor en el meu cor, naturalment.
La tinc en el meu ser.
Cordialment.

El contrast entre el que diu el rabí i el que pensen els amics, la conformitat entre el que diu en Caco i el que pensen els assistents. Al final, tots coincideixen que la pèrdua d'en Vasquis ha estat una desgràcia irreparable, perquè necessitaven un boc expiatori que redimís les seves culpes. En Vasquis era la suma de tot el que es podien retreure a cadescun de sí mateixos. Com sempre, un bon relat de SrGarcia.