Els expulsats

Hola, Sr. Garcia:
Gràcies per comentar-me el meu poema "Temps de similitud", i està és més detalladament la teua opinió.
Ens seguim llegint.

Una de les coses que més m’agrada de la literatura és aprendre, conèixer aquelles coses que el cervell ni tan sols imagina. I aquest relat n’és un molt bon exemple. Una forta abraçada i que tinguis una bona entrada d’any!

Aleix

No se m'acudia res en relació a la imatge del glaciar del qual havia de sortir un poema i l'únic que em va sortir va ser fer una analogia entre el gel acumulat i el capital, ves per on. Cert que està molt concentrat com el gel a la foto, però alhora circula constantment per acumular més i més treball humà realitzat. La imatge no s'adeia massa a aquesta idea de circularitat del capital, que passa pel mercat en forma de mercaderia o servei i es recomposa al final del procés en diner un altre cop. La solució de que quedès repartit entre tot el "terreny" productiu podia portar a una visió disgregadora. El capital no es reparteix sinó que canvia de mans deixant de ser ja capital. Aleshores, entre mig hi ha hagut aquest atac a Veneçuela ( que per certy, fa mplt bé en no tornar-s'hi per a que quedi més evidència el supremacisme dels colons blancs dels EUA. He vist que aquesta segona interpretació era més raonable; un poder que cal anar descalçant a s'ens emportarà a tots plegats a l'altra barri méa viat dle que tocaria.
I res més. Només senyalar que he estat diverses vegades ja al restaurant de Garcia, El Pas de l'Ase i que sempre en surto content, en el bon sentit de la paraula. I es tracta que pùguem mantenir les bones costums.

Valoro molt el teu comentari cap a el meu poema, pel que expliques i com ho expliques. Sense dubte, jo tambe sóc naturista, aviam si hembcoincidit al poble naturista El Fonoll i hem xerrar....Pel que fa a la gent que et trobaves, si que ho era aficionada a l'ornitologia, però només hi cercaven una mena d'ocells: pardals. Quan a Tom of Finlant
és un personatge, un artista que ha deixat empremta dins el col·lectiu gai, et recomano una pel·lica de l'any 2017 que es va fer, on és recrea la seva vida personal i artistica: TOM OF FINLAND – Official teaser trailer (English)

Un text molt interessant i documentat, amb una mirada profunda sobre la vida dels Xasven i les seves tradicions. L’equilibri entre la bellesa del poble i la cruesa dels càstigs és narrat amb força i respecte, i la figura de Reznikov aporta humanitat i perspectiva. Una lectura que fa pensar sobre la supervivència, la societat i la soledat dels individus dins del col·lectiu. Que tingueu un Bon Nadal!, Nil.

Un relat molt ben explicat i és d'una fantasia molt alta fins a arribar a una història detallada, paraula a paraula.
En quede flipat, amb aquest relat.
Ten un bon do especial per a fer-ho de l'Àrtic siberià.
Gràcies per compartir.
M'ha agradat molt.
Que passes un bon Nadal en companys dels teus familiars.

Ens PUGUEM tornar a veure

Sr. Garcia, espero que més aviat que tard, ens podem tornar a veure per aquí.
Una forta abraçada i unes dolces festes!.

En un autocomentari a "Relat per commemorar les 250000 lectures" contesto al teu comentari "Els descendents", per aclarir que aquest relat meu és tant de ficció com aquest teu "Els expulsats", i que el teu error d'interpretació crec que es deu a haver utilitzat un narrador en primera persona.

El poder dels xamans, que poden decidir a qui expulsen i a qui no. Se suposa que serà expulsat per la seva semblança amb un re, però qui sap si hi ha objectivitat en la decisió. Com sempre, supersticions i manipulació agafats de la ma i unes pobres víctimes que sense haver fet res patiran per sobreviure.

Que el relat és de ficció, basat en vivències barrejades de diversos pobles (d'aquí ve la doble categoria Històrica i Fantàstica) és fàcilment comprovable: a Google no trobareu cap Xasven; sí que existeixen una Galina Reznikov, personatge de ficció, i una família de llengues tungús (no tongús). Jo ja ho sabia, perquè m'ho havies dit en un comentari a "Dos i dues".

Pavel Reznikov podria estar entre l'antropòleg Claude Levi-Strauss i l'explorador Vladimir Arseniev, en les memòrias del qual es basa "Dersu Uzala" (Akira Kurosawa, 1975), on el solitari caçador que dóna nom a la pel·lícula podria ser un expulsat supervivent.

Anant al teu relat, passaria per resum d'un treball científic, per la seva estructura, però et delata el pas del distanciament inicial a la progresiva implicació i emoció. T'ha sortit rodó. No ho acostumo a fer, però és el segon cop que em sento obligat a posar-te un 10.

Sobre el que dius en el comentari abans esmentat, ja sé que RC no és un confessionari, però no puc evitar, mentre escric un dels meus relats terapèutics, que allò va adreçat a algú. Potser no se'l llegirà ningú, però posar negre sobre blanc coses de les que no em sento orgullós em proporciona cert alleujament. Alguna vegada m'han dit que sóc un pèl masoquista.



A Aleshores: la pel·lícula de l'Anthny Quinn és "Los dientes del diablo" (Nicholas Ray, 1960) i n'hi ha una japonesa, "La balada de Narayama" (Shôei Imamura, 1983), que també tracta d'una tradició implacable amb els vells.

...inferior. En aquest relat, culte i molt científic, que francament desconec si es basa en estudis antropològics reals o és fruit de l'imaginació del Sr. Garcia, el que més m'ha sobtat és que fins i tot en grups nòmades, confrontats a la supervivència més dura, hi ha sempre algú que encara s'ho passa pitjor. I el més sorprenent és que és el mateix grup que genera aquesta segregació i obliga a sobreviure en solitari, lluny de l'escalf social. M'ha semblat molt interessant perquè palesa la cruesa, la confrontació a un medi natural molt inhòspit. I m'ha fet pensar a com els penúltims, son els més durs amb els últims. Una idea que es pot extrapolar a les migracions, en termes sociodemogràfics. L'Anna Cabré, brillant demògrafa a qui vaig tenir com a professora i que ja ajudar-me a marxar a estudiar a Paris, sempre ho deia. Els penúltims son els més racistes amb els últims. I aquest relat m'hi ha fet pensar. Enhorabona Sr. Garcia i una vegada més moltes gràcies pels vostres comentaris als meus mini-relats. Cordialment, Magda.

Un poble que condemna a l'exili (sinònim de mort) membres de la seva comunitat per uns idearis dels xamans del grup? I l'Estat rus no pren cartes en l'assumpte? Em costa d'imaginar que res ni ningú no intervingués per evitar la dissort dels desgraciats escollits cada any, per més lluny de la resta de la societat russa que estiguin. El senyor Reznikov, no ho va denunciar mai? Si no evolucionem com a societat per evitar aquests abusos, malament.
A no ser que tot sigui un relat fruit de la imaginació del SrGarcia i l'antropòleg no hagi existit mai, que és el més probable. Quina part és històrica, aleshores?
Un relat que esgarrifa primer i fa pensar després. Agraït, SrGarcia!

Molt sentida aquesta descripció que fas. La cultura ajudaria a mantenir la societat de la qual emana, en un ambient extremat. En aquella pel·lícula d'esquimals amb l'Anthony Queen, l'avia deixa el grup familiar i fa (i ha de fer) eutanàsia davant la migradesa d'aliments, no recordo si amb la vinguda del net/a. En la naturalesa humana dieun els antropòlegs que hi caben aquesta mena de rituals i hi ha capacitat per modificar les regles quan calen solucions com és en el nostre present on els "dirigents" ens porten cap a la guerra lliscan suaument per a que no ens n'adonem massa aviat.