Les nines d’en Radovan

Això de saber rectificar ho deia de debó, fent servir, això sí les imatges dels anys seixanta. Vaig tornar a l'internat uns seixanta anys després. Em va atendre durant una hora la directora; molt amablement, he de dir. L'educació sentimental que ens van donar no podia ser bona, però amb els anys ja només veus aquelles persones - capellans -amb qui vas conviure molts anys i vas conèixer, en qualitat de persones, sense més. Per això ho explico tal com si fos en aquell moment.

Doncs no ho sabia que la mare de Joan Salvat-Papasseit fos de Miravet. Papasseit és un nom de per aquelles terres. Se n'ha fet poca publicitat del fet, potser.

Roc llop, poeta, en canvi sí que té una placa a la costa de Riago, anant cap a Benifallet pel sender GR 99.

¿Podrías posar-me el corrector en el meu Gmail? Quan tingues temps.
Gràcies.
És que la prova prèmium se m'ha acabat.

Cordialment.

Bona vesprada, Sr. Garcia, gràcies per comentar-me el meu relat "Com son les persones" i molt bé detallat.
Que passes una bona nit.
Fins a l'altra.

Gràcies per comentar-me el meu poema "Tu que tens temps". I la teua bona opinió.
Que passes una bona vesprada i bona nit.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT.

Hola, Sr. Garcia:
Quan tingues temps i disponibilitat, ja em diràs la teua opinió sobre el meu últim relat.
Que tingues una bona vesprada.
Gràcies.
Cordialment.

No queda clar si l'anada a Bòsnia i fer-se musulmà és un sìmptoma de penediment o una desraó més d'aquesta vida que parteix de la xenofòbia per arribar a la misantropia criminal. Si dic que no queda clar és una forma d'expressar-me: suposo que és una ambigüitat deliberada.

Sobre l'estil volia destacar que has dut al límit la teva manera d'escriure, amb frases i paràgrafs curts: aquí el relats el trosseges en paràgrafs d'una a tres frases, i el resultat és endurir el contingut d'allò que s'explica. Sembla que la fórmula sigui fàcil d'aplicar, però no: jo ho he provat de fer alguna vegada i no me'n surto.

Com a l'anterior relat, "Recorda Sarajevo", l'acció se situa als Balcans, regió europea fronterera castigada durant segles pels enfrontaments entre l'Imperi Otomà i l'Àustria dels Habsburg, formada per un mosaic d'ètnies que només van conviure en pau, una pau més o menys forçada, amb la dictadura de Tito. El protagonista evoca d'una banda la figura del croat Ante Pavelic, per la seva militància ustaixa, i de l'altra la del serbi Radovan Karadzic, pel seu prenom (aquest segon compleix cadena perpètua pel setge de Sarajevo i la matança de Srebrenica, mentre que el primer, acabada la Segona Guerra Mundial, va estar a l'Argentina de Perón, com a assessor del dictador i va acabar refugiat a l'Espanya de Franco, en un curiós paralel·lisme amb l'amb l'austríac Otto Skorzeny de qui parlava en el meu relat "Un, dos, tres").

La història dels fantasmes de les seves víctimes i de les nines penjades del til·ler per conjurar-los és el contrapunt d'humor absurd, amb resonàncies shakespearianes, que ens ajuda a veure l'absurditat de les trajectòries humanes d'aquests individus: la d'un psiquiatre posat a militar, i a qui li escau la mar de bé això d'exterminar a tort i a dret, i la d'un advocat posat a polític ultranacionalista, terrorista i president d'un estat titella al servei de l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista.

Hola, bona vesprada, Sr. Garcia:
Et comente que en tinc un nou relat editat.
Quan tingues temps ja em diràs la teua opinió.
Que passes una bona nit.
Cordialment.

L'ésser humà cada vegada és més animal i menys humà. Encara que potser això que dic no és correcte, perquè els animals no maten perquè sí i nosaltres sí. Sembla natural, tal com ho expliques, l'evolució del protagonista, els motius per matar(que ni ell sap perquè) i la manera de deixar-ho enrere. Crec que no és just que penjant les nines ell ja pugui dormir tranquil. Ho haurà de pagar tota la vida el que va fer.
És com un conte el teu relat. Es pot llegir bé, gairebé dolçament (una illa, unes nines...), però el rerefons és cruel i fa mal.

Un relat que ja ha estat comentat i etiquetat de molt bo i de literatura.
Jo només vull comentar el contingut, esfereïdor, en retratar una realitat sempre present en la història de la humanitat. L'aniquilació i el genocidi indiscriminat.
Potser el que es novedós és l'intent de foragitar els remordiments, primer substituint víctimes per nines i finalment fent-se musulmà. Tot plegat fa evident que no pots fugir del teu passat i que la pau només la pots trobar en la pròpia acceptació. Si la trobes...
Gràcies per un relat, bon relat, que fa pensar.
M'ha agradat i ho he fet constar
Amb total cordialitat

Hola, Sr. Garcia: Gràcies per comentar-me el meu poema de "Melodia d'un poema", molt ben detallat ho expliques.
Que passes una bona nit, ben tapat, que fa fred.

Cordialment.

Quan acabes de llegir el relat t'adones que et comencen a venir al cap un munt de preguntes sobre el perquè d'aquest comportament abjecte, el que vol dir que no t'ha deixat indiferent. Estem davant d'un text potent en molts sentits: descripció, temàtica, tempo, resolució. Potser en el final hauria esperat alguna sorpresa, però no em facis cas, és l'autor qui mana i així ha de ser. Els escrits del SrGarcia són cars de veure, però quan apareixen, la clava en tots els sentits, d'aquí el reconeixement unànime dels que el comentem.

Tens raó Sr. Garcia, la vida és així, el món està perdut. Una història molt ben detallada, que m'ha agradat.
Té un toc especial, que fa pensar que les guerres no són bones per al món, ni per a les persones.
El genocidi a Gaza, ha estat terrible i destruïda.
Gràcies per comentar-me l'últim poema meu.

Sembla que dius que la humanitat d'una persona es demostra tenint la gosadia de fer-se les preguntes que cal d'ell mateix. La irracionalitat fracassa, a partir d'aquest moment.

M'ha semblat molt bo. Un relat per de literatura fantastica que juga amb la consciència del personatge: un assassí de gent indefensa; res més. No calen etnies ni militàncies, encara que hi siguin. Només fa falta poder i situació. Trobar un relat com aquest no passa cada dia. Molt bé, SrGarcia. El trobem a faltar al repte clàssic.

Caram! És bo. És literatura. És d'aquells relats sense tòpics; metafòrics o elegíacs, i alhora força versemblants. Està escrit d'una manera impecable. Jo gairebé mai no poso deus, de fet, no crec en les valoracions, però avui faré una excepció. Se m'ha fet curt.