Les tres formigues

Un relat de: Aleix de Ferrater

El dia començava a enfosquir-se i tot just eren les cinc de la tarda. A més, aquella grisor tan grisa que no acaba mai de descarregar cap gota trista, presidia aquell dimarts de desembre i tancava més encara aquella jornada. A la cantonada, on es trobava la porta principal de l’escola, la Carme es glaçava esperant l’Albert, el seu únic fill, de només quatre anys. Apareixeria en qualsevol moment; ja començava a sentir la inconfusible remor infantil quan una escola obre les portes de sortida. S’esperava dreta, perquè el banc que hi havia al seu costat estava ocupat per tres noies, assegudes sobre el respatller i que, lògicament, menjaven pipes. El petit bar del davant també estava ple de gom a gom. I guarint-se del fred dominant, algunes mares i àvies xerraven a l’interior de cotxes aparcats, molts d’ells en doble filera.
Passaven cinc minuts de les cinc i la Carme començà a posar-se nerviosa. Aquella mateixa tarda havia quedat amb la Lluïsa, la seva sogra, a dos quarts de sis, per tal de canviar uns pantalons que havia comprat a en Josep, el seu marit. Aquest fet tan senzill, però, la carregava profundament. La Lluïsa parlava del seu fill com si encara tingués quinze anys, i això que ja rondava la quarentena! “No et preocupis Carme, ja t’acompanyaré”, li havia dit tot just mitja horeta abans. I a la Lluïsa no se li podia dir mai que no; ella insistia i insistia. “No és cap molèstia, maca. Ningú millor que una mare per conèixer el seu propi fill”, li deia cada dos per tres. Tot just encesa l’enèssima cigarreta, la Carme ja va sentir la veu del seu fill:
-Mamaaa!
L’Albert va arribar corrent, més esperitat que mai. Tenia les galtes molt vermelles i intentava parlar, agafant la seva mare insistentment pels pantalons.
-Saps què, mama? Que... que l’Edu diu... eeeh... que l’Edu diu que s’ha menjat... tres formigues!
-Ei, espera Albert! Que no dius hola a la mama?
-Sí, mama... però és que l’Edu... hola mama... diu que s’ha menjat... tres formigues!
La Carme va agafar la mà del seu fill i sense fer-li gaire cas, intentà canviar de tema.
-I què has dinat avui, Albert?
-Macarrons, mama! Però, però... i... i les formigues...
-Macarrons i què més?
-Peix! Però mama, l’Edu diu que s’ha menjat... tres formigues i que...
-I de postres, Albert?
-Iogurt... de llimona!... Però mama, tu, tu creus que l’Edu s’ha pogut... menjar tres formigues? Si... si no pot ser!
-Va, corre Albert, que es posarà vermell!
-Però mama!... i les formigues de l’Edu, què?
-Mira Albert, les formigues no es poden menjar. Ara bé, si l’Edu diu que se n’ha menjat tres, doncs deu ser veritat. O és que potser l’Edu diu mentides?
L’Albert s’ho va pensar una estona. Finalment, amb una veu molt fluixeta respongué:
-L’Edu... l’Edu...
-L’Edu què, Albert? – insistí la mare, que cada cop estava més nerviosa.
-L’Edu sempre diu tonteries... Com que... com que és més graaan...eeeh...doncs... doncs es pensa que sempre pot dir tonteries... I com que jo sóc més petiiit... eeeh... doncs es pensa que m’ho creuré tot...
-Ai aquest Edu! –afegí la Carme, probant de calmar el seu fill.– No li facis cas Albert. No veus que l’Edu ho exagera tot?
-Ja ho sé mama... Però... però... es poden menjar o no les formigues?
La mare s’aturà en sec. Es girà cap el seu fill, li agafà les dues mans i, abans de respondre, inspirà tan fort com va poder:
-Mira, Albert, les formigues, nosaltres no les podem menjar. Bé, de fet sí que podem, però no en mengem, no en mengem mai. Només ho fan alguns animals. Albert fill, tu has vist mai que dinéssim formigues?
-Però mamà... l’Edu és... l’Edu és molt bèstia!... És... com si fós un... un animal!
La Carme, que ja començava a perdre la paciència, un altre cop amb aquelles preguntes que el seu fill sempre deixava anar, i que mai, mai tenien resposta fàcil o lògica, però que alhora la feien petar de riure, va tancar els ulls, inspirà profundament i encengué una altra cigarreta. Només liquedava una sortida, la d’emergència i que sempre utilitzava quan no hi havia cap més remei:
-Mira Albert, anem a veure l’àvia, que hem de canviar uns pantalons. I quan arribem a casa li preguntes tot això al papà. Ell sempre ho sap tot, d’acord?
-Mira mama, un... un Pare Noel!
L’albert es desenganxà ràpidament de la mà de sa mare i sortí corrent cap el Pare Noel.
-Ho hoho hoooooo!
-Pare Noel, Pare Noel! L’Edu diu que... l’Edu diu que s’ha menjat... que s’ha menjat tres formigues!
-¿El Edu dise que qué?
-Que el Edu dise que... que se ha... manjado tres formigas!
El sorprès Pare Noel va deixar de tocar la campana, s’ajupí fins a posar-se a l’alçada del nen i li digué:
-Ooooh, ¿de veras que el Edu se ha comido tres hormigas?
L’Albert, sense obrir per res la boca, va assentir amb el cap diverses vegades. Tenia els ulls oberts com dues taronges. La Carme obserbava l’escena amb una gran curiositat i es preguntava com se’n sortiria aquell personatge que, de fet, es feia dir Pare i, per tant, potser també sabria trobar alguna resposta. Però abans de fer-ho el jove Pare Noel va fer una ràpida mirada a la Carme, movent horitzontalment el cap, com volent dir “Ai caram amb les preguntes dels nens!”.
-¿Como te llamas, pequeño?
-Albert.
-Muy bien Albert. ¿Y las pobres hormigas, has pensado en ellas? Quizás no les guste que se las coma el Edu, ni el Edu ni nadie. Si se las comen ya no podrán jugar nunca más con las otras hormigas. ¿A ti te gustaría que un elefante se comiera a unos cuantos niños, y que nunca más pudieran jugar en el patio del colegio, verdad que no? Pues a las hormigas tampoco les gusta que nadie se las coma. Dile a tu amigo Edu que no coma nunca más hormigas, que la carne rebozada seguro que está mucho más buena, ¿a que si?
L’Albert tornà a afirmar amb el cap, sense obrir per res la boca.
-Ten, unos cuantos caramelos.
El Pare Noel li feu unes moixaines al cabell i s’aixecà. L’Albert va tornar corrent i satisfet al costat de sa mare.
-Mira mama, caramels!
Aquell noi, aquell Pare Noel havia sabut trobar la resposta amb tota la senzillesa del món. No calia donar massa voltes a les coses, ni tan sols a la relació tan afectuosa que tenia amb la seva sogra. Simplement tocant una campana, repartint caramels i dient aquell odiós “Ho, hohohooo!” n’hi havia prou per a veure les coses amb uns altres ulls. Com és que no se li havia acudit donar al seu fill una resposta tan senzilla, com la que acabava de sentir? Ni pressa, ni tabac, ni pantalons. Tampoc cap sogra, per molt sogra que fós. Simplement “Ho, hohohooo!” i carn arrebossada, res més.
-Mamà, què hi ha avui per sopar?
-Verdura, Albert.
-Eeeeeeeex! I per què no mengem formigues?
-Albert, prou!

Comentaris

  • Els xiquet són molt cuirosos...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 23-12-2018 | Valoració: 10

    Un relat molt entretingut i amb una dosi molt bona d'humor. Perquè els xiquets són així de curiosos i volen saber-ho tot i el per què el seu company s'ha menjat les tres formigues i si és possible. Doncs no cap dupte de que sí, se les havia menjades, ja ja ja ja ja ja...
    Jo l'haguera posat també aquest relat de tema "humor", perquè és molt especial per a tothom que ho ha llegit, perquè és molt bé per a riure.
    Bo, no importa que t'ho hagi comentat hui, és que m'ha alegrat molt llegir-ho, i molt interessant.
    Una salutació d'amistat...
    Perla de Vellut

  • Una mare atabalada...[Ofensiu]
    llpages | 09-06-2013 | Valoració: 10

    no pot sortir-se'n quan un infant demana, que cal posar els cinc sentits per a respondre les preguntes dels menuts. Aquí el paper de la sogra és cabdal, interfereix en tot i és la clau d'un relat fresc com el dia a dia.
    Si em permets la suggerència, hauria eliminat que la mare fumés, li hauria fet mossegar-se les ungles o recagolar-se els cabells, però entenc que la cigarreta és un recurs que ajuda molt a transmetre angoixa cap al lector.
    Molt agraït pels teus comentaris, ens seguim llegint.

    Lluís Pagès

  • T'haig de confessar Aleix...[Ofensiu]
    Annalls | 28-05-2013

    ... que he menjat formigues... a temporades en tinc tantes però tantes..... que un dia em vaig posar un tall de xocolata a la boca, i arrrgsss quin gust més estrany!!!
    Quan vaig mirar la que em quedava a la ma ... ho vaig entendre des seguida!!!
    El pare del meu fill en va portar de Colòmbia, amb el cul tot inflat , dins una bosseta , fregidetes tal com les venen allà... no les vaig provar però el meu fill si, i diu que estaven boníssimes!! Coses de cultures res més...
    Ara, hauriem d'anar fent un pensament i deixar de ser caníbals amb els nostres companys de vida que anomenem animals!!!!
    Divertit i real el teu relat, les mames i els nens petits amb les seves preguntes impossibles!!

  • Hahaha![Ofensiu]
    Shaudin Melgar-Foraster | 15-01-2013 | Valoració: 10

    Hola Aleix. Com m’he divertit llegint aquest relat de l’Albert i l’Edu i les formigues. Hahaha! I quan el nen li diu al Pare Noel que l’Edu dise que se ha manjado tres formigues, hahaha. Té detalls que són veritables perles. Molt bo tot plegat! Aquesta vegada tu m’has fet un regal. Gràcies pel comentari a “Dues vides”. Una abraçada!

  • Què hi diu l'Edu?[Ofensiu]
    bardissa | 10-11-2012


    M'agrada molt, tant per la calidesa d'aquests personatges ben reals com per l'humor escampat al llarg del relat. Ara bé, no sabem el que l'Edu ens explicaria sobre la experiència de menjar-se a les tres formigues, i seria un luxe llegir de la teva ploma les respostes que ens podria arribar a donar.
    És el primer dels teus relats que llegeixo i i m'ha agradat tant que ara aniré pels 36 restants.

    T'estic molt agraïda per la benvinguda amb que m'obsequies al teu comentari a "He tornat a sentir-lo", i... perquè m'has fet pensar!
    I a la teva pregunta de si hi ha alguna cosa més, ara puc respondre que si, que hi ha molts canvis en ell degut a la malaltia, i que jo ara sóc capaç de veure'ls, païr-los i emocionar-me per ells degut a un altre canvi recent en mi: un petit pas cap a la consciència.
    L'un sense l'altre no s'haurien arribat a trobar mai.

    Gràcies Aleix!

  • Bon relat![Ofensiu]
    joanalvol | 08-10-2012 | Valoració: 10

    No és gens fàcil escriure com ho fas. El relat és divertit però admiro més la narració, el mode, el ritme, les situacions.. Realment és un art.
    Una abraçada, Aleix
    Joanalvol

  • No sempre...[Ofensiu]
    AVERROIS | 27-07-2012 | Valoració: 10

    és fàcil donar una resposta que quedi el nen satisfet, el preguntar és una de les coses que sempre faran els nens, la curiositat és la mare de la sabiduria. I ser pare et dona una nova visió de to el que t'envolta.
    Felicitats pel teu relat i moltes gràcies pels teus comentaris.

    Una abraçada.
    (Hi ha algunes parts del món que si que en mengen de formigues, deuen ser bones...però prefereixo un bon llonzat)

  • Escoltar als nens... [Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 25-07-2012 | Valoració: 10


    Un conte divertit, interessant i per fer pensar i reflexionar.

    Els nens viuen en el seu món, és una manera de dir-ho però hem de pensar que dins la seva ment si va formant poc a poc el seu futur.
    En el cas de l’Albert, en aquell moment per ell no hi ha rés més important que les formigues, acaba de descobrir una cosa molt important, és mengen les formigues?
    Com aquell que rés ha entrat en el món d’aquests petits insectes, no desconeguts per ell, però que fins ara no l’havien preocupat mai.
    Quan un nen fa preguntes sobre qualsevol tema, és molt important saber-lo escoltar i procurar respondre a les seves preguntes amb respostes fàcils, que sigui capaç de poder comprendre i així pugui anar descobrint coses noves per ell i que per descomptat tingui la certesa de que quan vulgui saber el perquè d’allò que l’encurioseix, ho preguntarà a la mare, o al pare, o als avis o qualsevol que en aquell moment li pugui resoldre el misteri.
    Saber educar un nen és molt complicat, però hem d’entendre que és molt important anar-los alliçonant poc a poc, a mida que ells van descobrint coses que els hi comporta curiositat.
    No tot s’aprèn en els llibres...
    Una abraçada Aleix.

    Gemma

  • La porta de l'aprenentatge [Ofensiu]
    Carles Ferran | 18-07-2012

    Els nens tenen la seva lògica, i sobre tot moltes preguntes per encaixar i ordenar tantes novetats que els sacsegen contínuament. I els pares, sovint cansats i amoïnats, en tenen d’altres que els semblen més importants. Hem de ser més receptius, i entendre que la curiositat infantil és la porta de l’aprenentatge, i que hauríem de deixar-la oberta i respondre les seves qüestions, per banals que semblin. El ajuda a créixer, i també, a confiar i respectar els seus progenitors.

  • què ha passat aquí![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-07-2012

    Hola a tothom i a tothoma. No sé pas què ha passat aquí però d'un dia per l'altre he vist com aquest relat passava misteriosament de 200 lectures a 700! No crec que a algú li hagi agradat tant com per a rellegir-lo 500 vegades. Passen coses rares per Internet. Però que sapigueu que la lectura real d'aquest relat són 500 lectures menys del que posa aquí dalt. Una abraçada a tothom i lamento aquest incident. Siau!

    Aleix

  • "Manjando formigas"[Ofensiu]
    Naiade | 17-07-2012 | Valoració: 10

    Quin relat més divertit Aleix, m’he fet un bon tip de riure mentre les imatges de l’Albert i companyia passaven pel meu davant com si veies una peli còmica. Has construït una historia que podria ben bé ser verídica . M’ha encantat la insistència del nen tan real, i sobretot el català castellanitzat o a l’inrevés .
    Pel que veig en els comentaris avui és el teu sant. Moltes felicitats!!
    Una forta abraçada encara enriolada

  • No sé si ho celebres[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 17-07-2012

    però avui és Sant Aleix i et desitjo tota la felicitat d'aquest món.
    Una forta abraçada , amic.

  • Una història divertida![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 14-07-2012

    Ostres, Aleix, que bé m'ho he passat amb l'Albert que no para de preguntar sobre aquest estrany àpat de les tres formigues! Molt ben portat aquest diàleg: proper, real, divertit. De fet tots els nens necessiten respostes, i més que la resposta de debò, la vàlida el que compta per a ells és que els escoltis, que els facis cas, i, tot el demés flueix per si mateix. Neix la bona sintonia entre grans i petits, les rialles, el bon rotllet. I així els ajudem a créixer més sans i més feliços.
    Una meravella de conte! Gràcies, company! Necessitava passar-m'ho bé, i aquest relat m'hi ha ajudat.
    Una abraçada ben cordial,

    Mercè

  • Menjar formigues[Ofensiu]
    bloodymaruja | 14-07-2012 | Valoració: 10

    Un relat que m'ha encantat, ple de fina psicologia i de com veuen el mon els nens. El Pare Noel, amb una reflexió sencilla, semblava que havia acabat amb el tema , però el va guanyar la determinació dels infants, que fa que el mon segueixi , diguem-ne, evolucionant.
    El meu nét Marek, el petit català-polonès-alemany, de tres anys, molt enfadat em va dir un dia:
    Es que el pare diu que he d'anar a dormir, que estic molt cansat i jo no em canso mai de jugar.. Quan me'n cansi, ja hi anirè, a dormir.
    Gràcies pel comentari al poema del dir que no. Ve per culpa de problemes a la feina que ja t'explicaré .Potser al setembre tindré hores per anar-te a saludar a la gàbia, com dius tu. Una abraçada, Aleix i un petó a la Olga.

  • Els problemes dels infants[Ofensiu]
    Anaïs | 11-07-2012 | Valoració: 10

    Hola Aleix,
    dues coses. Primera, m'ha encantat aquest relat. Jo que he treballat amb nens, sé que una cosa ínfima per nosaltres és un gran problema per un infant, i els hi has de donar una solució, encara que sigui tan imaginativa com el propi problema.
    Per altra banda, m'has fet recordar d'un conte que m'explicava la meva àvia quan era petita, la de la petita formigueta, i quan tingui una estona tranquil·la l'escriuré i el penjaré perquè el puguis conèixer tu i la resta de companys.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Rastre de formigues[Ofensiu]
    rautortor | 10-07-2012

    Quan esperàvem el primer fill, llegíem i rellegíem a fi i efecte d’estar ben preparats el dia de l’arribada. En aquelles lectures se’ns informava que el fetus estava format del tot a les nou setmanes i que mesurava uns escassos quatre centímetres. Tan menut i tan ben conformat! I aquí aparegueren les formigues. Tan petites com són i són perfectes. Aleshores vaig començar a ser conscient de la importància de la vida, per molt menuda que sigui.

    Dit això, amb el teu relat has aconseguit d’apropar-nos a un gran enigma, si més no pel petit Albert. Les formigues es mengen? És clar que no, nosaltres no en mengem. Per molt que altres animals i persones en puguin menjar. El problema, però, no és aquest. El problema és l’Eduard, que, segons ell, ha comès un acte incomprensible, una preocupació transcendental pel pobre Albert. I algú li ha de fer veure la lògica de tot plegat. Una lògica que va més enllà de les explicacions lògiques dels adults. Com diu Franz Appa, els pares són els déus per a l’infant i aquests estan obligats a alleugerir-li les obsessions que de manera insistent i perseverant (Aurora Marco) els plantejaran una i altra vegada. Cal tenir recursos i respostes aptes per cada edat, comprensibles i alhora vàlides per treure del seu caparró la idea fixa que els martiritza.

    Ves per on, Aleix, amb aquest relat tan senzill i aparentment insubstancial, i tan ben portat des del punt de vista narratiu, ens has donat una lliçó de psicologia infantil. Després d’atrapar-nos des del primer moment, com qui no vol la cosa ens has obligat a conscienciar-nos sobre la importància que pot tenir per un infant una, diguem-ne, “tonteria” des de la perspectiva del món adult.
    Jo que sóc avi de primera fila, entenc perfectament el misteri. I els meus néts que encara no han fet els dos anys, em plantegen “tonteries” similars, i no sempre resulta senzill treure-les-hi del cap.

    Gràcies per la lliçó literària i psicològica. Els diàlegs, propis de qui hi té molta traça.

    Un cop més, encantat de llegir-te.

    Raül

  • Savis innominats[Ofensiu]
    allan lee | 10-07-2012

    pontifiquen que la resta de predadors bandeja les formigues de la seva dieta pel motiu que l'àcid fòrmic que traginen té un gust molt fastigós. Alguns paladars adaptats, ossos formiguers diguèssim, no el troben pas desagradable. I persones instal.lades al tr+opic o similar gaudeixen de grans animalons secs de fregidura. En tot cas l'Edu és un fatxenda o un heroi, sense termes mitjos. I la mare, doncs és una mare normal, una mare com n'hi ha set a cada cantonada de col.legi.
    Molt bo, Aleix. M'ho he passat molt bé amb l'història, és molt agradable de llegir i divertida. Amb rerefons múltiple, o mar de fons, que n'hi ha i molta en cada pregunta icontesta. Una abraçada, guapo. No deixis d'escriure.

    a

  • què divertit aleix...[Ofensiu]
    joandemataro | 09-07-2012 | Valoració: 10

    a més de realista, fas que el lector es fiqui al cap del petit en la seva manera de raonar i de buscar respostes i ens fas reflexionar sobre les raons d'aquest xoc amb la manera d'afrontar la vida tan diferenciada amb el món adult

    gràcies per compartir tantes coses i per la bona estona que m'has fet passar
    una abraçada
    joan

  • Captivat[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 09-07-2012 | Valoració: 10

    Enganxa molt i és molt divertit, se m'ha fet curt! Tens un talent per a escriure que pot complaure de debò a qualsevol! Com a mínim, jo he rigut i el relat m'ha captivat.


    Sergi

  • Depen...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 08-07-2012 | Valoració: 10

    Mon pare quan jo li preguntava cap cosa solia dir-me un "...Depén..." que jo sempre interpretava com un enigma que el pare volia donar-me a conèixer, mai no vaig pensar que era que no ho sabia o que la resposta era tan complicada per a mi que jo no podia engegar un païement d'una resposta filosòfica a la seua manera.
    Això em va fer que m'agradara la filosofia, més el buscar preguntes que respostes i que al llarg dels anys fóra jo una persona molt viscuda i que sabera encaixar les diferents maneres de ser de la gent. Però allò meu em va costar, ben t'ho puc dir.
    Contestar als xiquets deu ser una cosa d'allò més difícil, i jo sempre intentaria fer una resposta tipus científica o si més no com la que farien els antropòlegs, però mai no deixaria al xiquet la sensació de l'enigma, a mi em va portar molts problemes en la joventut tot i que anys més tard i gràcies a la meua vida viscuda vaig aconseguir les meues respostes. Potser unes respostes falses m'hagueren fet també mal, no ho sé, el que sé és que estic molt ufanós i orgullós d'aquell pare meu que em va posar la filosofia a la sang amb les seues enigmàtiques respostes, perquè de tant en tant també s'hi endinsava en una de les seues respostes carregades de filosofia i antropologia.

    Bon pare el meu, i bon relat que m'ha fet assaborir aquells anys.

    Una forta abraçada de

    Vicent

  • Quantes vegades[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-07-2012

    els adults no fem cas dels problemes dels infants anteposant els nostres. Pel petit ,el fet de menjar formigues ho era i gros. Per sort aviat ho oblida i prefereix tastar-les a menjar verdura.
    Amb el teu estil , sempre és un plaer llegir-te , configures un relat que es llegeix , amb un somriure.
    Una abraçada, Aleix i molt bon estiu .

  • Revelació subtil[Ofensiu]
    franz appa | 04-07-2012

    La curiositat infantil pot atabalar, sobretot als pares. Els pares són els déus per a l'infant, i per tant l'exigència envers ell és indefallible. En aquest conte, però, l'autoritat dels pares és feliçment transferida a una altra figura paterna.
    Quan els nens són adults, i pares ells mateixos, ja no senten l'autoritat dels progenitors com un recurs, si bé ja no tampoc com l'ofec que suposen en la rebel edat adolescent.
    La jove protagonista, aquí, rep una revelació. és molt subtil, i crec que cadascú fara bé a pair-la per si sol.
    Pair-la sens eformigues, és clar.
    Rep una abraçada.

  • No s'hi val![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 04-07-2012 | Valoració: 10

    Aleix, ens tens 7 minuts pendents de les formigues i al final no ens dius si l'Edu se les ha menjades o no. Home, és un bon recurs per a mantenir l'atenció del lector però no s'hi val, ens has deixat a mitges! Ja, ja, ja. Molt interessant el relat, als petits no se'ls pot distreure facilment quan en porten alguna al cap. Per a ells el més important és el seu present i allò que pensen en un moment determinat. La veritat és que els grans n'hauríem d'aprendre, perquè, malauradament, vivim al passat o al futur. Som incapaços d'aquesta insistència i perseverància infantil.
    Salut, seny i sort!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

120 Relats

2340 Comentaris

161601 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.