Les tres formigues

Un relat molt entretingut i amb una dosi molt bona d'humor. Perquè els xiquets són així de curiosos i volen saber-ho tot i el per què el seu company s'ha menjat les tres formigues i si és possible. Doncs no cap dupte de que sí, se les havia menjades, ja ja ja ja ja ja...
Jo l'haguera posat també aquest relat de tema "humor", perquè és molt especial per a tothom que ho ha llegit, perquè és molt bé per a riure.
Bo, no importa que t'ho hagi comentat hui, és que m'ha alegrat molt llegir-ho, i molt interessant.
Una salutació d'amistat...
Perla de Vellut

no pot sortir-se'n quan un infant demana, que cal posar els cinc sentits per a respondre les preguntes dels menuts. Aquí el paper de la sogra és cabdal, interfereix en tot i és la clau d'un relat fresc com el dia a dia.
Si em permets la suggerència, hauria eliminat que la mare fumés, li hauria fet mossegar-se les ungles o recagolar-se els cabells, però entenc que la cigarreta és un recurs que ajuda molt a transmetre angoixa cap al lector.
Molt agraït pels teus comentaris, ens seguim llegint.

Lluís Pagès

... que he menjat formigues... a temporades en tinc tantes però tantes..... que un dia em vaig posar un tall de xocolata a la boca, i arrrgsss quin gust més estrany!!!
Quan vaig mirar la que em quedava a la ma ... ho vaig entendre des seguida!!!
El pare del meu fill en va portar de Colòmbia, amb el cul tot inflat , dins una bosseta , fregidetes tal com les venen allà... no les vaig provar però el meu fill si, i diu que estaven boníssimes!! Coses de cultures res més...
Ara, hauriem d'anar fent un pensament i deixar de ser caníbals amb els nostres companys de vida que anomenem animals!!!!
Divertit i real el teu relat, les mames i els nens petits amb les seves preguntes impossibles!!

Hola Aleix. Com m’he divertit llegint aquest relat de l’Albert i l’Edu i les formigues. Hahaha! I quan el nen li diu al Pare Noel que l’Edu dise que se ha manjado tres formigues, hahaha. Té detalls que són veritables perles. Molt bo tot plegat! Aquesta vegada tu m’has fet un regal. Gràcies pel comentari a “Dues vides”. Una abraçada!

M'agrada molt, tant per la calidesa d'aquests personatges ben reals com per l'humor escampat al llarg del relat. Ara bé, no sabem el que l'Edu ens explicaria sobre la experiència de menjar-se a les tres formigues, i seria un luxe llegir de la teva ploma les respostes que ens podria arribar a donar.
És el primer dels teus relats que llegeixo i i m'ha agradat tant que ara aniré pels 36 restants.

T'estic molt agraïda per la benvinguda amb que m'obsequies al teu comentari a "He tornat a sentir-lo", i... perquè m'has fet pensar!
I a la teva pregunta de si hi ha alguna cosa més, ara puc respondre que si, que hi ha molts canvis en ell degut a la malaltia, i que jo ara sóc capaç de veure'ls, païr-los i emocionar-me per ells degut a un altre canvi recent en mi: un petit pas cap a la consciència.
L'un sense l'altre no s'haurien arribat a trobar mai.

Gràcies Aleix!

No és gens fàcil escriure com ho fas. El relat és divertit però admiro més la narració, el mode, el ritme, les situacions.. Realment és un art.
Una abraçada, Aleix
Joanalvol

és fàcil donar una resposta que quedi el nen satisfet, el preguntar és una de les coses que sempre faran els nens, la curiositat és la mare de la sabiduria. I ser pare et dona una nova visió de to el que t'envolta.
Felicitats pel teu relat i moltes gràcies pels teus comentaris.

Una abraçada.
(Hi ha algunes parts del món que si que en mengen de formigues, deuen ser bones...però prefereixo un bon llonzat)

Un conte divertit, interessant i per fer pensar i reflexionar.

Els nens viuen en el seu món, és una manera de dir-ho però hem de pensar que dins la seva ment si va formant poc a poc el seu futur.
En el cas de l’Albert, en aquell moment per ell no hi ha rés més important que les formigues, acaba de descobrir una cosa molt important, és mengen les formigues?
Com aquell que rés ha entrat en el món d’aquests petits insectes, no desconeguts per ell, però que fins ara no l’havien preocupat mai.
Quan un nen fa preguntes sobre qualsevol tema, és molt important saber-lo escoltar i procurar respondre a les seves preguntes amb respostes fàcils, que sigui capaç de poder comprendre i així pugui anar descobrint coses noves per ell i que per descomptat tingui la certesa de que quan vulgui saber el perquè d’allò que l’encurioseix, ho preguntarà a la mare, o al pare, o als avis o qualsevol que en aquell moment li pugui resoldre el misteri.
Saber educar un nen és molt complicat, però hem d’entendre que és molt important anar-los alliçonant poc a poc, a mida que ells van descobrint coses que els hi comporta curiositat.
No tot s’aprèn en els llibres...
Una abraçada Aleix.

Gemma

Els nens tenen la seva lògica, i sobre tot moltes preguntes per encaixar i ordenar tantes novetats que els sacsegen contínuament. I els pares, sovint cansats i amoïnats, en tenen d’altres que els semblen més importants. Hem de ser més receptius, i entendre que la curiositat infantil és la porta de l’aprenentatge, i que hauríem de deixar-la oberta i respondre les seves qüestions, per banals que semblin. El ajuda a créixer, i també, a confiar i respectar els seus progenitors.

Hola a tothom i a tothoma. No sé pas què ha passat aquí però d'un dia per l'altre he vist com aquest relat passava misteriosament de 200 lectures a 700! No crec que a algú li hagi agradat tant com per a rellegir-lo 500 vegades. Passen coses rares per Internet. Però que sapigueu que la lectura real d'aquest relat són 500 lectures menys del que posa aquí dalt. Una abraçada a tothom i lamento aquest incident. Siau!

Aleix

Quin relat més divertit Aleix, m’he fet un bon tip de riure mentre les imatges de l’Albert i companyia passaven pel meu davant com si veies una peli còmica. Has construït una historia que podria ben bé ser verídica . M’ha encantat la insistència del nen tan real, i sobretot el català castellanitzat o a l’inrevés .
Pel que veig en els comentaris avui és el teu sant. Moltes felicitats!!
Una forta abraçada encara enriolada

però avui és Sant Aleix i et desitjo tota la felicitat d'aquest món.
Una forta abraçada , amic.

Ostres, Aleix, que bé m'ho he passat amb l'Albert que no para de preguntar sobre aquest estrany àpat de les tres formigues! Molt ben portat aquest diàleg: proper, real, divertit. De fet tots els nens necessiten respostes, i més que la resposta de debò, la vàlida el que compta per a ells és que els escoltis, que els facis cas, i, tot el demés flueix per si mateix. Neix la bona sintonia entre grans i petits, les rialles, el bon rotllet. I així els ajudem a créixer més sans i més feliços.
Una meravella de conte! Gràcies, company! Necessitava passar-m'ho bé, i aquest relat m'hi ha ajudat.
Una abraçada ben cordial,

Mercè

Hola Aleix,
dues coses. Primera, m'ha encantat aquest relat. Jo que he treballat amb nens, sé que una cosa ínfima per nosaltres és un gran problema per un infant, i els hi has de donar una solució, encara que sigui tan imaginativa com el propi problema.
Per altra banda, m'has fet recordar d'un conte que m'explicava la meva àvia quan era petita, la de la petita formigueta, i quan tingui una estona tranquil·la l'escriuré i el penjaré perquè el puguis conèixer tu i la resta de companys.
Un somriure,
Anaïs

Quan esperàvem el primer fill, llegíem i rellegíem a fi i efecte d’estar ben preparats el dia de l’arribada. En aquelles lectures se’ns informava que el fetus estava format del tot a les nou setmanes i que mesurava uns escassos quatre centímetres. Tan menut i tan ben conformat! I aquí aparegueren les formigues. Tan petites com són i són perfectes. Aleshores vaig començar a ser conscient de la importància de la vida, per molt menuda que sigui.

Dit això, amb el teu relat has aconseguit d’apropar-nos a un gran enigma, si més no pel petit Albert. Les formigues es mengen? És clar que no, nosaltres no en mengem. Per molt que altres animals i persones en puguin menjar. El problema, però, no és aquest. El problema és l’Eduard, que, segons ell, ha comès un acte incomprensible, una preocupació transcendental pel pobre Albert. I algú li ha de fer veure la lògica de tot plegat. Una lògica que va més enllà de les explicacions lògiques dels adults. Com diu Franz Appa, els pares són els déus per a l’infant i aquests estan obligats a alleugerir-li les obsessions que de manera insistent i perseverant (Aurora Marco) els plantejaran una i altra vegada. Cal tenir recursos i respostes aptes per cada edat, comprensibles i alhora vàlides per treure del seu caparró la idea fixa que els martiritza.

Ves per on, Aleix, amb aquest relat tan senzill i aparentment insubstancial, i tan ben portat des del punt de vista narratiu, ens has donat una lliçó de psicologia infantil. Després d’atrapar-nos des del primer moment, com qui no vol la cosa ens has obligat a conscienciar-nos sobre la importància que pot tenir per un infant una, diguem-ne, “tonteria” des de la perspectiva del món adult.
Jo que sóc avi de primera fila, entenc perfectament el misteri. I els meus néts que encara no han fet els dos anys, em plantegen “tonteries” similars, i no sempre resulta senzill treure-les-hi del cap.

Gràcies per la lliçó literària i psicològica. Els diàlegs, propis de qui hi té molta traça.

Un cop més, encantat de llegir-te.

Raül

pontifiquen que la resta de predadors bandeja les formigues de la seva dieta pel motiu que l'àcid fòrmic que traginen té un gust molt fastigós. Alguns paladars adaptats, ossos formiguers diguèssim, no el troben pas desagradable. I persones instal.lades al tr+opic o similar gaudeixen de grans animalons secs de fregidura. En tot cas l'Edu és un fatxenda o un heroi, sense termes mitjos. I la mare, doncs és una mare normal, una mare com n'hi ha set a cada cantonada de col.legi.
Molt bo, Aleix. M'ho he passat molt bé amb l'història, és molt agradable de llegir i divertida. Amb rerefons múltiple, o mar de fons, que n'hi ha i molta en cada pregunta icontesta. Una abraçada, guapo. No deixis d'escriure.

a

a més de realista, fas que el lector es fiqui al cap del petit en la seva manera de raonar i de buscar respostes i ens fas reflexionar sobre les raons d'aquest xoc amb la manera d'afrontar la vida tan diferenciada amb el món adult

gràcies per compartir tantes coses i per la bona estona que m'has fet passar
una abraçada
joan

Enganxa molt i és molt divertit, se m'ha fet curt! Tens un talent per a escriure que pot complaure de debò a qualsevol! Com a mínim, jo he rigut i el relat m'ha captivat.


Sergi

els adults no fem cas dels problemes dels infants anteposant els nostres. Pel petit ,el fet de menjar formigues ho era i gros. Per sort aviat ho oblida i prefereix tastar-les a menjar verdura.
Amb el teu estil , sempre és un plaer llegir-te , configures un relat que es llegeix , amb un somriure.
Una abraçada, Aleix i molt bon estiu .

La curiositat infantil pot atabalar, sobretot als pares. Els pares són els déus per a l'infant, i per tant l'exigència envers ell és indefallible. En aquest conte, però, l'autoritat dels pares és feliçment transferida a una altra figura paterna.
Quan els nens són adults, i pares ells mateixos, ja no senten l'autoritat dels progenitors com un recurs, si bé ja no tampoc com l'ofec que suposen en la rebel edat adolescent.
La jove protagonista, aquí, rep una revelació. és molt subtil, i crec que cadascú fara bé a pair-la per si sol.
Pair-la sens eformigues, és clar.
Rep una abraçada.

Aleix, ens tens 7 minuts pendents de les formigues i al final no ens dius si l'Edu se les ha menjades o no. Home, és un bon recurs per a mantenir l'atenció del lector però no s'hi val, ens has deixat a mitges! Ja, ja, ja. Molt interessant el relat, als petits no se'ls pot distreure facilment quan en porten alguna al cap. Per a ells el més important és el seu present i allò que pensen en un moment determinat. La veritat és que els grans n'hauríem d'aprendre, perquè, malauradament, vivim al passat o al futur. Som incapaços d'aquesta insistència i perseverància infantil.
Salut, seny i sort!