Jo estimava aquest poema, per bell i delicat, fins que vaig viure'n el seu significat...

bar.

Bon dia Epicuri i moltes gràcies per aquest poema,

M'agrada i el trobo molt interessant, certament podem ser els nostres millors i alhora pitjors acompanyants. Per tant, no badem i fixem-nos-hi bé a la forma en com ho fem, oi?
Quant a que amb la edat i la mala praxis.... jo miro de desaprendre tot allò que és un llast i no deixa espai al nou que intento aprendre. I creu-me si et dic que la edat m'hi ajuda. I el ser un bon troç d'animal, doncs diria que també :-D

Ara bé, crec que desaprendre no és privilegi tan sols de la edat doncs és un exercici que no tothom estem oberts a practicar per anys que tinguem, però és tant i tant saludable! El que passa és que ens pesen massa tantes costums i creences...

Salut,
bar.

Encantada d'aquesta passejada pel teu paisatge Aleix, gairebé en sento les olors.
Gràcies,

bar.

El primer ja m'ha arribat d'entrada, quan descrius les sensacions als ulls i a la pell quan el sol és baix, i el segon quan jugues fent camí des del perdonar-se fins al do de l'amor i tot el que l'acompanya.
No hi entenc un borrall de poesia, però si en un breu poema com aquest em passa dues vegades i per dos motius tan diferents... per mi és un escrit fantàstic!

bar.

A mesura que he anat llegint m'he anat engrescant amb aquest relat on ens vas passejant de la realitat més quotidiana a la fantasia menys esperada.
M'ha agradat especialment aquest anar i tornar entre realitat i ficció, i la forma com escrius.
Salut!

bar.

Olé i olé i olé tu!

bar.

... doncs t'anava a demanar el link al relat que tant suc li proporcionava a la teva imaginació degut al seu nombre inexplicable i sempre en augment de lectures.

catxislamarsalada :-D

bar.

Té les de perdre, és cert, peró potser la barqueta mai seria víctima d'un iceberg...
Una abraçada ben gran Anaïs!

bar.

He llegit molts relats teus en forma de poesia que sovint entenc però mai goso comentar-te doncs em costa molt aquest gènere.
Aquest relat en prosa m'ha agradat tant que tot i ser tristíssim m'ha deixat un regust molt dolç, perquè el teu ebenista és creatiu -crea bellesa amb les seves mans sense importar-li el negoci que en fa-, i el teu ebenista és creador de la seva vida -ell decideix el que i el com ho vol fer-.
Si no ha arribat a temps al seu destí vora el mar no té la més mínima importància doncs ell ja l'estava sentint des que va decidir que un dia hi aniria a viure.
Jo seria una paternalista de pa sucat amb oli si menystingués el valor d'una vida per com es veu aquesta des de fora ;-)

Salut,
bar.

...de riure :-D
(i permeteu-me que ho digui tal qual ho sento)
Es que si mai us han dit com en a mi que sou amples del cony, aquest podria ser el nostre relat insignia!!!
I això que desconeixia la existència del sèsam negre,sempre havia utilitzat el sèsam sense adjectius. El buscaré.

See you TGNK

...el que se sent, es vol, es sap, i es pot.
Mirar enrere i fer-se preguntes, fins i tot de moments dificilíssims com aquest, cal fer-ho sempre que serveixi per crèixer.
Mirar enrere per jutjar-se, potser no cal fer-ho mai.

Aquest relat tant dur m'ha emocionat i, per sobre de tot, m'ha entendrit.
Em descobreix un més dels vessants de la Mena que jo encara tinc per descobrir alhora que em fa sentir que, com tu dius ets aire i foc... peró evidentment ets infinita.

Les teves paraules m'han fet reviure el moment en que, als meus 14 anys, van trucar al pare per dir-nos que el meu germà de 15 acabava de morir i, aleshores, jo tampoc el vaig saber abraçar.
Buscaré els minireptes de novembre de "records del pare" on vas presentar aquest relat doncs en aquests moments em sento immersa (i em sap greu que monotemàtica) en un garbuix d'emocions lligades gairebé totes a ell.

Salut i amor Mena!!!
bar.

Sempre em sorprèn com de bé cuines els teus relats i com tens tanta cura de tots els ingredients que hi vas afegint, del primer fins al darrer.
És un plaer gaudir dels teus plats i aprendre d'aquests retrats que fas de la historia.

No vaig poder venir a la teva lectura del mico de l'anís, però espero que sortís tot molt bé i que la marebloody continue recuperant-se de la pneumònia.

Una abraçada,
bar.

Que el volia valorar

Vorejats de dualitats i contraris.
I aquesta és la seva riquesa, gaudir-les mentre anem fent el camí.
Nova i antiga, dolça i salvatge. M'agrada molt Atlantis.

bar.

En hi ha tantes de teories... peró res millor que la experimentació per confirmar quines són bones per cadascú de nosaltres.
M'ha agradat molt el relat :-D

bar.