Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Repte Clàssic CDXXII: Un país
Intervenció de: deòmises | 04-05-2010
Benvolguts/des relataires i reptaires:
He buscat temes per aquesta nova proposta del Repte de prosa. He dubtat entre diversos, com sempre m'acostuma a passar. I he mirat damunt de la taula de treball. CD's i llibres, papers escampats i bolígrafs.
Escolto Ismaël Lô, però tenia l'opció d'Hedningarna, Lídia Bosch, Brad Mehldau Trio o Propellerheads. I això m'ha fet adonar d'una cosa: en cinc opcions hi ha cinc països diferents (Senegal, Suècia, Catalunya, Estats Units i Anglaterra), dels quals no he visitat excepte Catalunya, evidentment.
Us proposo, per tant, que m'expliqueu una història qualsevol localitzada en un país, el que vulgueu o el que us inventeu. Sense problemes de banderes ni de fronteres. Sense pensar si és una metròpoli o un llogarret de muntanya. Narreu i creeu una bandera en l'extensió d'un relat.
Qui? Qualsevol usuari (lector/autor) assidu o intermitent o primerenc del Repte Clàssic; també dels altres reptes...
Quan? Des d'ara fins al 10 de maig a les 23h
Quant? Un relat concursable i els que vulgueu fora de concurs ;) des de 250 fins a 1000 paraules
Com? Penjant el relat com a resposta a aquest post, que s'anirà enllaçant segons passin els dies
Per què? Per rebre un comentari a cada relat i/o per ser candidat/a a ¨proposar el següent Repte Clàssic.
Res més? Paraules clau: un adverbi, un substantiu, un adjectiu i un verb (qualsevol flexió i conjugació, gènere i nombre). Ah, i quatre esdrúixoles, com a regla perepunyetera no desqualificable.
T'atreveixes tu? Endavant!
d.
Respostes
-
Felicitat
vitriol | 06/05/2010 a les 21:48
El meu país és un país petit. Enormement petit. Al Nord hi ha unes muntanyes de vegetació atapeïda amb els cims permanentment coberts de neu i al sud, unes platges immaculades m'acullen cada cop que hi vull gaudir.
Si ets a la platja i vols fer cap a muntanya pots trigar deu minuts caminant, i una eternitat si no et mous.
Una font cristal·lina raja sense aturador el nèctar més deliciós. Si estiguessis trist, que mai ho estàs al meu país, uns glopets t'aixecarien els ànims. Si estàs content, com sempre, et moderaria la eufòria, que l'excés mai és bo.
És molt important l'arbre blau. Ell proveeix als habitants del meu país de les menges necessàries. Ara bé, has de menjar allò que ell et doni. Tant aviat produeix unes refrescant pomes, com una saborosa cuixa del més tendre xai. Fins i tot, quan es troba esplèndid, deixa que de les seves branques, pengin atraients bossetes de llaminadures.
Al meu país no hi ha, ni democràcia, ni dictadura. Ni república, ni monarquia i jo no soc ni un gran rei ni un príncep petit. Ara bé, sabem en tot moment el que hem de fer sense fer mal a ningú.
Jo visc a l'Est. A la única casa que hi ha, a l'Est. A l'Oest viu l'altre únic habitant del meu país. A tot el territori només hi ha un camí. El que ambdós hem marcat amb les nostres passes cada cop que ens hem volgut allitar junts. Pel que fa a tot el demés, la nostre relació es ben cordial.
El meu país no es diu Utopia. És tan real com impossible.
Ítaca...,cànnabis!!
-
T'espero...
brins | 09/05/2010 a les 21:55
T'ESPERO...
Les pinedes de Bigues i Riells continuen obrint-se abrivades i ufanoses; tot el paratge és harmònica gerdor, però dins del meu cor, tan sols hi niua marciment. Les belles raconades, les obertes prades, la fondalada per on davalla el riu Tenes enmig de joncs i canyissos tenen la llum d'una tal fulgència que ningú no desitja allunyar-se'n, però a les meves ninetes, no hi arriba cap esclat. Gaudeixo de llibertat, cap encadenament ni cap estrebada no m'atura, corro sense traves pels camps, però no en respiro l'oreig ni en sento l'ombra, cap rierol no m'assedega.
Sense tu, pels salts d'aigua de Sant Miquel del Fai, ja no hi baixen pletòriques espurnes, ni cap núvol dels Cingles del Berti dibuixa màgia. Camino, galopo pels carrers, albiro portals... però cap d'ells m'és recer. Enyoro la llar on compartíem blaus de matinada i cels d'estiu; amb els esguards ja en teníem prou... no ens calien les paraules.
Aquesta nit, quan es fongui el dia, m'arrauliré sota el porxo on tantes vegades he dormit, i esperaré delitós que tornis a obrir la porta per regar aquest jardí que ara és erm i eixut; les males herbes et mosseguen les clavellines i els rosers. Desitjaré, altra vegada, moixaines dels teus dits senils, i cercaré delerós la neu dels teus cabells.
En despertar, miraré de nou la meva menjadora que romandrà buida, però confiaré que tu hi abocaràs aliment. Esperaré que em tornis a posar el collar vermell amb què em passejaves... Te'n recordes? Caminàvem molt junts... amb passes lentes, a poc a poc.
I demà, tornaré a esperar-te...
-
Nòmades
gypsy | 10/05/2010 a les 22:45
Em sento estranya trepitjant aquesta terra, aquí vaig néixer, malgrat només vaig passar-hi una part minsa de la meva infantesa. Els pares van decidir emigrar a Mèxic durant el període en que va esclatar la guerra civil. Recordo la por, el silenci dins de casa mentre sopàvem. No dir, per no sentir.
El dia que vam marxar tots tres, el pare - sorrut i apagat - amagava una tristor difícil d'expressar. Deixava enrere els germans i els pares, com la mare. Però la mare plorava, mentre caminava carregada d'embalums i farcells. La història s'escriuria en unes altres coordenades a partir d'aquell moment. Jo, tenia deu anys aleshores, i em va aclaparar una sensació d'incertesa i d'abisme. Com si fóssim nòmades o delinqüents que fugien per haver fet quelcom dolent o irremeiable.
Un cop vam arribar a Mèxic, paulatinament ens vam adaptar a la nova situació. El pare va trobar feina de professor de música, la mare cosia per encàrrec i guanyava uns calerons. Anàvem fent. Recordo que escrivíem moltes cartes als avis i als oncles. També en rebíem moltes de cartes. Una d'elles ens va dur una notícia trista: havien afusellat el germà gran del pare, l'oncle Jaume. La mare somicava perquè no tindria un enterrament digne i perquè nosaltres érem lluny, a recer de l'horror que patia la resta de la família. Ens sentíem culpables d'haver fugit i d'estar vius.
Em vaig casar amb en Guillem, ell també havia emigrat com nosaltres, el coneixia de les trobades que fèiem les famílies vingudes de fora, els dissabtes a la tarda en un bar que semblava una parada de fira. Feia decorats de teatre. Vam ser feliços pessigant segons de joia al temps que corria, escolant-se invisible enllà de les nostres vides. Va néixer la Núria, la nostra única filla. Un tresor de carn i ossos, un miracle d'ulls foscos i mirada escrutadora.
Quan van morir els pares vaig voler tornar al país d'origen. Necessitava tancar un cercle. No hi havia llambordes ni descampats, ni solituds tan fondes com quan marxàrem. Molts familiars havien defallit en la lluita pel nostre país petit. I jo, no em sentia d'enlloc, ni d'aquí ni d'allà. Com si algú m'hagués manllevat la memòria i n'hagués fet bocins del meu viure insignificant.
Ara, a les acaballes d'un temps cada volta més curt, cerco una identitat, un nom, una història coherent que em permeti retrobar la pau amb els meus fantasmes.
-
Retorn platejat
nuriagau | 12/05/2010 a les 14:45
He decidit tornar al país d'origen, un país qualsevol. La meva història és com la de tantes dones immigrants fracassades. Tampoc importa el meu, de nom.
Set anys enrere, vaig deixar terra, fill amb sis anys i d'altres parents, cercant una vida millor. No havia tingut gaire sort. Vaig ser mare massa jove i el pare se'n va desentendre. L'existència es basava en la supervivència i desitjava que gaudís de tot allò que jo no havia pogut tenir, en un país ple d'oportunitats que no era el nostre.
Al principi, l'enyorament m'acompanyava totes les hores del dia i la nit. Les trucades telefòniques als familiars no sé si em feien més mal que bé. I així van passar els dies, les setmanes, els mesos i... quatre anys. En aquest temps, vaig conèixer un paisà. Ens enamoràrem i ens casàrem. Sospirava perquè algun dia pogués viure amb els dos com si fossin pare i fill. Poc després nasqué la nostra filla.
I passaren més dies, més setmanes, més mesos i... tres anys. Quan aconseguí una feina més o menys estable i una vivenda digna, vaig fer que el nen vingués amb mi. Creia que li oferia un esdevenidor prometedor.
Però no fou així, la nostàlgia no el permeté adaptar-se ni al país, ni a l'escola, ni al barri, ni a casa, ni a mi. Sóc una estranya per a ell. Aquests set anys de separació ens han convertit en dos desconeguts.
Jo no vaig arrencar-li la primera dent, ni la segona... No estudiàrem plegats les taules de multiplicar. No vaig contemplar com aprenia a llegir, ni a muntar amb bicicleta, ni... Ja sé que els adolescents, habitualment, tenen una relació conflictiva amb els pares, però la nostra història particular l'ha complicat encara més. Altres tenen problemes per aconseguir respecte i autoritat, jo necessito guanyar-me l'estimació, a més a més.
La meva parella i el fill s'acceptaren mútuament mentre els distancià l'oceà, però, des que els separà l'envà de l'habitació, la coexistència fou insuportable. I jo era al mig, com l'envà, entomant els cops d'una banda i l'altra. Un maltractament psíquic que feria amb doloroses cicatrius difícils d'esborrar. I la nena romania observant els canvis dels esdeveniments sense entendre gairebé res, mentre estrenyia les seves mans amb les meves.
I també ell ens deixà. La filla enyora el pare i plora. Ara ja no és feliç ni un ni l'altre i jo... jo no recordo des de quan no sóc feliç. Les mirades d'ambdós em reclamen un canvi a les nostres vides.. I, gairebé simultàniament, ha esclatat la crisi econòmica del país. Aquesta terra ja ni tan sols ens pot garantir el benestar que havia assolit treballant llargues jornades. I em sento sola, molt sola, desbordada i superada.
No he aconseguit fer felices tres de les persones que més estimo en aquesta vida. El somriure del somni mític del "dorado" ha esdevingut el plor de llàgrimes platejades del fracàs. I travessarem cels i mars de camí al país que em va veure néixer. Abraço fortament els fills, sense idealitzar el que pot ser el futur, tan sols cercant arraulir-nos al caliu de la llar materna.
-
Retorn platejat (amb correccions)
nuriagau | 12/05/2010 a les 21:30
He decidit tornar al país d'origen, un país qualsevol. La meva història és com la de tantes dones immigrants fracassades. No importa quin és el meu nom.
Set anys enrere, vaig deixar terra, fill amb sis anys i d'altres parents, cercant una vida millor. No havia tingut gaire sort. Havia estat mare massa jove i el pare se n'havia desentès. L'existència es basava en la supervivència i desitjava que el meu fill gaudís de tot allò que jo no havia pogut tenir, en un altre país més ple d'oportunitats que pas el nostre.
Al principi, l'enyorament m'acompanyava totes les hores del dia i de la nit. Les trucades telefòniques als familiars no sé si em feien més mal que bé. I així van passar els dies, les setmanes, els mesos i... quatre anys. Fou llavors quan vaig conèixer un paisà. Ens enamoràrem i ens casàrem. Sospirava perquè algun dia pogués viure amb tots dos com si fossin pare i fill. Poc després nasqué la nostra filla.
I passaren més dies, més setmanes, més mesos i... tres anys. Quan aconseguí una feina més o menys estable i una vivenda digna, vaig fer que el nen vingués amb mi. Creia que li oferia un esdevenidor prometedor.
Però no fou així, la nostàlgia no li permeté adaptar-se al nou país, ni a l'escola, ni al barri, ni a la casa, ni a mi. Era una estranya per a ell. Aquests set anys de separació ens havien convertit en dos desconeguts.
Jo no vaig arrencar-li la primera dent, ni la segona... No estudiàrem plegats les taules de multiplicar. No vaig contemplar com aprenia a llegir, ni a muntar amb bicicleta, ni... Ja sé que els adolescents, habitualment, tenen una relació conflictiva amb els pares, però la nostra història particular l'havia complicada encara més. Altres pares tenien problemes per aconseguir respecte i autoritat, jo necessitava, a més, guanyar-me la seva estimació.
La meva parella i el fill s'acceptaren mútuament mentre els distancià l'oceà, però, des que els separà tan sols l'envà de l'habitació, la coexistència fou insuportable. I jo era al mig, com l'envà, entomant els cops d'una banda i de l'altra. Un maltractament psíquic que feria amb doloroses cicatrius difícils d'esborrar. I la nena romania observant els canvis dels esdeveniments sense entendre gairebé res, mentre estrenyia les seves mans amb les meves.
I també ell ens deixà... Ara la filla enyora el pare i plora, ja no és feliç ni un ni l'altra i jo... jo no recordo des de quan no sóc feliç. Les mirades d'ambdós em reclamen un canvi a les nostres vides.. I, gairebé simultàniament, ha esclatat la crisi econòmica d'aquest país. Aquesta terra ja ni tan sols ens pot garantir el benestar que havia assolit treballant llargues jornades. I em sento sola, molt sola, desbordada i superada.
No he aconseguit fer felices tres de les persones que més estimo en aquesta vida. El somriure del somni mític del "dorado" ha esdevingut el plor de llàgrimes platejades del fracàs. I travessarem cels i mars de camí al país que em va veure néixer.
Abraço fortament els fills, sense idealitzar el que pot ser el futur, tan sols cercant arraulir-nos al caliu de la llar materna.
-
Retorn platejat (una correcció més)
nuriagau | 12/05/2010 a les 21:36
He decidit tornar al país d'origen, un país qualsevol. La meva història és com la de tantes dones immigrants fracassades. No importa quin és el meu nom.
Set anys enrere, vaig deixar terra, fill amb sis anys i d'altres parents, cercant una vida millor. No havia tingut gaire sort. Havia estat mare massa jove i el pare se n'havia desentès. L'existència es basava en la supervivència i desitjava que el meu fill gaudís de tot allò que jo no havia pogut tenir, en un altre país més ple d'oportunitats que no pas el nostre.
Al principi, l'enyorament m'acompanyava totes les hores del dia i de la nit. Les trucades telefòniques als familiars no sé si em feien més mal que bé. I així van passar els dies, les setmanes, els mesos i... quatre anys. Fou llavors quan vaig conèixer un paisà. Ens enamoràrem i ens casàrem. Sospirava perquè algun dia pogués viure amb tots dos com si fossin pare i fill. Poc després nasqué la nostra filla.
I passaren més dies, més setmanes, més mesos i... tres anys. Quan aconseguí una feina més o menys estable i una vivenda digna, vaig fer que el nen vingués amb mi. Creia que li oferia un esdevenidor prometedor.
Però no fou així, la nostàlgia no li permeté adaptar-se al nou país, ni a l'escola, ni al barri, ni a la casa, ni a mi. Era una estranya per a ell. Aquests set anys de separació ens havien convertit en dos desconeguts.
Jo no vaig arrencar-li la primera dent, ni la segona... No estudiàrem plegats les taules de multiplicar. No vaig contemplar com aprenia a llegir, ni a muntar amb bicicleta, ni... Ja sé que els adolescents, habitualment, tenen una relació conflictiva amb els pares, però la nostra història particular l'havia complicada encara més. Altres pares tenien problemes per aconseguir respecte i autoritat, jo necessitava, a més, guanyar-me la seva estimació.
La meva parella i el fill s'acceptaren mútuament mentre els distancià l'oceà, però, des que els separà tan sols l'envà de l'habitació, la coexistència fou insuportable. I jo era al mig, com l'envà, entomant els cops d'una banda i de l'altra. Un maltractament psíquic que feria amb doloroses cicatrius difícils d'esborrar. I la nena romania observant els canvis dels esdeveniments sense entendre gairebé res, mentre estrenyia les seves mans amb les meves.
I també ell ens deixà... Ara la filla enyora el pare i plora, ja no és feliç ni un ni l'altra i jo... jo no recordo des de quan no sóc feliç. Les mirades d'ambdós em reclamen un canvi a les nostres vides.. I, gairebé simultàniament, ha esclatat la crisi econòmica d'aquest país. Aquesta terra ja ni tan sols ens pot garantir el benestar que havia assolit treballant llargues jornades. I em sento sola, molt sola, desbordada i superada.
No he aconseguit fer felices tres de les persones que més estimo en aquesta vida. El somriure del somni mític del "dorado" ha esdevingut el plor de llàgrimes platejades del fracàs. I travessarem cels i mars de camí al país que em va veure néixer.
Abraço fortament els fills, sense idealitzar el que pot ser el futur, tan sols cercant arraulir-nos al caliu de la llar materna.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- Amants (1 comentaris)
- Desembre: el caliu que em fa sentir viva (1 comentaris)
- CARTA AL NADAL (3 comentaris)
- UN MATÍ QUALSEVOL (2 comentaris)
- Testimoni al darrer poblat (IV) (2 comentaris)
- Parlant sol (2 comentaris)
- Deconstrucció (1 comentaris)
- La sal de les ferides 42/60 (1 comentaris)
- EN UN PAIS ORIENTAL, .... (1 comentaris)
- Piranda (3 comentaris)
Nous més llegits
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA] (711 lectures)
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (312 lectures)
- Confiança en les Alternatives (241 lectures)
- PROTOCOL DE CURES (227 lectures)
- La impudícia del vestit (224 lectures)
- UN MATÍ QUALSEVOL (174 lectures)
- El fals temps d'ahir (173 lectures)
- Resar o renegar? [text no creat amb IA] (165 lectures)
- La capsa de les vanitats (152 lectures)
- Un, Dos, Tres, Botifarra de Pagès (143 lectures)
Nous més comentats
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (5 comentaris)
- PROTOCOL DE CURES (3 comentaris)
- El fals temps d'ahir (3 comentaris)
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA] (3 comentaris)
- Resar o renegar? [text no creat amb IA] (3 comentaris)
- Parlant sol (2 comentaris)
- Confiança en les Alternatives (2 comentaris)
- La impudícia del vestit (2 comentaris)
- Presents i transparents (2 comentaris)
- La sal de les ferides 40/60 (2 comentaris)
Nous més votats
- PROTOCOL DE CURES (Agrada a 4 relataires)
- UN MATÍ QUALSEVOL (Agrada a 3 relataires)
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (Agrada a 3 relataires)
- La sal de les ferides 41/60 (Agrada a 2 relataires)
- La sal de les ferides 40/60 (Agrada a 2 relataires)
- A ulls clucs (Agrada a 2 relataires)
- UN NADAL DIFERENT. (Agrada a 1 relataires)
- La capsa de les vanitats (Agrada a 1 relataires)
- Una imatge digna de veure. (Agrada a 1 relataires)
- La impudícia del vestit (Agrada a 1 relataires)