Repte Clàssic CDXXII: Un país

      He decidit tornar al país d'origen, un país qualsevol. La meva història és com la de tantes dones immigrants fracassades. No importa quin és el meu nom.

      Set anys enrere, vaig deixar terra, fill amb sis anys i d'altres parents, cercant una vida millor. No havia tingut gaire sort. Havia estat mare massa jove i el pare se n'havia desentès. L'existència es basava en la supervivència i desitjava que el meu fill gaudís de tot allò que jo no havia pogut tenir, en un altre país més ple d'oportunitats que no pas el nostre.

      Al principi, l'enyorament m'acompanyava totes les hores del dia i de la nit. Les trucades telefòniques als familiars no sé si em feien més mal que bé. I així van passar els dies, les setmanes, els mesos i... quatre anys. Fou llavors quan vaig conèixer un paisà. Ens enamoràrem i ens casàrem. Sospirava perquè algun dia pogués viure amb tots dos com si fossin pare i fill. Poc després nasqué la nostra filla.

      I passaren més dies, més setmanes, més mesos i... tres anys. Quan aconseguí una feina més o menys estable i una vivenda digna, vaig fer que el nen vingués amb mi. Creia que li oferia un esdevenidor prometedor.

      Però no fou així, la nostàlgia no li permeté adaptar-se al nou país, ni a l'escola, ni al barri, ni a la casa, ni a mi. Era una estranya per a ell. Aquests set anys de separació ens havien convertit en dos desconeguts.

      Jo no vaig arrencar-li la primera dent, ni la segona... No estudiàrem plegats les taules de multiplicar. No vaig contemplar com aprenia a llegir, ni a muntar amb bicicleta, ni... Ja sé que els adolescents, habitualment, tenen una relació conflictiva amb els pares, però la nostra història particular l'havia complicada encara més. Altres pares tenien problemes per aconseguir respecte i autoritat, jo necessitava, a més, guanyar-me la seva estimació.

      La meva parella i el fill s'acceptaren mútuament mentre els distancià l'oceà, però, des que els separà tan sols l'envà de l'habitació, la coexistència fou insuportable. I jo era al mig, com l'envà, entomant els cops d'una banda i de l'altra. Un maltractament psíquic que feria amb doloroses cicatrius difícils d'esborrar. I la nena romania observant els canvis dels esdeveniments sense entendre gairebé res, mentre estrenyia les seves mans amb les meves.

      I també ell ens deixà... Ara la filla enyora el pare i plora, ja no és feliç ni un ni l'altra i jo... jo no recordo des de quan no sóc feliç. Les mirades d'ambdós em reclamen un canvi a les nostres vides.. I, gairebé simultàniament, ha esclatat la crisi econòmica d'aquest país. Aquesta terra ja ni tan sols ens pot garantir el benestar que havia assolit treballant llargues jornades. I em sento sola, molt sola, desbordada i superada.

      No he aconseguit fer felices tres de les persones que més estimo en aquesta vida. El somriure del somni mític del "dorado" ha esdevingut el plor de llàgrimes platejades del fracàs. I travessarem cels i mars de camí al país que em va veure néixer.

      Abraço fortament els fills, sense idealitzar el que pot ser el futur, tan sols cercant arraulir-nos al caliu de la llar materna.