REPTE POÈTIC VISUAL 108 - NOVEMBRE -

Hi ha alguna cosa entre carnal i humana
en la fulla que grogueja a la feixa:
la seva forma arriba a ser sensual,
record de similars formes sentides,
resolta a combatre la duresa
que la pedra perenne manifesta.

Caducitat de l'instant front a l'etern
tossuderia a mantenir-se al lloc
a suavitza els contorns a còpia d'anys
en un procés constant però invisible
que acabarà fent ascles el pedrot.

Suspesa en l'aire, la fulla,
pur vertigen
de la vida i la mort:

"Quí sóc, es diu?
No sóc res?
Ja m'he desfet.

No és, potser, això la mort?"

Molt abans que ens siguis conscient,
que sapiguis
que ja no ets
d'aquest mon orgànic
ja ho sabies;
és clar que hom
no és mai ben bé de cap lloc
quan bufa el vent.

Tu ets
un carrer desert a mitja tarda
tu
ets un gat sobre la falda
un glop de te i l'escalfor recomfortant

ets l'accent de les paraules
tu ets
la suavitat d'una carícia

ets la crua imatge que m'empaita
el Sol d'un migdia de febrer
tu ets
un troç de carbó ardent
ets
la punta d'una llança

i també la brisa salada
a peu de platja.

Sovint no entens encara el dol
ni la tristesa de les pedres,
les observes desde l'arbre
i et deixes caure perquè vols.

Ni la força del vent ni la tardor
et faran arribar a terra,
ni l'hivern et treurà el color
que dónes al blanc-i-negre.

Et desprens de l'arbre amb serenor
reposant en teranyina,
on altres hi troben mort
tu hi emplaces vida.

Oooops, ara sí, aquesta és la versió bona, ok? (sorry)

As de piques

tu ets
un carrer desert a mitja tarda
tu
ets un gat sobre la falda
un glop de te i l'escalfor recomfortant

ets l'accent de les paraules
tu ets
un poema convuls

ets
la crua imatge que m' empaita
el Sol d'un migdia de febrer
tu
ets un troç de carbó ardent
i la punta d'una llança

i també la brisa salada
a peu de platja
tu ets
la suavitat d'una carícia
i l'instant precís

en què TOT
s'atura.

Què no dir de tu, grisor
què sembrar en ta malaltia
fum d'encens, meandre, plor,
caus d'ocell. Piuleig on nia
l'esperança del voltor;
tota fam es fa de cria.

Què no dir de tu, color
què colrar amb la lletania
feix, espectre, dispersió,
cos de llum. Es fa energia
la sinapsis en verdor;
fruit més tendre ens és follia.

Què no dir de tu, amargor,
què et contrasta amb l'endolcia
cromatismes d'àcid, foc,
pell torrada. Mans de dia
que en el fang bregaven cos
de figures en badia,
de vaixells onejant morts,
crims d'arrel, morals d'un dia.

Roques amuntegades
oblidades pel pas del temps
solituds imposades,
al caprici dels elements.

Un rostre observa a traves de les escletxes
ulls inquisidors fiten entre la foscor
abstraccions geomètriques
al caprici dels elements.

Fines cortines de teranyina
brodades amb cant de llibertat
cauen amb gracia i un punt de genialitat
al caprici dels elements.

Fulla captiva
toc de color entre tanta grisor
pèndul que oreja
al caprici dels elements.

L'alè capritxós de l'atzar entela
el vidre de la finestra i la llum
a ràfegues d'un matí de novembre.
En la fullaraca dolça del llit,
capsal grisós de pedra, endins l'osca
s'ajoca l'aranya entre fils de seda.
Pacient, enreda un instant del temps,
a l'amant penjat del pèndul, mentre ella,
impúdicament i lenta, se'l menja.

Al novembre esvaeixes dubtes.
Entre la dura grisor de les roques,
et suspens plena de coratge, tu,
fulla perenne parapetada per fer els cims més alts.
Aquestes roques són fredes com la vida,
però tu, pètal de claror... les reptes; dolça diva
de la intempèrie i la solitud més preuada.
I et mostres diàfana: tendre, desinhibida,
desafiant el sol immadur, les nits glaçades,
les feixugues tardes vexades i d'altres tenebres closes.
Malgrat ballar a mercè de ponents maldestres,
saps reposar com en un oasi. I serena, et lliures a mi
com t'amanyagues a aquesta febre de prodigis que és la vida.
I el gruix de les paraules es mostren convulses,
però sovint la teva fortitud forja sendes de plata
abocant-me els versos més sentits.
I quan més et somnies, més t'anhelo jo.
I ens remetem a l'esplèndid batec lluminós
d'una tardor adob groc de conviccions plausibles.

Indiscutiblement la llum, o l'impuls del desig
que ens sembla distant, és ara ja dins nostre.

Entre pedres i inert
he caigut
i el sol dóna el darrer
raig de llum.
En l'aire de la nit,
aturat,
sóc sola només jo,
sens plorar,
i la negror del cel
sens forat,
és capa de tarquim
endolat.
Ni estrelles ni estels,
allà dalt,
obren carícia o vers,
ni cap clar,
ni cap estel fugaç
vol passar,
veient l'isolament
del meu fat.
Tot em circumda a mi
sens tocar
la matèria de dol
que em perfà,
i costa molt al vent
bellugar
l'arpeig intern de mi
que és un crit.
Romanc al mig del fred,
sucumbint.

Silenciós, el pas dels dies
m'ha forçat a abandonar la llar on vaig néixer.

Desitgen els freds esvair
el meu somni d'ingravidesa.
Jo em resisteixo a morir.
Jo vull seguir sent etèria.

Els lligams, no hi ha remei, es trenquen,
no hi ha passat que perduri
més del que li pertoca,
ni hi ha futur que s'anticipi
i arribi abans de la seva hora.

És tardor, i la branca em deixa anar
a cercar nous camins, a esbrinar altres viaranys
que haurien de ser a terra, però jo no vull,
que la meva ingravidesa és el meu tarannà
i el meu somni viure en l'aire
ni que sigui un temps més.

La teranyina i jo
som dos que no volem caure,
la pedra vol anar cap avall
i nosaltres romandre enlaire.

Fins que el vent de l'hivern, tossut,
posi el segell del meu destí,
restaré, fràgil estàtua, entre l'aire i el mur
penjada, de tots els fils, sobre el més fi.

Novembre. Truques a la porta d'un món que encara no saps. Per primer cop t'intueixo i et parlo pel nom. Ets la fotografia borrosa d'un futur al meu pit.

Em transformes el cos que miro poruga a tots els reflexos d'aquest camí que m'empenys a avançar. Te'l mostraré de tonalitats ocres, ni gris ni blau, perquè no et penedeixis d'haver-lo volgut. Perquè, sol, pintis les fulles dels colors que caiguin al teu pas.

Tardor és esperança quan el fullatge es dol. Enguany, les branques nues de l'hivern que s'apropa es refermen per abraçar un nadó decidit a arribar a la més àlgida de les estacions.

Espero la neu que no arriba, en la lenta cadència de les fulles que alleugen el ventre impacient.

T'he convençut a sobreviure en un món de fluïts càlids que no són per sempre. A finals del fred, sortiràs a la vida tèbia, crua i eterna.

Sola, nua de branca,
intrèpida fulla abandonada
escomet punyents pedres,
escletxes de trencament.
Rebel, no abandona bosc,
pinta de sol i d'esperança
oblits, vells rovells de pluja,
estripa fils de teranyina,
atorga escalfor al gel...
Confia que un espurneig
habiti de nou branques,
torni a ressorgir verdor...
nits de llunes plenes
que prenyin de nou
les roques d'emoció.

L'agonia de guardar la compostura
trena una teranyina entre el rocam
i, atrapada en la xarxa de la sequera
resta la darrera llàgrima d'un salze desamparat,
pesant, farcida i tendra,
com l'emprempta inútil en un desert de fam,
suspesa en deliris de princesa,
epitafi d'un poeta mort,
escrit amb versos d'un demà que es desfà.
I en una tardor de fulla caduca,
de terra eixuta i paisatge destronat,
el bosc duu les teves paraules oblidades
i les estimba precipici avall.
Ferides i tremoloses,
s'enfilen enmig de desordres naturals
i observant amb estudiada modèstia,
cerquen un eco - desinteressat -
on ser immortals.

angie

Sóc reflexe d'un silenci que s'amaga,
ampit en la pedra que empara una tija,
brot immemorial en cada primavera
d'una vida aliena que recomença un cicle,
lleu i fràgil, bressol d'un pèndol que crema
una bellesa intacta, com de mort anunciada
en un espai buit només per al somni,
em sostinc orfe, serena, a recer del crit.















I un miracle em pertany com la llum
d'una albada apunt de néixer en la serralada