CONVOCATÒRIA DE REPTE CLÀSSIC 394: DESACORDS INTERNS

Amb els ulls plorosos, frega la taca dins de l'aigua sabonosa. La sang no marxa fàcilment i per això frega una i una altra vegada tot comprovant cada cert temps l'eficàcia d'aquest contacte. Plora perquè se sent desgraciada. Després d'anys d'esclavatge, sense cap més futur que parir i criar fills i filles.

Era bella. Fa temps d'això. Ara, però, ningú no relacionaria aquesta massa amorfa i clivellada pels anys i la maternitat amb aquella joveneta que va ser elegida Pubilla del Poble durant cinc anys seguits. De ben segur que si algú gosés dir-ho a un foraster, aquest esclafaria a riure davant d'aquelles formes cetàcies. Però la Bàrbara sent ràbia. Aquest record li masega les entranyes, li mossega l'ànima cada vegada que es contempla davant del mirall. Era bella, amb un futur esplendorós. Fins i tot en conèixer en Dídac creia que seguiria ascendint en l'èxit sense temor, gràcies a la seva bellesa. La ciutat, lluny del poble, li oferia grans expectatives; model d'artistes, maniquí de modistes reconegudes, o potser actriu.

Era bella, no ho dubtava ningú, però també ingènua i amb el cap ple de núvols. En Dídac, murri i masclista, ja va preocupar-se de prenyar-la ràpidament. I no un cop. Ni dos. Perquè no passava la quarantena preventiva que la Bàrbara ja tornava a estar embarassada de nou. Una conilla, fèrtil en excés, que esborrava les ales imaginades que la durien cap a la gran ciutat, que dissipaven el somni de guanyar-se la vida amb autonomia. I no només era la càrrega de tres criatures quasi coetànies. Perquè l'Angèlica, en Fermí i la Cal·líope eren tres belleses, que donaven molta feina però també moltes satisfaccions. El gran problema de la Bàrbara era, i segueix essent, la facilitat amb què s'engreixava. Després de cada embaràs, deu quilograms no aconseguia fer-los desaparèixer mai. Així, després de tres enlluernaments i de cinc anys de matrimoni amb en Dídac, trenta quilos eren una feixuguesa que l'havia retirada del món.

Ja no era bella. I no seria model ni maniquí ni actriu. Es resignava per força. i encara hauria de sumar-hi tres nous embarassos. Amb els seus quilos com a obsequi extra. Perquè sabia que la seva fertilitat esdevenia un problema. Però li semblava un problema més gros el mal humor d'en Dídac si no complia els seus deures de bona esposa. I aquest conflicte interior l'omplia de desacords amb ella mateixa i de noves vides al seu ventre, d'abandonament.

I la Bàrbara plora mentre frega insistentment la taca de sang del cobrellit de la seva filla, el viu retrat d'aquella joveníssima Bàrbara nomenada Pubilla del Poble, sobretot perquè ha arribat a l'adolescència. Sobretot avui, amb la seva primera menstruació. La que l'allibera una mica més dels pares però l'esclavitza a la sort del despotisme del masclisme que encara regna en el seu poble i, inevitablement, els fantasmes assetgen la Bàrbara perquè veu en l'Angèlica la mateixa ingenuïtat de la seva pròpia adolescència. El mateix dia en què s'inicien les festes del poble.



d.

La noia era asseguda mirant per la finestra, perfecta, com una nina dibuixada per l'atzar de la llum que entrava a raig per tota la cambra. La mirada, perduda en un punt indefinit fora del meu abast. Millor així, pintar-la amb l'aura del misteri que reflectien els seus ulls sense descobrir allò que la feia embadalir i alhora provocava un esguard delicat travessat pel temor d'una inquietud no mostrada que mantenia en secret el seu pensament més íntim.

El llenç era a punt, esperava impacient un traç, una pinzellada minsa que el penetrés en algun bocí verge de color, d'intenció de contacte amb el món real, sempre tan llunyà, tan sols conegut per l'aproximació que el pintor en feia, com a mèdium i intermediari forçós entre la tela i la realitat.
Jo restava en desacord amb mi mateix, no sabia com atacar la pintura: podia engabiar a la noia dins una veladura fosca, només il·luminada per l'escletxa de llum que gosava entrar per la finestra.
Donar una sensació claustrofòbica en contrast amb la innocència insultant de la jove, que es revoltava contra la foscor de l'entorn i acaparava el protagonisme de l'escena, derrotant a la fi, l'atmosfera tètrica on era inserida.
L'altra opció era pintar a la model dins la cambra il·luminada, com un tot unitari de bellesa que emborratxés els sentits i no deixés separar els ulls de l'escena, que hauria de captivar a l'observador com un iman de llum desbocada. La noia hauria d'esdevenir part del Sol que entra per la finestra, ser la llum mateixa en un esguard amatent que espera la retirada del temps que passa i que resta aturat en la presó del llenç que no deixa que el Sol se'n vagi per un instant que podria ser un sempre.
Torno a fitar la delicada suavitat d'aquell perfil que mira enllà d'un finestral assolellat. És d'una bellesa extrema. Costa trair-la amb un pinzell que ben segur, no li farà justícia.



(Petons des de Llavorsí)

Fotuda crisi



Una cua davant meu, un paper a les mans i el contacte d'un pes dins la butxaca de la jaqueta que és mitja vida. He esta força dies donant-li tombs, i tal com ha anat el dia, ja no puc fer-me enrere, els temps no estan per jocs banals... però... i si ara surt malament? I si em diu que no! Que què m'he pensat? Bé, aleshores sempre queda el famós pla "B", però no voldria arribar-hi... i ja és massa tard per cercar desacords.
De fet, no sé que m'empesco, d'on em surt aquest temor estèril? Ja he parlat en altres ocasions amb directors de banc, i més d'un cop. És clar que aquest no em coneix, és nou! Però tampoc podria reconèixer-me amb aquesta disfressa ridícula. A l'altre l'han canviat, alguna cosa devia haver fet malament... però aquest no és el meu problema, i contràriament a allò que podria pensar, no ho fa més senzill. Però què dius home! És una simple persona, mortal com totes... d'acord, oblida el terme mortal, ara no bé al cas, ni m'agrada pensar-hi en això, ara mateix. Com deia, no és cap Déu monoteista ni mitològic, és de carn i ossos, una persona com qualsevol altra, i res més... ja em toca?
Encara sóc a temps de marxar, i deixar-ho estar per avui... M'ha fet el senyal que passi, massa tard per la retirada. El que ha sortit feia mala cara, li haurà dit que no.
Ja dins em convida a seure mentre diu "bondia", la seva cara falsa queda emmarcada per un somriure burleta. Doncs jo et fotré, carallot! Demana que què vull i li allargo la nota; el paper escrit amb les instruccions. Se'l llegeix, i li va canviant la cara fins a quedar-li estrafeta.
Em demana què he fet a la seva família.
No bado boca, li senyalo el paper. Ell truca a casa seva.
-Hola amor!! -és la veu de la seva dona. -Fes el que et diuen, aquesta noia tan simpàtica m'ha convençut...
-Però dona...!
-Au, paga el que et demanin, és preciós i als nens els "encanta"!
Li allargo un segon paper i una foto del cadell que la seva dona ja té a la torreta de Sant Cugat.
-Quinze mil!? Això és un atracament!
Com ho saps, noi! Em palpo la butxaca interior de la jaqueta, ell em mira espantat i signa un paper ràpid, en cinc minuts tinc els euros. Aquests temps ho compliquen tot, jo no ho faig per gust això, però he de portar diners a casa, també hem de menjar. Sí, ho faig per la família, per la meva família. Si l'altre director m'hauria concedit el crèdit el mes passat...
El pes de la butxaca s'ha engreixat, hauré d'anar ràpid fins a casa, avui ja n'he venut tres dels vuit gatets, demà tres més i ha esperar la propera camada... renoi, jo no estic fet per aquestes coses, fotuda crisi!

Dues màquines grogues enormes, una sobre erugues d'acer i l'altra amb unes rodes negres immenses, començaven a enderrocar el seminari. Tres obrers magrebins, amb casc blanc i armilles reflectants sobre el tors nu, sostenien unes mànegues que projectaven aigua a pressió en forma de pluja per tal d'evitar que la polseguera s'estengués pel veïnat. Una altra màquina groga amb pala i dos camions esperaven per començar la retirada de la runa. Tocant la vorera, un gran cartell anunciava la propera construcció de pisos de quatre habitacions amb solàrium.

L'Albert s'ho mirava des de la cantonada, assegut al volant del BMW aparcat a la zona blava. Aquells murs que ara enfonsaven l'havien allotjat durant deu llargs anys. Havien albergat el seu cos, però també cabassos de dubtes, temors i malsons.

Mossèn Josep i la mare havien decidit que ell tenia vocació, que el nen podia esdevenir un bon capellà i, com se'l veia intel·ligent i espavilat, qui sap a on podia arribar. Al pare ja li estava bé tenir una boca menys per alimentar, una herència a repartir entre quatre parts enlloc de cinc, i també podria vanar-se davant tot el poble d'haver fet fer carrera al fill. Una matinada tèbia de setembre de 1949, mossèn Josep i la mare -el pare havia anat a veremar- el van acompanyar a la parada del cotxe de línia que el portaria a ciutat per ingressar al seminari. En una maleta petita de cartró, duia unes mudes recosides, el breviari de la tia Doloretes i poca cosa més.

Déu és amor, els deien. Però els inculcaven el respecte a Nostre Senyor a base de por. El dia que els havien de parlar de la mort, per exemple, els feien baixar a la cripta i, per casualitat, se n'anava el corrent elèctric. Llavors, el rostre del conferenciant quedava il·luminat per la flama vacil·lant d'una espelma situada a una taula més baixa, la qual cosa li conferia una aparença espectral. Amb veu trèmula, els parlava d'aquell nen que s'havia assegut en aquell lloc -assenyalava un espai concret de la segona fila- que havia mort mentre dormia del costat esquerra tot pressionant el cor. Estava en pecat mortal, circumstància que implicava infern etern. Llàstima, perquè era bon noi. Aquella nit, tots dormirien de cara enlaire amb els ulls ben oberts i pendents dels batecs del cor. I ni pensaments de masturbar-se, aquella nit menys que mai, mal que en més d'un cos la natura clamava exasperada.
Dia a dia, nit a nit, el calze es va anar omplint de gotes d'incertesa, contradiccions i desacords. Fins que va vessar. Als divuit anys, un cop enterrada la mare, l'Albert va decidir -va ser ell- que no tenia vocació i va deixar el seminari.

El vigilant de la zona blava va picar el vidre. El va advertir que, si volia estacionar el cotxe allí, havia d'adquirir un tiquet a la màquina expenedora. L'Albert va fer que no amb el cap, va girar la clau del contacte i se'n va anar.

Asseguda davant la finestra, mirava amb ulls perduts el carrer; començava a ploure, primer quatre gotes aïllades i després un aiguat que davallava pels vidres com estels perduts que s´entrellacen. Des d´aquell cinquè pis no podia escoltar l´esclafit de la pluja contra el sòl, però a dins del cor, li ressonava... Recordava dies passats, quan era jove i encara vivien els pares, i pensava que avui... potser ella també se n´aniria. Havia hagut de prendre, amb temor, una compromesa decisió: sotmetre´s a una operació d´alt risc que, en ser tan perillosa, solament ella podia aprovar.

Era encertada l´opció que havia escollit? Havia fet el que calia? Es proposava ser valenta, lluitar per sobreviure, però aquell remor de pluja interna, aquell pessigolleig a la pell... la feien dubtar. Li venia a la memòria el desacord, l´exclamació dels fills, quan es van assabentar de la decisió que havia pres:

- Què dius, mare! Aquesta operació és molt arriscada! - I, en escoltar-los, mil dubtes encara la sacsejaven...

Els ulls ja començaven a enterbolir-se, les parpelles li pesaven... el tranquil.litzant que li havia subministrat la infermera, a poc a poc feia efecte...

++++++++++++

La transportaven per un ample passadís, tan blanc com l´habitació d´on acabava de sortir, gairebé ja podia intuir la porta del quiròfon; l´infermer li regalava acudits per distreure-la, la família,contínuament en contacte amb ella, li oferia somriures per confortar-la, però encara mantenia, dins del pit, el desig de retirada, l´aleteig de papallona que creixia... Des del seu abisme de por, dubtava...

La porta del quiròfon, finalment, es tancà darrera d´ella...