Repte 342: Canvis

CANVI DE PERSPECTIVA.

A la Plaça Major l'asfalt quasi bull. El ‘ti Amaro' -malnom que li posaren, pel seu caràcter, els italians que vingueren a fer la prospecció petrolífera-, escolà des de la infància i sagristà pràcticament des de la pubertat, descansa a una cadira a l'ombra, prop de la porta d'un dels edificis emblemàtics del poblet. El ‘ti Maro' -com li diu la gent del poble- suporta els seus cent-cinquanta quilos com pot, cada estiu. S'hi està al lloc, resguardat del sol, perquè cal obrir l'església pel rosari de les sis. I és, si fa no fa, l'hora. Però el ‘ti Maro' esbrina certs records a l'inconscient de la mitja merla que porta -se n'ha fet unes quantes al bar de la plaça, abans- els balls a les nits d'agost, a l'esplanada del cine d'estiu, fa una cinquantena d'anys, quan estava prim com un fus, i suportava millor el beure. ‘I posa-me'n una de menta, que la gana augmenta'. Ara, empina menys el colze, sense renunciar a la primera cassalla del matí, ni als tres vermuts ‘dinaors', ni a les quatre cervesetes de la vesprada. ‘Que la calor és la calor, i cal ofegar-la amb líquids'.
Les primeres beates, abillades en negre, assistents sempiternes al rosari, desfilen catre en mà. I també ixen de casa els primers xiquets, que han fet la becadeta després de dinar i s'han entretingut després amb els dibuixos animats, a la televisió. I un d'ells, en passar per davant del vell assegut a la cadira, se'l queda mirant i li pregunta:
-‘Ti Maro', puc dir-li una cosa?
- Digues, fillet, digues!
-‘Ti Maro', se li veu un ou!
- Sí, fill meu? Gràcies, xiquet! Jo, fa més de trenta anys que no me'ls veig!
El xiquet, sol·lícit, abans d'anar-se'n escapat a jugar a boletes a la sospalma del barranc, s'atreveix a fer-li un oferiment:
-Vol que li faça una foto, ara que hi ha llum? Així el podrà veure.

Vivíem una vida plena, al poble. Treballàvem de sol a sol, en feines dures com cap altra. Sense rellotge, el temps allargava per a converses, jocs, trobades al voltant del foc o passejades. Conreàvem la terra, guardàvem el bestiar i, com a torna, érem recompensats amb els seus millors fruits: viandes i abric. Espavilàvem cercant guanys extres que ens permetessin de fer unes compres minses, bàsicament roba per vestits o eines per proveir casa de l'indispensable. Vivíem amb poc, ho espremíem i no quedaven deixalles. L'ambició ens permetia progressar, poc a poc, aprofitant els avenços que podíem abastar.

En un poble petit de muntanya, no hi ha veïns, sinó família. Quan algú tenia una necessitat per cobrir, tots ens arremangàvem a ajudar sense preguntar. En temps de segar, tots érem colla. Començàvem per un tros i, a cap veí se li acudia de fer res més, fins a enllestir tots els trossos. I així, en totes les feines gruixudes. La mestra ensenyava a canalla de totes les edats, el capellà era un més de nosaltres, l'alcalde havia de ser el més espavilat i l'usurer era l'única possibilitat d'emprar diners, arriscant terres i possessions.

Van arribar els anys seixanta i la llei va canviar el destí dels pobles petits. Titllant-los de pobres i endarrerits, obligaren el trasllat dels seus mestres i capellans. Els nens haurien de fer hores de viatge per anar a escola, o restarien interns en col·legis desafectes lluny de casa. La cohesió d'aquests pobles es va esberlar. L'engranatge industrial i de serveis precisava obrers i el futur només bategava en ciutats grans o mitjanes, a sopluig de fàbriques i indústries.

La terra esdevindria erma, la casa tancada i la vida buida. Renunciant a la llum, marxàrem cap a terres desconegudes, obligats a començar de nou. Desarrelats, el nostre esperit lliure va quedar atrapat entre les quatre parets d'un pis petit en una gran barriada, alimentant d'anhels el record.

Tant de temps preguntant-se què hi havia més enllà, i ara ja hi és; i li sembla que no pot ser. Les llargues caminades pels espais elevats del bosc, la calidesa de la llar, els companys, els somnis, el sexe, els fills, l'oreig de la muntanya sagrada, la pluja de la primavera de la seva més tendra jovenesa, la flaire del romaní, la bellesa del seu cos i del cos dels seus companys, els dinars de campanya sota d'un cel blau i esbandit, els sopars a la llum dels estels...
Tot ha quedat enrere; qui ho havia de dir que morir-se fos això. Estava convençuda que renunciar a l'existència volia dir perdre-ho tot; la vida sencera, d'una estrebada. I ara resta astorada contemplant una manera de ser que fa un minut li resultava incomprensible. Sovint, al llarg de la seva vida, li havien parlat de la llum, però no comprenia res; la considerava una entelèquia de visionaris i místics. Com podia acceptar allò que mai no havia percebut?
I el procés ha estat lent. La immobilitat bocaterrossa dia sí i dia també, aquí, a la seva llar. La crisàlida angulosa de tonalitat ataronjada on ha reposat fins al moment de la fi. Tot això anunciava el més terrible.
I just al moment del canvi, del traspàs, de la teòrica desaparició... els records de tota una vida li han passat per la ment com si estigués veient una pel·lícula. I ara comprèn la llum, ara entén el significat del més enllà, ara sap que hi ha un altre món damunt la terra per on s'ha arrossegat. L'eruga de l'Argynnis paphia, mercès als seus ulls, percep la llum. I aconsegueix de contemplar-se com a papallona i descobrir que ja no és un cuc cec i que pot volar.

Cerco un rastre -com si fos un gos - el rastre d'una raó per comprendre. Vas marxar de la meva vida després de set anys de conviure junts, fent vida de parella o almenys, jo així ho pensava.
Vas desaparèixer enmig de la fosca d'una nit sense lluna, mentre jo respirava adormida. Com un lladre de turments em vas robar l'amor que sentia envers tu i el món sencer. I una llum es va apagar en l'univers dels somnis no acomplerts, un espai arronsat com un acordió que es podia estirar fins al límit de l'udol trencadís i traspassar el buit de la memòria, escopint records deformats. Records
per desaprendre, per oblidar la humiliació de la traïció que ens condueix a l'abisme del nostre jo més destructiu.
Renunciar al passat, imaginar que som algú nou, acabat de néixer, dissoldre el dolor en la innocència de l'esperança i continuar mirant el cel bocabadats, sense buscar respostes que ningú no vol sentir.

Tot ha canviat. Ja no surto de casa, ara sóc lletja i provoco rebuig. Ningú no em podrà estimar, doncs sóc l'ombra d'una dona invisible, que no té el coratge de mirar-se al mirall i preguntar-se si algun dia va existir en realitat o només va ser un titella en mans d'un desvariat.

Bramo en silenci, no vull pietat ni interacció social.
Vull morir, doncs la meva vida no val res. No he tingut cap fill, però sé del cert que tampoc hagués estat una bona mare. Quan hi ha poc o res a perdre, desaparèixer deixa de ser quelcom dramàtic per esdevenir fugida i alliberació.