Repte 302: doble personalitat

- Amb la venia del tribunal, exposaré el mòbil del meu crim: sóc un covard.

- I per això es declara culpable?

- Us explicaré una història:
Mai heu tingut un Malson? No un malson comú, d'aquells que et fa despertar amb suors fredes per la por, o amb un sanglot per la tristesa. Després restes assegut dos minuts al llit, desconcertat, i quan t'adones que només era un somni, et tornes a adormir. Aquests malsons no són res...
El Malson que jo vaig tenir s'escrivia en majúscules. I no perquè fos una personificació: era una persona, una persona que m'observava contínuament, m'espiava i s'anava fixant en totes les meves debilitats, els meus errors. I quan va ser prou poderós, el meu Malson em va començar a fer la vida impossible. Però sabeu qui era aquesta persona? Jo mateix.
Vaig buscar ajuda professional, però ningú entenia què em passava. Era com si patís una esquizofrènia, un desdoblament de personalitat, i tot seguit, el meu altre jo esdevingués psicòpata envers mi: experimentava plaer en el meu propi dolor, un plaer quasi sexual, de lascívia, un plaer que només podia sentir Ell, deixant-me el dolor per a mi.
Conscient que aquell Malson seria sempre com la meva ombra, vaig decidir amagar-me en la foscor. Sabia que Ell residia en la meva persona, construïda de fora cap a dins, mentre que jo restava en la consciència. Per això vaig marxar lluny. Vaig recórrer mig món durant cinc anys consecutius, i l'experiència em va canviar. Però cap país em va agradar prou, i el meu cor sempre pensava en aquest meu àrid poble... i vaig -voler- creure que havia aconseguit dissecar aquell Malson, que encara que tornés a casa mai més em turmentaria. Per això vaig tornar.

- Acabi de pressa, si us plau.

- En retrobar-me de nou amb el meu passat, va ressorgir la meva antiga persona... i també el Malson. Però si jo havia canviat, Ell també: s'havia enfortit, havia après com podia esquivar-lo, allunyar-me'n. Durant aquells cinc anys l'havia estat a punt de vèncer, i ell se n'havia adonat. I per això va créixer. Quan vaig tornar, va aparèixer més gran i més fort que mai.

- I què ens intenta dir, amb tot això?

- Ara Ell és invencible. Només tinc una solució per a poder-lo destruir: iniciar un viatge del qual ni Ell ni jo podrem retornar mai... Senyoria, sol·licito la pena de mort!

L'home que guardava ulls

L'home que guardava ulls a la nevera es deia Lluc. Tenia el cos d'un ancià, el cervell d'un infant i la força d'un jove en plenitud de facultats.
Matava noies sense discriminar-les per cap motiu físic. D'elles només en volia els ulls, fossin del color que fossin. La seva afecció pels ulls li venia de la taxidèrmia. Començà a dissecar animals als divuit anys. El fet fascinant d'arrencar els ulls de les bèsties per substituir-los pels artificials va anar omplint-li l'ànima d'un obsediment malaltís que derivà en psicopatia.
Cada dissabte recorria la ciutat amb una furgoneta, tot cercant el moment i la noia adequats. Sovint triava prostitutes, més per comoditat que per cap altre motiu. Generalment, les prostitutes no malfiaven si veien bitllets, la majoria eren estrangeres sense papers que després ningú no reclamava quan desapareixien, i el fet que entressin a la furgoneta i després s'allunyessin de la zona, no aixecava sospites.
No l'interessava el sexe. No es deixava portar per la lascívia. Simplement deixava que la prostituta de torn comencés a descordar-li els pantalons i, quan la tenia ajupida a la seva falda, introduïa suaument el punxó a la tova cavitat del clatell.
Després, un cop s'assegurava que la noia era ben morta, es dedicava amb delicadesa a l'extracció dels ulls de la seva víctima. Els ficava en un pot de vidre, juntament amb una bola de cotó impregnada en formol. Embolicava el cos de la noia en una manta, la ruixava amb benzina i la deixava caure amb parsimònia a la superfície lliscant de la cabina on després la incinerava. El cos sempre feia el mateix soroll esmorteït, un soroll que més d'un cop li arrencava un calfred que desapareixia tan ràpidament com apareixia.
En Lluc sortia, doncs, del crematori i pujava les escales que comunicaven la petita funerària de l'església amb les dependències particulars del capellà. En un poble petit com aquell, església, cementiri i funerària es conglomeraven en una sola finca i ell era, al mateix temps, capellà, assassí i enterramorts.
A la sagristia, el Pare Lluc, es posava la sotana i es preparava per la missa de les set. Sempre deia sermons que feien saltar més d'un sanglot a les quatre beates que hi assistien. A vegades li agradava repetir el sermó sobre la indecència, per a poder citar San Mateu, la part del capítol cinquè on diu :"Si els teus ulls t'escandalitzen, arrenca-te'ls!"…


Sergi

La Núria no s'acabava de creure que el tingués al davant. Era guapo i elegant, amb unes mans perfectes i una cadència de veu que s'escolava fins els ossos, malgrat que parlava amb un volum lleugerament esmorteït. En Marcel Salter, l'actor principal de la seva telenovel·la preferida, era allà, amb ella, en el laboratori de l'escola que avui faria de sala de visites. Per culpa d'aquell vell mussol que algú va fer dissecar anys enrere, aquella era l'aula més lletja, però la Núria se n'havia oblidat completament quan van seure i ell va esbossar un tímid somriure. S'hi hagués abraonat en aquell mateix instant, alliberant tota la lascívia que creixia dins seu i que l'havia deixat ben humida. Però allò no podia ser; en Marcel Salter era el pare d'un dels seus alumnes, a més d'estar feliçment casat, segons deien les revistes.

- Gràcies per haver vingut, senyor Salter.

- De tu, per favor.

- D'acord. Bé, potser serà millor que anem al gra. L'Albert n'ha tornat a fer de les seves, però aquest cop ha anat més enllà.

- No ho entenc. Amb nosaltres es porta sempre la mar de bé. M'agradaria saber què el fa transformar-se d'aquesta manera quan és a l'escola.

- Això també ens agradaria saber-ho a nosaltres, creu-me, però el cas és que el seu comportament és cada cop pitjor. La resta de nens li tenen pànic. Pensem que li convindria visitar un psicòleg infantil.

- Potser sí, però abans hauríem de saber les causes de la dualitat del seu comportament, no? Quina n'ha fet ara? Ha pegat algun company una altra vegada?

- No, aquest cop la violència no ha estat només física. Va immobilitzar el nen que feia de porter del seu equip, agafant-lo pel clatell, i el va humiliar davant de tots. El va insultar i li va dir que era un inútil que no servia per a res. Els altres no es van atrevir a enfrontar-s'hi, ni tampoc a avisar-nos. Nosaltres ens en vam adonar quan l'havia fet agenollar per demanar-li perdó. El pobre nen gairebé no podia respirar a causa dels sanglots. Crec que hi hauries de parlar seriosament. A aquesta edat, els nens imiten tot el que veuen. Potser ha estat la televisió o algun videojoc, qui sap, però se l'hauria de vigilar. Comenta-li a la teva dona, d'acord? Per cert, fa temps que no la veiem.

- Com? Ah, és que està molt enfeinada, saps?

Palplantats, genolls marcats i amb cara de son, esperen a que el senyor mestre comenci el ritual. En Jaume, un dels ganàpies de les darreres files, mira de reüll per la finestra la classe de les noies. Amb lascívia, repassa el cos en expansió de la Cinteta. S'imagina, quasi pot veure, els seus pits incipients davall del jersei.
Don Jacinto els fa alçar el braç dret, palmes avall, i entonar el "Cara al Sol". Després, s'asseuen als bancs del pupitres i esperen en silenci.
- A Ver, Jaime, levántate!
- Si, Don Jacinto.
- Dime quien es Francisco Franco.
- Francisco Franco es el Caudillo de España.
- ¿I que es España?
- España… España es… es una unidad de destino en lo universal.
- ¿Y cuales son los principios del Movimiento Nacional?
- ¿Los principios? Los principios son… son…
- Sigue.
- Los principios del Movimiento son…

Una pausa llarga i tensa.
- ¿Todavía no te los sabes? ¡Ven aquí inútil!

En Jaume sap què li espera. Sortosament, avui s'ha untat les puntes dels dits amb all per esmorteir els cops de regle.
Després, ni un sanglot, ni una llàgrima. Només ràbia continguda i el retorn al pupitre murmurant entre les dents premudes "Jo no em dic Jaime, em dic Jaume…"

***

Mentre Sisco colpeja amb la canya les rames mitjanes de l'ametller, en Jaume, penjat a dalt de l'arbre, fa el mateix amb el ganxo a les branques punteres. Rauxes d'ametlles van omplint la borrassa estesa al terra. Els dos cantussegen alegrement.

- Pare, com és que vam perdre la guerra? -pregunta de sobte el xaval.

En Sisco es queda amb la canya a les mans, petrificat. Després, torçant el cos, busca el seu fill amb la mirada. Si pogués li dissecaria els pensaments a través del desfullat ramatge de l'arbre.

- Què vols dir, noi? D'on ho has tret això? -Mai es toca aquest tema a casa. Massa patiments i frustracions, massa por. Al seu fill, ple de vitalitat, de somnis, de futur, cal mantenir-lo protegit, mantenir-lo al marge- No vull que en parlis de política. Només et portarà problemes. Pensa el que vulguis, creu el que vulguis, però no ho diguis. En aquests temps que corren has de saber nedar i guardar la roba. I sobre tot quan vagis a Barcelona.
- Com si tingués una doble personalitat?
- Això mateix, com una doble personalitat.

L'Olga-Ivànovna es va tornar a despertar a la nit amb el cor que li sortia per la boca i sensació de mareig. "M'hauré de llevar a vomitar", va pensar, amb el respir entretallat.
Tota la setmana que l'anorreava aquell estat d'angoixa, però aquella nit s'hi havia afegit un crit d'alarma. "I avui he d'enfrontar-me a aquest energumen", va pensar. Però l'angoixa no li venia d'això, sinó del temor d'haver de suportar el Zakhar-Semiónitx a la seva classe.
Quan es va llevar, la sensació de vòmit no se li havia esmorteït, però al mirall la seva mirada era cremant i ferma.
"A la meva classe no t'hi vull", va dir sonorament, i aleshores li va tornar a aparèixer, davant seu, un Zakhar-Semiónitx desfermat que s'enfrontava a ella furiosament i li rebatia, xocant repetidament amb la seva pròpia ignorància, els coneixements que acabava de transmetre sobre poesia. Els altres alumnes feien un mutis consternat. La veu de Zakhar-Semiónitx arrossegava menyspreu i desequilibri.
Aquell mateix vespre, ella va trucar a unes quantes amistats per tenir referències d'aquell indesitjable. "Vés en compte, és un llop amagat sota una pell de xai", li havia dit un amic proper.
La directora de la Casa-dels-Escriptors, després que l'Olga-Ivànovna li plantegés el cas, li demanà que donés a Zakhar-Semiónitx una altra oportunitat.
―Quina oportunitat? -va preguntar ella, sulfurada-. Ja s'ha enfrontat a mi, ja ha fet saltar tota confiança, ja ha deixat clar que em menysté.
Però així i tot, la directora va dir que calia convocar una cita en la qual es trobessin tots tres.
Aquell matí, desmanegada, embotornada, l'Olga-Ivànovna va fer cap a la Casa-dels-Escriptors. Quan va creuar la volta de l'entrada, en Zakhar-Semiónitx ja era allà, assegut a una cadira, hieràtic, amb posat d'ànec dissecat. La directora, amb la seva voluminositat de dona obesa, imposant, sortia del despatx.
―Bon dia, Nadiejda-Nikolàievna -s'apressà ell a saludar-la, tot submís.
La directora esperà que l'Olga-Ivànovna s'afegís al grup.
―I doncs què ha passat a classe, Zakhar-Semiónitx, que la professora s'ha queixat?
―Com? Que ha passat res? -respongué ell, amb els ulls plorosos, mig reprimint uns sanglots de dol i fent un posat de gos apallissat.
L'Olga-Ivànovna, en vistes a aquella transformació, que de tan pèrfida li semblava ratllant a la lascívia, es va sobreposar de cop. Aleshores ja tenia decidit que, mal caigués el món, aquell individu no tornaria a posar els peus a la seva classe.