Repte 287

Música instrumental de fons, complementada amb la fina percussió del cristall de Bohèmia de les copes i el murmuri de converses discretes però animades. La llum, la decoració, les textures dels aromes subtils de les delicioses viandes surant a l'ambient. La gastronomia és un art complet, que involucra tots els sentits dels comensals. Té el poder d'encisar-nos quasi tant com el sexe. De vegades més.

Aquella era la vetllada somiada. Les persones més importants de la meva vida sopant amb mi en un dels millors restaurants de Barcelona. Els companys de la feina, els amics, els familiars i la Marta, amb la seva manera discreta però incessant de fer-me feliç: mireu amb quina dedicació em pela l'escamarlà.

Quan tothom ha acabat el rostit de xai, el meu cunyat Joan s'aixeca, fa repicar la forquilla amb la copa per cridar l'atenció de la resta de comensals. És el moment del discurs. Ple de tòpics sobre la crisi dels quaranta. Després de les rialles i aplaudiments de cortesia em donen els regals. Un Porsche de joguina, uns calçotets fashion, un bastó i, finalment, un creuer per dues persones a les illes gregues.

-Suposo que hi aniràs amb la Marta, eh? -riu el Joan.


-En què penses?
-En res.
-Que sí, que ja et començo a conèixer. Encara que pensis que sóc una cria, sé algunes coses dels homes. Estàs depre perquè en fas quaranta, oi? Tinc una idea. Crec que quan celebres l'aniversari pots demanar unes bossetes amb confetti, matasogres, globus i coses així. Vols que ho pregunti? Serà divertit!

No tinc esma de contestar-li res. La cridòria dels adolescents de la taula del costat m'enerva quasi més que la forta olor a salsa especial que intoxica els meus pulmons (probablement és més cancerígena que el tabac). Empasso un tros més d'hamburguesa i imagino els greixos saturats regalimant per les meves artèries.

-No estaries pensant en la teva ex? Jo em pensava que m'estimaves a mi.
-I ara! Vull dir: és clar... que t'estimo a tu, em refereixo, no pas això de la Marta... Vés a buscar els confetti, si us plau.
-Magnífic! -respon somrient- Els hi demanaré als de la taula del costat que et cantin l'aniversari feliç.

Diuen que l'amor ens canvia la vida. Però, mentre reso per què els kits especials Happy Birthday s'hagin esgotat, reflexiono sobre si vaig ser víctima de l'amor o de la crisi dels quaranta.

Era més esquerp que un escamarlà, per això em va sorprendre que decidís muntar un restaurant i dur personalment, les regnes del negoci. Home de poques paraules i menys amics, però amb un do natural per la cuina i el handicap de disposar de milers d'euros, després d'haver invertit amb èxit en el sector de la construcció. Un tanoca amb sort. Es va buscar un bon assessor empresarial i de màrketing, una dissenyadora d'interiors, un equip de sala i cuina, i un local immillorable al centre de la ciutat. La resta, bufar i fer ampolles, foren les seves paraules. Obririen portes el primer dissabte de febrer i em convidà als seus nous dominis. No m'hi podia negar és clar, era el meu germà.

El rètol minimalista de la porta em convidà a fotre el camp. A qui se li havia acudit posar el nom de "Regalims poètics"?. Semblava una barreja entre quelcom "xic" i ordinari, entre innovador i pretensiós. Per un moment vaig recordar les parets de la cuina del cuartel i la cridòria general davant el ranxo, fent composicions rimades a ritme de tacó.
Darrera el faristol, la cap de sala em rebé com si em conegués de tota la vida i jo, només de veure com gesticulava ja em vaig sentir esgotat. M'indicà on era la cuina. Vaig fer el cor fort i vaig entrar sense parar massa atenció al meu voltant, i allà estava en Daniel, voltat d'olles fumejant i abocat damunt un taulell preparant uns entreteniments d'allò més vistosos. Em saludà amb un moviment d'ulls mentre continuava donant ordres als seus ajudants i controlava els focs. Em sorprengué aquella actitud ordenada i dinàmica, tan lluny del que havia estat ell. Mai s'havia distingit per ésser una persona organitzada i afable, però ara era sens dubte, el rei. La cara de pomes agres que el caracteritzava, havia deixat pas a un rictus de satisfacció gens forçada i havia moderat inclús el to de veu. Semblava que me l'haguessin canviat. Per primer cop, em vaig alegrar d'haver-hi anat. No sé si tindria l'èxit esperat, del que estic completament segur és de que la "cuisine fusion" era justament allò, una amalgama perfecta entre cuiner i creació. L'un havia absorbit l'altre i havien arribat a confondre's de tal manera que, en acomiadar-me i felicitar-lo pel sopar, em digué :
- A que el nom del restaurant és perfecte?.

El Manel -i jo també- esperava amb il·lusió aquella nit. En arribar, l'exterior del reconegut "El Julli Verd" oferia una visió dantesca, amb dos camions de bombers a la porta del restaurant i alguns mossos d'esquadra controlant la gent que s'aplegava al voltant. Quan vam poder entrar, ens explicaren que havia estat un simulacre d'incendi per tal d'acomplir amb la normativa. Ens demanaren disculpes i ens informaren que la beguda seria per compte de la casa, en agraïment per la paciència i col·laboració de tots els presents. La notícia va ser ben acollida per la majoria de clients que, en mig d'un silenci entre expectant i desconfiat, vam anar omplint el gran menjador principal, ambientat en una exquisida decoració marinera inspirada en els colors de la Mediterrània.

Després del primer plat, tan deliciós com escàs, arribà el segon. El Manel estava esgotat. Havia estat una dura setmana de feina. Ara estava tranquil, gaudint del sopar. Jo me'l mirava (sempre m'agrada perdre'm en els seus ulls serens quan està només per mi ¡És tan dolç!) i allà perduda en la seva mirada s'encengué el desig d'assaborir-lo com l'escamarlà que tenia al davant... Me'l vaig acostar a la boca lentament... Els seus ulls es van clavar als meus llavis... Vaig tastar-lo amb la llengua... El Manel no perdia passada... El vaig degustar com si fos un caramel, sense mossegar... La seva boca m'acompanyava... Sucat de nou a la salsa, li vaig oferir al Manel, atansant-li prou als llavis però amb el poc encert de fer regalimar la salsa per la comissura i, acostant-me ràpidament, vaig tornar-la al seu destí amb el dit...

De sobte, s'apagaren els llums i entraren un pastís d'aniversari que deixaren tres taules més enllà. L'homenatjat inflà el pit i bufà! Però una espurna de l'espelma va saltar al xal de la dona que, espantada per la flama, començà a cridar, saltar i escampar la flama pels seus cabells, vestit i parament amb una velocitat ferotge. El foc seguia creixent amb intensitat furiosa, el fum no permetia veure res i la cridòria confonia als que lluitàvem per sortir d'allà. Segurament van ser uns instants, però semblà que trigàrem una eternitat en arribar al carrer, on estaven els dos camions de bombers i els mossos d'esquadra miraven de controlar a tots els que formàvem part d'aquella visió dantesca que per segona -però no darrera- vegada, farien d'aquella una nit inoblidable...

El cuiner es posa ben dret l'alt barret blanc, dóna un cop sobre el taulell i mana:
- Anem al gra!
L'ajudant, espantat, tremolós, tira l'arròs a la paella.

Després, el noi s'acosta fins les gambes i els escamarlans que ha de sofregir, però sentint les pessigolles d'aquells bigotis tant graciosos, s'entendreix i no és capaç de rematar la feina.
Ja se sap: gent jove, pa tou!

L'auxiliar, des de dins el gran rebost, crida:
- Estic fins al coll!
Dos pinxes el treuen del bidó d'oli verge extra on havia caigut, on s'estava ofegant i d'on surt regalimant jade daurat amb denominació d'origen.

El segon encarregat diu, arrufant el nas:
- Quins fums!
De seguida s'escampa l'olor a socarrimat que emana de la torradora.

La frega- plats, que darrerament entra en èxtasi quan més falta fa, fixa els ulls fins a posar-se guerxa, afirmant amb veu tranquil·la:
- De mica en mica, s'omple la pica!
Observa el degotall que es forma cada pocs segons a la boca metàl·lica de l'aixeta, com si pogués sorgir una autèntica perla d'aquell etern badall acerat.

L'aprenent no es pot reprimir davant el panorama tendre, provocador, que s'obre davant la seva mirada; exclama:
- Estàs per sucar-hi pa!
Mira, embadalit, aquella tomaca vermella, sucosa, madura i olorosa que acabava de tallar en dues meitats.

El subaltern gemega, desesperat:
- Ara si que m'he ficat de peus a la galleda!
Treu gotejant les sabates del gibrell mig ple que algú ha deixat, descuidadament, al pas. No diu gaire cosa més: la cridòria de l'encarregat davant el mullader, l'emmudeix.

Quan s'asserena, l'escandalós es fixa en la cambrera que passa amb paraments de sala i l'aconsella:
- Paula, para la taula, para-la bé, que l'hoste ja ve!
La jove, assentint, es disposa a canviar les estovalles, però interromp la seva tasca en sentir ofecs agònics darrera seu. Aplicant el vell remei familiar, colpeja l'esquena del client que s'ennuegava, fins que escup un trosset de raspa; llavors l'alliçona amablement:
- Calla quan mengis sardina, per no empassar-te l'espina!
L'home, esgotat, sense poder dir fava, la mira amb gratitud.

La cuinera en cap, darrere les portes batents, s'enfurisma de debò:
- No em toquis el nas!
L'aprenenta novella li treu ràpidament el dit del forat esquerre.
Se'l neteja, però, abans de tornar a la feina.
Tot el personal cuida molt la higiene, al restaurant de moda en la ciutat.

Unaquimera